Situació i presentació
S’estén per l’extrem SW de la comarca, al sector de la Vall del Riu Corb, ja al límit amb les Garrigues i amb la Conca de Barberà. Limita al NW amb Maldà i al N i a l’E amb Vallbona de les Monges, al S amb Senan (Conca de Barberà) i a l’W, per un punt, amb l’Espluga Calba (Garrigues).
Els materials oligocènics que formen l’estructura del sòl, llevat d’algunes valls quaternàries, eixutes, es troben bombats al sector de migdia pel plegament alpí de la Serralada Prelitoral, formada aquí pels vessants septentrionals de l’extrem ponentí de la serra del Tallat, quan aquests es confonen amb les ondulacions boscoses del SE del terme. Les màximes altituds són a la Comella Gran (708 m) i al tossal del Tomaset. Les més baixes són a ponent, a la partida de la Roca Foradada.
L’únic nucli de població del municipi és el poble i cap administratiu dels Omells de Na Gaia. La principal via de comunicació és una carretera local procedent de Bellpuig i Belianes, que al poble es bifurca vers l’Espluga de Francolí i Blancafort.
La població i l’economia
Els primers censos medievals del 1365 i 1380 donen 57 i 47 focs, respectivament, fet que en feia un dels pobles més grans de la baronia de Vallbona de les Monges; al llarg dels segles XV i XVI la població baixà a 29 focs. Al segle XVIII hi hagué un augment notable i els habitants passaren de 96 el 1718 a 425 el 1787. Aleshores començà a davallar fins arribar a la meitat al principi del segle XIX i es mantingué baix fins al 1830, que tenia només 201 h. A mitjan segle havia tingut un gran augment (588 h el 1857), que continuà (680 h el 1887). L’any 1900 el nombre d’habitants disminuí a 641, i el 1920 tornà a pujar amb un màxim de 730. Des d’aquest moment la davallada fou continuada i important (607 h el 1936, 481 el 1950, 276 el 1970, 178 el 1981, 152 el 1991 i 148 el 2001). A l’inici del segle XXI la tendència es capgirà i, el 2005, s’enregistraren 161 h.
Les activitats agràries constitueixen la base econòmica del municipi. Els conreus es concentren sobretot a la part N i W dels Omells. L’agricultura és totalment de secà (cereals, vinya, olivera i ametller). Destaca la cria de bestiar porcí i d’aviram.
El poble dels Omells de na Gaia
El poble dels Omells de na Gaia corona un tossal de 560 m, a la vora del barranc d’Aiguaires, al peu del tossal de Solans (634 m). Té el típic aspecte de les poblacions formades al voltant d’un castell, el castell dels Omells, avui totalment arruïnat, amb carrers costeruts a la part alta.
Modernament hi ha moltes cases deshabitades i ruïnoses, però alguna ha estat restaurada com a lloc de segona residència, no sempre respectant prou l’antiga fesomia. Hi ha carrerons sense sortida i portals que comuniquen uns carrers amb d’altres.
Destaca en el conjunt l’església parroquial de Santa Maria (té també com a patró sant Sebastià, advocat contra la pesta, segurament per algun antic vot del poble). La parròquia és documentada des del 1154, quan es va reestructurar l’arxidiòcesi de Tarragona, a la qual sempre ha pertangut. L’actual edifici (fet substituint l’anterior gòtic) és del segle XVIII, amb capelles laterals i un esvelt campanar de base quadrada i cos superior vuitavat.
Des de l’inici del segle XVII tingué una especial incidència en la pietat local la devoció a la Mare de Déu del Roser, que tenia una confraria pròpia, i per això se celebrava una festa major secundària el dia 22 de maig, festa del Roser de Maig; l’endemà és tradicional anar en processó al santuari del tallat (del municipi de Vallbona de les Monges). La festa major d’estiu se celebra per la Mare de Déu d’Agost.
Prop del poble hi ha una abundosa font que, canalitzada a l’inici del segle XX, proporciona aigua suficient a la població.
La història
Aquest sector, juntament amb l’Espluga Calba i Vinaixa, fou repoblat en temps de Ramon Berenguer IV, a mitjan segle XII. El primer senyor conegut del terme és Ramon de Torroja (mort el 1196), vidu ja de Gaia de Cervera, de la família dels vescomtes de Bas, que morí uns deu anys abans. Cal suposar que és aquesta Gaia que donà el determinatiu al vell castell d’Olmellis o Ulmellis, (que correspon a un fitònim derivat diminutiu d’oms, tipus de vegetació encara abundant a les fondalades) que continuà en mans dels Torroja (en tingueren drets, però, els Aguda i els Portella). Simó de Palau, vescomte de Bas, fill d’Eldiarda de Torroja, donà en testament (1245) el castell, lloc i terme dels Omells a l’abadessa de Vallbona de les Monges i la seva filla Sibil·la, vescomtessa de Bas, renuncià també el 1261 en favor de l’abadessa de Vallbona de les Monges, la qual el 1273 prengué possessió de la tercera part de la castlania de mans de Berenguer de Llorac. L’abadessa tingué la jurisdicció plena del lloc (i d’altres que posseïa) per compra al rei Pere el 1380, i el poble restà incorporat a la baronia de Vallbona de les Monges (llevat d’uns anys durant la guerra contra Joan II, que passà a Poblet) fins a la fi de l’Antic Règim.