Situació i presentació
El terme municipal d’Ogassa (45,22 km2) s’estén pels vessants meridionals de les serres de Conivella i Cavallera. El seu límit septentrional va des de Corones i Saltor, a l’extrem NW, fins a Fogonella (NE), al límit amb Camprodon, i assoleix l’altitud màxima al Taga (2.040 m), que limita amb els termes de Ribes de Freser i Pardines; assoleix 1.807 m a la portella d’Ogassa (punt de contacte amb la serra Cavallera), 2.007 m al Puig Estela i 1.893 m al puig de les Pasteres. També comprèn els vessants orientals de la serra de Sant Amanç (1.854 m) i del coll de Jou. En aquest territori, tan muntanyós, es formen diversos torrents i rieres, afluents a la vall de Sant Joan, que desemboquen al Ter per la dreta, com la Ribamala, la riera d’Ogassa i la de Malatosca i el torrent de Coll de Pal. També hi ha dins el terme la capçalera del torrent de Balbs, que aflueix al Freser.
El cap de municipi és el poble d’Ogassa, i el terme comprèn, a més, els agregats de poblament disseminat de Sant Julià de Saltor, Sant Martí d’Ogassa i Sant Martí de Surroca (dit també Surroca de Dalt). Hom accedeix a Ogassa per mitjà d’una carretera que surt de Sant Joan de les Abadesses. Aquesta carretera es perllonga a ponent i, ja convertida en pista forestal, arriba a Sant Martí d’Ogassa. Una altra pista forestal, que es desvia de la carretera principal cap el N, duu fins a Sant Martí de Surroca. L’explotació de les mines de Surroca motivà la construcció (1880) de la línia del ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, que tenia la terminal a Toralles (dins el terme de Sant Joan) i que actualment ja no funciona.
La població i l’economia
L’explotació de les mines d’hulla de Surroca, a la capçalera de la riera de Malatosca, des del 1855, donà un gran impuls a la població (ogassencs), i així, dels 460 h del 1860 passà a 1.578 h el 1900, 970 dels quals vivien al barri de les mines. Però la decadència d’aquesta explotació extensiva ha estat causa de despoblament, fins als 341 h del 1975 i els 256 h del 1991. Els darrers anys del segle XX, la població s’estabilitzà, de manera que el 2001 hi havia 256 h i el 2005 n’eren 262 h. Un dels factors que ha incidit en el despoblament és la gran dificultat que representa edificar al terme municipal. Tot i que la companyia minera va tancar el 1969, les terres els continuen pertanyent i bona part dels barris i els carrers de l’actual nucli són dins els terrenys de la companyia.
Els boscos de pins i roures ocupen una bona part dels terrenys més baixos, i els erms i els pasturatges les parts més altes. L’activitat agrícola en general està poc desenvolupada a causa de l’orientació fonamentalment ramadera del municipi. Així, les terres conreades produeixen fonamentalment farratge; una part del territori és dedicada a les pastures per al bestiar. En ramaderia, el boví és el sector principal, tot i la presència del bestiar oví. També hi ha alguns ruscs per a la producció de mel.
L’activitat fonamental a Ogassa durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX fou l’explotació de les mines d’hulla o carbó de pedra conegudes pels naturals des del 1761, i que es van començar a estudiar i explotar a partir del 1840. Els anys 1890-1900 s’assolí la producció màxima, amb una mitjana de 35.000 a 45.000 t anuals de mineral. Tot i que el subsol del territori municipal encara és ric en aquests minerals, l’explotació va anar deixant de ser rendible i el 1969 van ser definitivament clausurades; amb això es tancava el segle de puixança econòmica de la població. Els habitants d’Ogassa van tornar a les activitats ramaderes tradicionals, marxaren fora o van començar a treballar a les indústries dels pobles veïns.
Des de finals del segle XX s’ha intentat promocionar el turisme. Del passat industrial, el visitant pot contemplar les restes d’algunes edificacions i les entrades d’algunes mines; és el cas de la mina del Prat del Pinter, del Coto, de la Gallina o la Dolça. L’oferta queda completada per un ric patrimoni integrat per nombroses esglésies romàniques. A més, el municipi disposa de pensions, una residència casa de pagès i un refugi de muntanya.
El poble d’Ogassa
El poble d’Ogassa (148 h el 2005), situat a 1.320 m d’altitud, és una aglomeració urbana que resulta de la incorporació de les primitives colònies mineres al nucli urbà d’Ogassa. Aquests barris, tot i que de vegades estan una mica allunyats del centre (cas de Pratpinter o Prat del Pinter), es consideren del nucli urbà.
Els barris miners sorgiren al final del segle XIX i principi del XX, en el moment de màxima activitat industrial de les mines, i són un clar exponent de l’arquitectura industrial catalana pròpia del tombant de segle. Les famílies dels minaires s’agruparen als barris de Surroca de Baix i del Forn del Vidre, i el veïnat de Prat del Pinter o Pratpinter i, on hi havia les principals instal·lacions i les oficines de les mines i on el 1882 es bastí una petita església, dedicada a santa Bàrbara (Prat del Pinter o Pratpinter), que actualment és l’església parroquial, havent reemplaçat la de Sant Martí de Surroca (o Surroca de Dalt).
Cal destacar el Cercle Recreatiu d’Ogassa, que organitza una bona part de les activitats que s’hi fan. La festa major del poble té lloc per Santa Bàrbara, el primer diumenge de desembre. Altres celebracions són la Festa dels Miners, el darrer diumenge de maig, que es va recuperar el 1982 i que inclou un àpat en el qual es menja el típic cassolet (mongetes, peus de porc, costella i botifarra) i la Festa de la Germandat, a l’agost. Durant les festes hi ha el costum de realitzar diversos balls (ball de la Maniera, ball de Sant Ferriol, etc.).
Altres indrets del terme
Sant Martí d’Ogassa
L’església de Sant Martí d’Ogassa es troba a 1.370 m d’altitud, als vessants de la serra Cavallera, al sector NW del terme. La uneix amb Ogassa una pista de muntanya i centra un territori de masos disseminats (24 h el 2005). La primitiva església de Sant Martí d’Aguacia fou consagrada en data desconeguda pel bisbe de Vic Arnulf (993-1010), i fou refeta per Joan Oriol i consagrada per l’abat Oliba, el 1024. Al segle XII fou molt modificada, sobretot la façana, que forma una gran pantalla amb un ample campanar d’espadanya de doble finestra, absorbit més tard pel cos de l’obra; la resta és un edifici d’una sola nau, amb capelles als murs laterals. Una encertada restauració fou acabada al final del 1991. S'hi venerava una notable imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu del Puig de França, ara al Museu Episcopal de Vic, de la qual resta una reproducció molt lliure i de poc valor. Al seu costat hi ha el cementiri, i unes quantes masies disperses pels vessants de la vall. El 1708 es bastí un petit oratori, dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova. Sant Martí d’Ogassa celebra l’aplec, el segon diumenge de juliol, de la Mare de Déu del Puig de França.
Sant Martí de Surroca
L’església parroquial de Sant Martí de Surroca dona nom a un conjunt de masies esparses (30 h). Es troba a uns 1.300 m d’altitud, al sector nord-oriental del terme, a la capçalera de la riera de Malatosca, sota una cinglera de pedra que li donà el nom (Su-roca o Sots-roca). Aquest sector (Surroca de Dalt) és documentat ja el 913, i l’església des del 1090, però devia ser més antiga, perquè el 1104 fou consagrada de nou pel bisbe de Vic Arnau de Malla a petició dels comunitaris del monestir de Sant Joan de les Abadesses, senyors de l’església. L’edifici és el mateix que fou refet a l’inici del segle XII, amb un portal a migdia i un sol absis a llevant. Al principi del segle XVI hom li afegí un cos d’edificació a manera d’ample campanar cobert a dos vessants a la part de ponent; hi ha notícies de noves obres fetes al començament del segle XV, i de nou en 1576-95, però l’edifici manté ben sencera l’estructura romànica; al seu costat hi ha el cementiri del terme. El segon dissabte de novembre celebra la festa major. Una bona pista la uneix al nucli de Surroca de Baix o de les Mines.
Sant Julià de Saltor i Santa Maria de Vidabona
L’antiga parròquia de Sant Julià de Saltor (13 h el 2005) es troba a uns 1.400 m d’altitud, al peu del puig de Sant Amanç, a l’extrem occidental del terme. El lloc de Saltor (Saltorre) ja pertanyia el 890 al monestir de Ripoll. L’església es troba unida a la rectoria, i forma un conjunt heterogeni, ja que l’edificació primitiva del segle XI, coberta amb volta romànica, va perdre l’absis, que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dos vessants; al punt d’unió de la nau amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis, amb obertures. La parròquia era regida per un dels domers del monestir de Ripoll. El 1959 la delegació ripollesa del Club Excursionista Pirinenc convertí la rectoria en refugi, i això ha salvat l’edifici de la ruïna total que l’amenaçava.
L’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona es troba al SW de Saltor, en un serrat a 1.270 m d’altitud. Coneguda des del 1044, pertanyia, com Saltor, al monestir de Ripoll. Fou sufragània de Saltor des del 1592, i al segle XVII adquirí el caràcter de santuari marià. L’antiga imatge, ara al Museu Episcopal de Vic, era advocada per alliberar els captius, i per això l’església conservava cadenes d’antics presoners com a exvots. L’edifici romànic, del segle XII, era unit a una petita casa de guardes o masovers, però s’esfondrà, mancada de volta i coberta de vegetació.
El castell de Pena i les masies
L’antic castell de Pena coronava el puig de Sant Amanç (1.854 m), al S del Taga, al límit amb Ribes de Freser; el pla de Pena, al peu del puig, i la font de Pena en conserven el nom, i darrerament n’ha estat identificat el setial. Anys enrere, un pilot de rocs al cim del puig fou considerat, sense cap fonament, com les restes d’un hipotètic convent de monges lligat a la llegenda de les disbauxes del comte Arnau. És probable que el nom de Sant Amanç, o Amand, del cim correspongui al titular d’una vella i desapareguda capella del castell de Pena.
Entre les antigues masies es destaquen Corones, el Joncar, Can Camp, el Jofré, la Tuta, el Coll, els Cortals i altres, algunes de les quals encara són habitades. L’antiga vila rural de Fogonella, que ja existia al segle X, formada per un gran casal, centra un petit veïnat; s’hi han fet troballes d’antigues monedes i tombes de lloses, que indiquen poblament en època preromana i romana.
La història
Les parròquies de Sant Martí d’Ogassa i de Sant Martí Surroca pertanyien a l’àmbit dominical i d’influència del monestir de Sant Joan de les Abadesses, mentre que les antigues parròquies de Sant Julià de Saltor i Santa Maria de Vidabona, al sector de ponent del terme, pertanyien al del monestir de Ripoll. Totes elles no havien estat únicament centres religiosos, sinó que llurs feligresos es reunien en assemblees que trametien els seus representants per a tractar els afers que afectaven tot el terme. Aquest tingué com a centre aglutinador històric el castell de Pena. Aquest castell és esmentat des del 1024, que pertanyia a Joan Oriol, fill d’un magnat de Besalú anomenat Oriol i documentat des del 1004, casat amb Adelaida, filla del comte Oliba Cabreta (era cunyat, per tant, de Bernat Tallaferro, comte de Besalú, de Guifre II, comte de Cerdanya i Berga, i del bisbe i abat Oliba). El seu net Bernat Joan, clergue, cedí el 1092 el castell al monestir de Sant Joan, amb la parròquia de Sant Martí d’Ogassa, que el 1073 Joan Oriol havia cedit ja al monestir. Els successors dels Oriol, senyors de la baronia de Sales (Garrotxa), continuaren posseint la castlania del castell i alguns drets al terme, fins que el 1264 l’abat Dalmau de Minyana adquirí tots aquests drets a Ramon de Puigpardines, que els havia comprats feia poc, i adquirí també de Jaume I tota la jurisdicció del castell. Hi eren adscrits els termes d’Ogassa i Surroca, part de Bruguera i les terres de Saltor i Vidabona; i aquest extens i dispers terme, origen del municipi, restà integrat a la baronia dels abats de Sant Joan.