Fou un dels magnats beneficiats en la redistribució d’honors que Carles el Calb dugué a terme entre el 862 i el 865, quan es produí la revolta del poderós marquès Unifred. Per la fidelitat personal i del seu llinatge a la causa de la monarquia rebé el comtat de Rasès, potser vers el 864, i el de Carcassona, segurament a Servais durant la pasqua de 865. Home benvist a la cort, sembla que a l’assemblea d’Attigny de l’estiu del 870 propugnà la candidatura del seu cosí germà, el comte Guifré el Pelós, per succeir el comte Salomó d’Urgell-Cerdanya-Conflent. La política d’encomanacions territorials menada aleshores per Carles el Calb semblava cercar el debilitament de l’alta noblesa en profit de la petita, però el 872 Carles el Calb rectificà aquesta política en un sentit aristocratitzant i atorgà els comtats de Carcassona-Rasès al comte Bernat II de Tolosa dit el Vedell. Honors i dignitats aixecaren aviat una muralla d’odis i ambicions entre les cases de Tolosa i Carcassona fins que el 872 Bernat de Tolosa fou mort pels seus rivals i Oliba II recuperà Carcassona-Rasès amb el consentiment reial. Perseverant en la línia tradicional de fidelitat a la reialesa, sembla que el de Carcassona assistí a l’assemblea de Quierzy-sur-Oise el juny de 877 quan Carles el Calb cridà la noblesa per emprendre una expedició a Itàlia. En recompensa rebé aleshores una sèrie de béns fiscals dispersos pels comtats de la Gòtia, mesura que lesionava els interessos del poderós marquès Bernat de Gòtia, un dels que no acudiren a la cita. En ocasió de la revolta d’aquest (877-879), Oliba II un cop més lluità a favor de la monarquia i segurament estigué a Troyes el 878 fent costat al seu cosí Guifré el Pelós, que aleshores rebé els comtats de Barcelona i Girona.