Objectius i membres
Fou creada amb l’objectiu de contrarestar l’expansionisme de la Unió Soviètica arran de la partició d’Europa en zones d’influència, que comportà el sorgiment d’estats satèl·lit d’aquesta superpotència a l’Europa central i oriental. En el seu origen, doncs, constitueix una organització de caràcter defensiu col·lectiu. La seu és a Brussel·les i les llengües de treball són el francès i l’anglès.
A partir dels dotze membres fundadors, l’organització ha passat a trenta-un membres (fins el 2023) i ha anat augmentant el seu radi d’acció, alhora que els seus objectius s’han anat modificant, especialment a partir de la desaparició de l’URSS (1991), que tingué com a repercussió immediata la fi de la guerra freda i que afavorí l’entrada de nous membres i l’aparició d’un món multipolar (bé que amb els EUA com a superpotència única).
Des de la seva creació, formen part de l’OTAN Bèlgica, el Canadà, Dinamarca, els EUA, França, el Regne Unit, els Països Baixos, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega i Portugal. Posteriorment, el 1951 s’hi incorporaren Grècia i Turquia, i el 1954 la República Federal d’Alemanya. Espanya s’integrà a l’organització el 1982 i hi confirmà l’adhesió amb un referèndum el 1986. El 1999, el 2004 i el 2009 hi ingressaren diversos membres dels antics estats de l’òrbita soviètica. Posteriorment han ingressat en l’organització Montenegro (2017), Macedònia del Nord (2020), Finlàndia (2023) i Suècia (2024).
Estats membres
| membres de l’OTAN | any d’ingrés |
|---|---|
| Bèlgica | 1949 * |
| Canadà | 1949 * |
| Dinamarca | 1949 * |
| EUA | 1949 * |
| França | 1949 * |
| Regne Unit | 1949 * |
| Països Baixos | 1949 * |
| Islàndia | 1949 * |
| Itàlia | 1949 * |
| Luxemburg | 1949 * |
| Noruega | 1949 * |
| Portugal | 1949 * |
| Grècia | 1951 |
| Turquia | 1951 |
| República Federal d’Alemanya | 1954 |
| Espanya | 1982** |
| República Txeca | 1999 |
| Hongria | 1999 |
| Polònia | 1999 |
| Bulgària | 2004 |
| Eslovàquia | 2004 |
| Eslovènia | 2004 |
| Estònia | 2004 |
| Letònia | 2004 |
| Lituània | 2004 |
| Romania | 2004 |
| Croàcia | 2009 |
| Albània | 2009 |
| Montenegro | 2017 |
| Macedònia del Nord | 2020 |
| Finlàndia | 2023 |
| Suècia | 2024 |
| * membre fundador; ** confirmat en referèndum el 1986 | |
Estructures
L’OTAN té dues menes d’estructura, civil i militar.
L’estructura civil té com a organismes suprems de govern l’Assemblea Parlamentària i el Consell. El formen representants dels països membres escollits pels parlaments respectius. És governat per un Comitè Permanent compost per cadascun dels caps de les representacions dels estats membres. Estableix les directrius generals de l’organització i manté una relació regular amb els parlaments dels estats membres.
L’òrgan executiu de l’estructura civil és el Consell Atlàntic, format pels ambaixadors (representants permanents) designats pels governs dels estats membres. Les sessions són presidides pel secretari general de l’OTAN, elegit per consens entre els governs dels estats membres. Les decisions es prenen per unanimitat d’acord amb una tradició no escrita. El secretari general de l’OTAN ha estat sempre un europeu, mentre que el comandament suprem militar recau sempre en un militar dels EUA o del Canadà.
Secretaris generals
| secretari general | mandat | |
|---|---|---|
| Hastings Lionel Ismay | (Gran Bretanya) | 1952-57 |
| Paul Henri Spaak | (Bèlgica) | 1957-61 |
| Dirk Stikker | (Països Baixos) | 1961-64 |
| Manlio Brosio | (Itàlia) | 1964-71 |
| Joseph Luns | (Països Baixos) | 1971-84 |
| Peter Alexander Carrington | (Gran Bretanya) | 1984-88 |
| Manfred Wörner | (Alemanya) | 1988-94 |
| Willy Claes | (Bèlgica) | 1994-95 |
| Javier Solana | (Espanya) | 1995-99 |
| George Robertson | (Gran Bretanya) | 1999-2004 |
| Jaap de Hoop Scheffer | (Països Baixos) | 2004-09 |
| Anders Fogh Rasmussen | (Dinamarca) | 2009 - 2014 |
| Jens Stoltenberg | (Noruega) | 2014- |
L’estructura militar té el seu comandament en una junta militar formada per representants dels caps de les forces armades de cada país. En 1966-95 França, que s’autoexclogué de l’estructura militar, no hi tingué representant. El seu òrgan executiu és l’estat major militar internacional, que consta de tres comandàncies: Europa, Atlàntic i canal de la Mànega. Les forces militars de l’organització són de tres tipus: convencionals, nuclears de curt i mitjà abast i nuclears estratègiques.
La història
L’OTAN durant la guerra freda
Fou creada a instàncies de diversos estats occidentals després de la Segona Guerra Mundial i bé que en principi la iniciativa correspongué als països europeus, que es traduí en la creació de la Unió Europea Occidental, l’ingrés dels Estats Units fou determinant en el caràcter i la potència de l’organització. La creació de l’OTAN tingué com a rèplica la creació d’un organisme politicomilitar anàleg al bloc comunista, el Pacte de Varsòvia, l’any 1955.
Bé que en principi l’aliança tenia com a objectius explícits la defensa de l’anomenat “món lliure” i dels valors democràtics, del pluralisme polític i del mercat lliure, entre els membres fundadors hi era inclòs Portugal, estat aleshores dictatorial, i el 1952 hi fou admesa Turquia, estat accentuadament autoritari, especialment des del cop d’estat del 1960. Tant en un cas com en l’altre, hom justificà la incorporació d’aquests estats per motius estratègics vitals.
Durant tota la guerra freda el seu àmbit d’actuació se circumscriví a l’Europa occidental i a l’Amèrica del Nord i tingué un caràcter eminentment defensiu. La clàusula principal dels estatuts de l’aliança estableix que l’atac a un dels seus membres ha de ser considerat com un atac al conjunt dels estats membres i, per tant, ha de ser objecte d’una resposta automàtica conjunta.
Malgrat aquest vincle, l’organització tingué diverses dificultats internes per motius polítics: el 1966, la retirada de França de l’estructura militar adduint que interferia en la seva sobirania, i els anys setanta, els conflictes entre Grècia i Turquia sobre Xipre, que en 1974-80 determinaren la retirada grega de l’estructura militar, i la presència en el govern portuguès d’alguns ministres comunistes després de la revolució del 1975. D’altra banda, el fort predomini nord-americà despertà sovint reticències entre els aliats europeus.
L’OTAN després de la dissolució de l’URSS
Des del 1991, amb la dissolució de l’URSS i del Pacte de Varsòvia, l’OTAN reorientà la seva funció i el seu abast i, dins de la seva nova àrea d’influència directa (tot Europa menys Rússia, EUA i el Canadà), s’ha anat definint com una força d’interposició.
El nou rumb fou marcat sobretot pels enfrontaments que acompanyaren la desintegració de Iugoslàvia: els intents de genocidi a Bòsnia i Hercegovina i a Kosovo motivaren les primeres intervencions militars de l’organització el 1995 i el 1999, respectivament (la segona tingué el veto de Rússia al Consell de Seguretat de l’ONU), territoris en els quals posteriorment desplegà forces de pacificació (Ifor i Sfor a Bòsnia i Hercegovina fins el 2004, que transferí la missió a EUfor, força de la Unió Europea; i Kfor a Kosovo).
Aquestes intervencions, percebudes com l’agressió a un aliat fidel (Sèrbia), foren l’inici de creixents suspicàcies per part de Rússia, que no obstant això continuava les iniciatives de col·laboració militar amb l’organització començades el 1991 amb la creació del Consell de Cooperació de l’Atlàntic Nord i de l’anomenada Associació per la Pau (1994), que establia una col·laboració limitada amb els antics membres del Pacte de Varsòvia, que el 1997 creà un Consell de Cooperació Permanent OTAN-Rússia, en el qual aquesta tenia veu però no vot.
L’OTAN posterior als atemptats de l’11 de setembre de 2001
Des dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, l’OTAN ha centrat els seus esforços en la lluita global contra el terrorisme, tot i que en l’enderrocament del règim talibà de l’Afganistan els EUA declinaren aplicar la clàusula 5 del Tractat de resposta conjunta amb motiu d’agressió a un membre de l’organització (que s’aplicava per primer cop en la seva història) i comandaren la coalició internacional que portà a terme la intervenció. Posteriorment (2003), en la primera missió fora d’Europa, l’OTAN es feu càrrec del comandament de la Força Internacional d’Assistència i Seguretat a l’Afganistan (ISAF), ampliada des del 2005. Aquest any, l’OTAN aprovà la primera participació en una missió al continent africà amb la cessió de suport logístic a la Unió Africana en la intervenció a Dārfūr.
La tensió entre els membres de l’organització assolí un dels moments més greus amb motiu de la intervenció angloamericana que enderrocà el règim de Saddam Ḥusayn a l’Iraq (2003), acció a la qual Alemanya i França s’oposaren. Un mes després de l’atac (en el qual no participà l’OTAN), aquests estats anunciaren la creació d’un sistema europeu de defensa no subordinat a l’organització, proposta que restà sense efectes pràctics quan, a l’octubre, els EUA feren públiques les seves reticències.
Per tal d’adaptar-se a les característiques dels nous conflictes, l’organització impulsà aquest mateix mes la Força de Resposta de l’OTAN (NATO Response Force; NRF), contingent amb unes característiques especials de mobilitat i flexibilitat.
La lluita antiterrorista comportà el reforç de la col·laboració amb Rússia: a l’Associació per la Pau s’hi afegí, el juliol del 2002, la signatura d’un acord que establia un nou Consell OTAN-Rússia amb la finalitat, sobretot, de combatre el terrorisme i amb mecanismes de codecisió entre les dues parts.
L’ingrés gradual de nous membres pertanyents a l’antic bloc comunista (el març del 2004 hi entraren Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania, i l’abril del 2009 s’hi afegiren Albània i Croàcia, amb els quals el nombre d’estats membres s’elevà a vint-i-vuit) fou rebut amb una forta inquietud per Rússia.
Així, les candidatures no directament rebutjades d’Ucraïna i Geòrgia (2002 i 2006), dos països que Rússia considera dins de la seva àrea d’influència però amb fortes tendències prooccidentals, marcaren un nou escenari de creixent confrontació que tingué el moment més virulent en la intervenció militar russa a Ossètia del Nord (Geòrgia) l’agost del 2008, durament criticada per l’OTAN, que comportà la sortida de Rússia dels organismes militars conjunts. El 2014, l’enderrocament del govern prorús d’Ucraïna i el subsegüent conflicte armat, en el qual la intervenció de Rússia bé que indirecte fou determinant (annexió russa de Crimea i guerra a l’est d’Ucraïna) comportà l’enduriment del discurs de l’OTAN i l’abandonament de les temptatives de conciliació amb Rússia.
El març del 2009, d’altra banda, el president francès Nicolas Sarkozy anuncià el reingrés de França a l’estructura militar de l’OTAN quaranta-tres anys després que De Gaulle n’hagués promogut la sortida.
El novembre del 2010 l’aliança celebrà a Lisboa una cimera en la qual es reorientà l’estratègia de l’organització: el nou “Concepte Estratègic” per als següents deu anys tenia entre els objectius principals la reducció de costos i el reforçament de les noves modalitats de combat basades en internet (ciberatacs), tant en agressió com en defensa. Així mateix, hom acordà el desplegament d’un sistema antimíssils europeu coordinat amb l’escut antimíssils dels EUA i la transferència de la seguretat al govern de l’Afganistan (que en principi s’havia de completar el 2014).
El març del 2011, els estats membres aprovaren que l’OTAN comandés les tasques militars destinades a imposar un embargament d’armes i a preservar la zona d’exclusió aèria sobre Líbia autoritzada per les Nacions Unides amb motiu de la guerra civil que hi esclatà entre els partidaris i els contraris de Moammar al-Gaddafi.
Arran de la invasió russa d’Ucraïna, iniciada el 4 de febrer de 2022, que derivà en una guerra entre ambdós països, el 15 i el 16 de maig, Finlàndia i Suècia, aliats ja de l’OTAN, sol·licitaren l’adhesió a l’organització de manera ràpida. El 5 de juliol, els trenta membres de l’organització firmaren els protocols d’adhesió d’aquests estats perquè poguessin ser-ne membres de ple dret quan finalitzés el procés d’ingrés. Tanmateix, Turquia presentà una clara oposició a l’ingrés dels dos països perquè els acusava de donar suport als seguidors del PKK, YPG i Fethullah Gülen, una organització que l’estat turc considera terrorista. Finalment, el 4 d’abril de 2023, Finlàndia fou admesa com a nou membre de l’OTAN.
Per la seva banda, el 2022 Ucraïna sol·licità de nou la seva admissió a l’OTAN, organisme que li dona suport logístic i armamentístic en la guerra contra Rússia.
El 7 de març de 2024 Suècia es convertí en nou membre de l’OTAN en acabar-se un procés d’adhesió que patí les reticències de Turquia i Hongria i que s’havia iniciat el maig del 2022, després de l’inici de la guerra d’Ucraïna.