Fill de Narcís Oller. Exercí l’advocacia i fou membre del consell directiu dels Jocs Florals de Barcelona. Col·laborà a La Renaixença , Joventut i Garba , entre altres publicacions, i publicà el primer conte a La Veu de Catalunya (1899). S'inicià amb novelles menors, de to sentimental i ambient barceloní: La rosella (1904) i L’estàtua (1917). Després conreà l’anàlisi psicològica, el realisme i un costumisme ciutadà. Quan mataven pels carrers (1930) —traduïda al francès—, la seva novel·la més reeixida, presenta les lluites socials dels anys vint. Amb La barca d’Isis (1933), Amb el bec i amb les dents (1936), Home endins (1952), La història d’uns secrets (1953), La maltempsada (1962) —sobre la Guerra Civil Espanyola— i Complexos diabòlics (1972) dóna un conjunt narratiu desigual, amb encerts i truculències. Publicà també els contes Qui presum, fa fum (1954) i Sis narracions (1970). Escriví la biografia Víctor Català (1967) i obres de teatre: El bucaner braç de foc, La carrossa de la cuinera i Uns duros sevillanos.
Joan Oller i Rabassa
© Fototeca.cat
Novel·lista.