Els anys del franquisme
Durant el franquisme, en foren presidents Fèlix Millet (fins el 1967) i Pau Riera i Sala (fins el 1978). Ateses les condicions de persecució de la llengua i la cultura catalanes d’aquesta etapa, fou creada sota la fórmula jurídica de societat civil i, després d’una cauta i lenta captació de socis, l’entitat s’instal·là al palau Dalmases del carrer de Montcada, on acollí i subvencionà l’Institut d’Estudis Catalans, l’Obra del Ballet Popular, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, els Estudis Universitaris Catalans i el Secretariat dels Orfeons de Catalunya. Pel desembre del 1963 fou clausurada pel governador civil i no pogué reobrir fins a l’octubre del 1967. Això no obstant, l’any 1968 hom habilità un local al passeig de Gràcia amb un altre nom i constituí, a París, l’associació Òmnium Cultural, que edità un butlletí efímer.
Després de la reobertura instituí ajuts de treball per a la investigació (1970), finançà premis —entre d’altres, alguns de la Nit de Santa Llúcia, la Festa de Maig de les Lletres Catalanes, les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra i la Festa dels Premis Literaris de Girona—, ajudà altres entitats o particulars (Associació de Mestres Rosa Sensat, l’Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines), i creà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969).
Filial de l’entitat fou Cultura en Ruta (1970-78), un gran bibliobús que anava pels Països Catalans a vendre llibres i discos. Entre altres iniciatives, 1972 creà el moviment Rialles i el 1973 engegà els cicles de teatre Cavall Fort. Promogué també la revista Escola Catalana, que del 1965 al 1976 fou el butlletí intern de la Delegació d’Ensenyament Català (1962), que aquests anys tingué una gran rellevància en la formació de mestres de català i en l’ensenyament de la llengua en general. El 1968 l’entitat inicià la publicació d’un butlletí i l’any següent començà a potenciar les delegacions a tot el territori català, principalment als caps de comarca.
Del 1979 a la primera dècada del segle XXI
Després del restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya (1979), Òmnium Cultural ha replantejat la seva actuació i ha posat fi a una part de les activitats que exercia de manera supletòria (molt especialment, les dedicades a l’ensenyament del català), bé que sense desvincular-se’n del tot, com mostra la creació del premi de contes i narracions Mercè Rodoreda el 1995, juntament amb Enciclopèdia Catalana i, molt posteriorment (2017), del premi Òmnium, que distingeix la millor novel·la publicada l’any anterior, el primer del qual es concedí l’any 2018. A banda, des del 1980 lliura el Premi Òmnium de Comunicació amb la voluntat de donar a conèixer els esforços dels professionals de la comunicació per prestigiar l’ús de la llengua i projectar la cultura dins els Països Catalans, que el 2017 li fou canviat el nom pel de premi Muriel Casals de Comunicació, i el 2008 creà el Premi Internacional Joan Baptista Cendrós, que reconeix iniciatives, col·lectius o persones que hagin contribuït a la internacionalització de la llengua, la cultura i la nació catalanes.
Entre les iniciatives institucionals més destacades en la nova etapa cal esmentar la creació de la Federació Llull, constituïda a Palma el 1990 per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, dirigida a coordinar la defensa del català i de la cultura catalana, ateses les diferents realitats sociopolítiques als diversos Països Catalans.
Després de Joan Vallvé, el 1984 fou elegit president Joan Carreras i Martí, el qual, al seu torn, fou rellevat per Josep Millàs el 1986 fins el 2002, any que Jordi Porta guanyà les eleccions. El març del 2010 fou rellevat en el càrrec per Muriel Casals.
Quant al funcionament de l’entitat, els estatuts (modificats en part el 2007) estableixen que l’òrgan sobirà és l’Assemblea General de socis, els quals elegeixen un president de l’entitat cada quatre anys, que és assistit per una Junta Directiva formada per una vicepresidència com a mínim, una tresoreria, una secretaria i un nombre de vocalies a determinar per la Junta Directiva en el moment de la convocatòria electoral. La durada dels càrrecs de la Junta és de quatre anys, i hom en renova la meitat cada dos anys.
El 2005 inaugurà una nova seu a l’Eixample de Barcelona. El 2011 superava els 25.000 socis, repartits en 27 seus territorials agrupades en 10 demarcacions.
La implicació en el moviment per la independència de Catalunya
A partir dels primers anys del segle XXI, a més de continuar les activitats de suport a la cultura catalana, adoptà una orientació més reivindicativa, inicialment contra les inèrcies que perpetuen la condició subordinada del català i de la cultura en català malgrat el restabliment de l’autogovern (campanyes per l’etiquetatge en català, etc.). Aviat, però, incorporà el malestar creixent dins la societat catalana per la sensació de maltractament per part de l’Estat espanyol que incidia en un gran nombre d’aspectes (polítics, simbòlics, econòmics, etc.).
Especialment, cal esmentar la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut d’Autonomia del 2006, que fou una de les més massives des de la fi del franquisme. A partir de la també massiva manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana i en la qual també participà, Òmnium Cultural col·labora estretament amb aquesta entitat per aconseguir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i per la independència de Catalunya amb nombroses campanyes i activitats, entre d’altres, el Concert per la Llibertat del 29 de juny de 2013, que aplegà unes 90.000 persones al Camp Nou, i les successives manifestacions multitudinàries de l’Onze de setembre des del 2012.
A banda, en solitari, l’octubre del 2013 impulsà la campanya “Un país normal”, centrada en la reivindicació del dret a decidir sobre la independència de Catalunya, i tingué també un paper molt destacat en el suport a la Consulta del 9 de novembre. El juliol del 2015, després que els partits Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya arribessin a un acord per a constituir una llista conjunta proindependència juntament amb personalitats d’entitats de la societat civil per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre, Muriel Casals dimití la presidència d’Òmnium per a formar-ne part. Després d’una presidència interina a càrrec de Joaquim Torra, ocupà el càrrec Jordi Cuixart.
Durant els dos anys posteriors, conjuntament amb l’ANC i paral·lelament al govern i la majoria independentistes al Parlament de Catalunya sorgits de les eleccions, Òmnium Cultural centrà les accions en la celebració del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. La repressió de l’Estat desfermada mesos abans i continuada després del referèndum es materialitzà amb l’aplicació de sancions a l’entitat de prop de centenars de milers d’euros i amb la presó preventiva dels presidents de les dues entitats sota l’acusació de sedició i rebel·lió. Amb l’ANC, Òmnium Cultural posà en marxa el maig del 2017 la Caixa de Solidaritat, un fons format per donacions individuals per a sufragar multes, fiances i altres sancions imposades a persones físiques per accions en pro de la independència. El novembre del 2018 la Caixa es desvinculà d’Òmnium Cultural i de l’ANC i constituí l’Associació de Foment de la Caixa de Solidaritat, amb personalitat jurídica pròpia. L’octubre del 2017 el vicepresident Marcel Mauri substituí Cuixart interinament en les funcions a la presidència. En les eleccions a la nova junta d’Òmnium del juny del 2018 Jordi Cuixart fou reelegit malgrat continuar a la presó, mentre que Mauri fou revalidat a la vicepresidència. El febrer del 2022 l’única candidatura presentada per a la renovació parcial de la Junta Directiva, encapçalada pel filòsof Xavier Antich, fou proclamada guanyadora, i Antich rellevà Cuixart en la presidència de la institució.
El 2011 Òmnium Cultural rebé la Medalla d’Or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona en reconeixement als cinquanta anys al servei de la llengua i la cultura catalanes, i el juliol del 2012 la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya. En els menys de deu anys des que l’entitat assumí el colideratge del moviment per la independència, el nombre de socis es multiplicà per quatre, a l’inici del 2018 era d’uns 100.000, i el nombre de seus territorials havia augmentat a 40.