Intentà una mesurada adaptació del Romanticisme literari —Poesías (1853)— i plàstic. Al seu Tratado de Paisaje (1862) acceptà l’observació fidel de la natura dels francesos temperada pel rigorisme flamenc, aspirant a crear un paisatgisme nacional, hereu de La antigua escuela de pintura española (1886-87). Superà el neoclassicisme elevant la natura a protagonista de les seves obres, dins una placidesa aristocràtica. Fou secretari de l’Acadèmia de Belles Arts de Balears. Exercí, al Museo Balear, una crítica teatral, musical i plàstica de caire eclèctic.
Joan O’Neill i RossinyolPaisatge
(CC0)
Pintor i escriptor.