Situació i presentació
És situat a la dreta del Segre, al sector on el riu forma l’eixamplament de la ribera d’Organyà, separada de la conca de la Seu pel congost de Tresponts i limitada a migdia pel pont d’Espia, on s’inicia la ribera de Nargó. De forma allargada paral·lela al riu, el municipi comprèn la vall més baixa del riu de Cabó, on aquest conflueix al Segre per la dreta, i, també, la vall baixa del barranc de la Muntanya, dit ací riuet de Fontanet, que baixa de Montanissell (s’hi forma la Font Bordonera, que abasta la vila) i entraal terme al N del coll de la Roca, entre la muntanya de Nargó (1.213 m) i la de Santa Fe (1.207 m).
El vèrtex de tramuntana del terme arriba fins al cim del Capell Solà, contrafort sud-est de la serra d’Ares, serra que és separada de la muntanya de Santa Fe per la vall baixa del riu de Cabó. Hom pot esmentar encara Montdellit (1.147 m), contrafort oriental de la muntanya de Nargó. Prop seu hi ha les partides de Montdellit, la Presera i els Torrents de la Grallera.
No gaire lluny, dins el terme i vora el barranc de la Muntanya, hi ha l’enclavament de Fontanet, del municipi de Cabó. El municipi, amb la vila i el santuari de Santa Fe, comprèn, doncs, la ribera d’Organyà, delimitada gairebé enterament per esperons i contraforts muntanyosos. El terme limita administrativament al N i a l’E amb el municipi de Fígols i Alinyà, al S amb Coll de Nargó i a l’W amb Cabó.
Travessa el terme la carretera C-14, que corre paral·lela al Segre per la riba dreta. D’aquesta carretera surt un ramal que duu a Fígols, un segon branc que mena a Cabó i segueix fins a Anell, seguint el riu de Cabó, i d’aquest, en surt un tercer que porta a Senyús.
La població i l’economia
A Organyà hi havia 81 focs el 1553 i 120 el 1595. El 1718 hi vivien 350 persones i 535 el 1787. El 1854 hi havia, segons un cens parroquial, 1.224 h (màxim demogràfic), i el 1860, 1.195 h. El 1900 el cens enregistrava 1.002 h, 1.073 h el 1920, 1.036 h el 1930 i 987 h el 1940. El 1950 la població havia augmentat lleugerament, 1.087 h, i ho continuà fent fins el 1960: 1.171 h. A partir d’aquesta data la població va anar davallant. El 1975 hom sumava 1.150 h, 1.143 h el 1981, 1.079 h el 1986, 1.049 h el 1991, 962 h el 2001 i 960 el 2005. Tot i això, Organyà és el tercer municipi amb més població de la comarca.
El 2001 hi havia 430 persones ocupades, una xifra sensiblement menor a la del 1991 (408 ocupats). D’aquest total, el 10% treballava en el sector primari, el 18,14% en la indústria, el 16,74% en la construcció i el 55,12% en els serveis.
Els productes tradicionals de l’agricultura (blat, llegums, patates, vi i oli) han experimentat un fort retrocés en benefici del conreu del farratge per al bestiar boví. Hom conrea encara blat i patates, però han minvat sensiblement els fruiters. Al terme hi ha diverses partides; a llevant, els Hortets, tot de regadiu, i a ponent, de secà llevat d’algun sector que aprofita l’aigua de la Font Bordonera, les Solanes, les Lloredes, els Espigolers, els Vilansats i el Vinyet.
Econòmicament, té força importància la producció de llet, que s’envia a la Seu d’Urgell. A més del bestiar boví, destaca l’oví i la cria de conills, complementada per alguns caps de cabrum, porcí i equins.
Pel que fa a l’activitat forestal, sempre ha estat important. Al segle XVIII hi ha queixes de la desforestació dels boscos. Al segle XIX, explica Madoz que molta gent es dedicava al transport de troncs pel Segre fins a Tortosa, i d’aleshores hi ha documentat un dipòsit de fustes dins el terme, anomenat la Molina. El 1947 començà a funcionar una serradora, que tallava la fusta dels arbres de diversos llocs de la comarca, ara tancada.
L’activitat industrial al segle XIX era representada per tres molins fariners i dos trulls. Hi ha una factoria de productes electrodomèstics, filial de l’empresa Taurus d’Oliana, a més d’empreses del sector de l’alimentació i de la construcció (sector que va tenir un clar impuls durant el creixement econòmic dels anys setanta).
En la dècada del 1980 i, sobretot, dels anys noranta, el sector turístic ha experimentat un notable desenvolupament, en gran part promogut per una empresa del sector públic i destinat especialment als amants de la natura i dels esports d’aventura. La vila, a més de disposar de serveis bàsics, té diferents tipus d’allotjaments i de restauració. L’oficina de turisme es troba sota el Monument a les Homilies.
A Organyà se celebra mercat setmanal el diumenge i hom fa fira al final de novembre, per Sant Andreu; és una fira agrícola i ramadera, amb exposició de bestiar, maquinària agrícola i vehicles, però s’hi han afegit expositors de caràcter artesanal i comercial. També a la tardor, des de l’any 1993, hom celebra la Diada del Boletaire.
La vila d’Organyà
La morfologia de la vila
La vila d’Organyà, emplaçada a la ribera d’Organyà, a 558 m d’altitud, és situada aigua avall de la confluència del riu de Cabó amb el Segre. La muntanya de Santa Fe, elevant-se sobre la vila com a teló de fons, li atorga una fesomia característica. La població era emmurallada antigament, i com a record de la muralla resta un portal de punt d’ametlla un xic guerxat al peu del carrer Major i, també, la silueta dels carrers tancats. Els eixos clars de la vila antiga són el carrer de Santa Maria, el carrer del Mig i el carrer Major. El carrer del Peu (dit avui també del Raval), vora el Firal, els és transversal; fou inclòs dins el recinte d’un nou traçat de muralla, del qual resta també un portal, aquest del segle XIX. En aquesta part antiga trobem també el Carrer Nou, la plaça de l’Església i la del Bisbe Bell-lloc. Hi trobem diversos espais coberts amb volta, davant les portes de les cases. Les cases són de 2 o 3 pisos, amb teulats molt sortits i balconades de fusta, com la de Cal Peratxo, amb caps de biga amb figura de talla. El Firal o mercat és situat entre el raval del Carrer Nou i l’església de Santa Maria. Hom sap que abans del 1232 l’havia començat a construir el comte de Foix (pel pariatge d’aquest any se n’autoritzava l’edificació).
Hi ha un petit raval o eixample vora el camí de Santa Fe i de Cabó i modernament s’ha construït també prop de la carretera de la Seu d’Urgell, coneguda en la part meridional com a carretera de Lleida, que és com un eix de separació de la part antiga i la moderna. Hom construí també un edifici, a manera de templet circular, en honor de les Homilies d’Organyà.
L’església parroquial de Santa Maria allotjà antigament el priorat d’Organyà. És romànica, bé que força modificada i amb additaments posteriors. Té tres naus i actualment és en procés de restauració. A la façana de ponent hi ha el portal amb diverses arquivoltes en gradació, una de les quals és ornamentada amb boles. L’ull de bou que hi ha a sobre és decorat d’una manera semblant. La galeria amb arquets o finestres que hi ha sobre la cornisa és obra posterior, potser realitzada al mateix temps que hom bastia el campanar de torre sobre la banda de tramuntana de la façana. A migdia, en la part que donava al claustre, han aparegut en una restauració uns arcs gòtics. A llevant, entremig de construccions paràsites, es veu un tros de l’absis ornamentat amb un fris de dent de serra, arcuacions i dues finestres. Aquesta obra romànica de l’església pertany ja a una segona fase de l’estil; segurament fou bastida dins el primer terç del segle XII. Anteriorment, altres edificis la precediren. La parròquia és documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. El comte Borrell II, en el seu testament del 993, li féu unes deixes i Isarn de Caboet hi bastíun temple en temps dels bisbes Sal·la i Ermengol, que fou consagrat el 1057 per Guillem de Cerdanya, bisbe d’Urgell. Durant molts anys va tenir l’església amb molta incúria un clergue de nom Adalbertí, fins que un incendi causà danys irreparables i cremà els ornaments, els còdexs, les escriptures de dotació i les vestidures sacerdotals. Després d’això, aquest prevere fou foragitat i l’església novament dotada i restaurada per Guitard Isarn de Caboet i consagrada pel bisbe Bernat Guillem d’Urgell.
L’any 1090 Guitard Isarn de Caboet, aleshores senyor del lloc, convocà a l’església de Santa Maria d’Organyà, en una magna assemblea, els canonges d’Urgell, els de Cardona, els de Solsona i el prior de Tresponts. Hom féu la dotació de l’església i, amb el consentiment del bisbe d’Urgell, hi establí una canònica augustiniana. La fundació d’un monestir a Organyà havia tingut un precedent frustrat en la dotació i consagració del 1057 ja esmentada. En aquesta nova dotació del 1090, els senyors de Caboet li donaren béns a la vall de Cabó, als llocs del Vilar, Espodolla, Pujol, les Caselles, l’Ametlla, la Serra, el Pujal, Fontanet, Ares i Tragó, i amb l’ermita de Santa Fe, a més de terres i masos en altres llocs com a Nargó, a la vall de Fígols o al Pla de Sant Tirs. El bisbe d’Urgell nomenava els priors i els canonges de l’església d’Organyà (normalment quatre), i els senyors de Caboet protegiren el monestir amb llegats i donacions i, fins i tot, algun membre del llinatge ingressà en la comunitat, com Pere, fill de Guillem Bernat, el 1144. Al segle XII els canonges augustinians d’Organyà sofriren algunes vexacions d’altres senyors de la contrada, potser per raó de drets i jurisdiccions. El 1145 fou Ramon d’Abella qui puní el prior d’Organyà, per la qual cosa hagué de compensar el monestir amb el delme de la vall de Sant Joan i de la d’Andorra i dels drets que tenia als castells d’Ars, Civís, Tor i a la vall d’Andorra. El 1163 Alemany de Toralla, per compensar els greuges que infligí al monestir, li cedí el seu honor al castell de Torallola. A la primeria del segle següent, en 1202-04, s’originaren plets entre els vescomtes de Castellbò, senyors de Cabó i d’Organyà, i el bisbe d’Urgell, per obtenir l’autonomia i la independència de la mitra urgellesa, cosa que aconseguiren el 1224. La canònica fou unida, amb tots els seus béns, per una butlla del papa Pau III el 1539 a la mensa capitular d’Urgell i aleshores esdevingué col·legiata secular, amb set canonges i un prior.
L’any 1904 fou trobat a la rectoria d’Organyà el text dit les Homilies d’Organyà, una de les proses més antigues escrites en català. Les publicà el seu descobridor Joaquim Miret i Sans (1904) i, posteriorment, ho feren A. Griera (1917), M. Molho (1961) i Joan Coromines (1976). El manuscrit es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
Les Homilies són sis sermons, fragment d’un recull més ampli, amb comentaris de diversos evangelis i epístoles, escrits en un estil planer i directe, vers la fi del segle XII o primeria del XIII. El 1982 Josep Moran, arran de la similitud textual d’un dels dits sermons, Convertimi ad me, amb un altre d’homònim de les Homilies provençals de Tortosa, demostrà que ambdós sermonaris provenen, independentment entre ells, d’una font comuna provençal i que hom ha d’inscriure llur redacció en el moviment de reforma canonical augustiniana endegat per sant Ruf d’Avinyó, que en terres del bisbat d’Urgell tingué les grans abadies de Solsona i de Cardona, sense oblidar el mateix capítol catedralici d’Urgell.
La cultura i el folklore
Pel que fa als grups culturals, cal anomenar, entre d’altres, la Coral Bordonera i el Grup de Teatre Erga. A més de la sala d’exposicions que hi ha sota el Monument de les Homilies, cal destacar una biblioteca i un centre cívic.
Per Nadal és tradicional encendre una foguera la nit de Nadal, i fer un Pessebre vivent. Per Sant Esteve la coral local fa un concert. El Dimarts de Carnestoltes es fa un ranxo popular. Per Pasqua es canten caramelles. El Dilluns de Pasqua se celebra un aplec a la Font Bordonera, i el Dilluns de Segona Pasqua, a l’ermita de Santa Fe. La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost, i també a l’agost s’organitza una setmana cultural.
Altres indrets del terme
A més de la vila d’Organyà, cap de municipi, el terme comprèn el santuari de Santa Fe d’Organyà, enlairat a la muntanya de Santa Fe. Hi ha també, sobre el riu de Fontanet, el bell pont medieval de Fontanet, d’un sol ull; hi manca tota la part superior del pont, i l’ull, de mig punt, gòtic, obrat amb carreus tallats, resta desprotegit.
El 1860 es documenten, dins el terme, les masies de les Caselles (on passà la nit el comte d’Espanya abans de ser assassinat; hi ha una capella dedicada a sant Martí), la Granja i la Borda (actualment la Borda de Llinars, amb una capella dedicada a la Sagrada Família).
La història
El topònim Organyà, que apareix documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, prové d’un nom personal llatí, més un sufix de pertinença. Aquest Organius devia ser probablement el propietari d’alguna vil·la o fundus de l’època del Baix Imperi.
La història de la vila va estretament lligada a la del priorat d’Organyà, que fou fundat a l’església de Santa Maria d’Organyà el 1090 pel prelat urgellès Bernat Guillem, quan havia estat tot just reconstruïda i dotada de nou per Guitard Isarn, senyor de Caboet. Els priors d’Organyà pretenien de tenir el domini de la vila des d’antic, raó per la qual entraren en conflicte amb els comtes de Foix, vescomtes de Castellbò i successors dels Caboet, ja que aquests també hi posseïen drets i se’n feien valedors. Per arranjar aquesta situació, el 1232 s’arbitrà un pariatge entre Roger Bernat, comte de Foix, i el prior de l’església d’Organyà, Berenguer de Cellers. Hom hi establia que ambdós exercirien un condomini sobre la vila. El prior accedia a compartir amb el comte la meitat dels seus drets sobre la vila i el mercat que era en construcció (una de les queixes del prior era que els Foix hi edificaven vila i mercat) i el comte es comprometia a defensar els qui hi concorreguessin i els habitants de la població. El prior es reservava en franc alou la vila que ja era habitada i els seus habitants, i també les causes de jurisdicció que fossin comeses en l’àmbit de les esglésies, el cementiri, el claustre i les cases canonicals. Segons això, doncs, el 1232 hi havia una part de la vila en construcció i una altra part ja habitada. Sorprèn que aquesta darrera, on exercia jurisdicció el prior, fos coneguda com a vila nova, segons un capbreu del 1493. Fora d’aquest sector, la resta de la vila era tinguda en condomini indivís per ambdós senyors, comte i prior, cadascun dels quals amb un batlle, que elegien d’una terna que el poble presentava. El jutge i el procurador fiscal eren comuns per a ambdós senyors i també el saig.
Un dia després de la signatura del pariatge susdit, el 27 de maig de 1232, el comte de Foix, Roger Bernat, atorgà una carta de franqueses als homes i les dones d’Organyà, que, per mitjà dels cònsols i prohoms, li havien fet arribar súplica de gràcia. De primer, refermava els privilegis i les llibertats que els havien estat concedits pels seus predeces-sors. Segonament, els permetia de fer cases, de tenir alous, de conrear, fer prats, molins, aigües, recs i plantes per totes les terres del vescomtat, que poguessin fer boïgues i talar fustes i péixer-hi el bestiar gros i el menut, i els eximia de quèsties, acaptes, forces, intesties, exorquies i altres mals usos. A més, els concedia que en les terres del vescomtat poguessin sotmetre’s a la seva jurisdicció. El vescomte devia voler atreure’s l’adhesió dels habitants d’Organyà (que també eren súbdits del prior) concedint-los franqueses i igualant-los fins i tot als seus homes de la vila de Castellbò.
La vila d’Organyà fou centre d’un dels cinc quarters en què es dividia el territori del vescomtat de Castellbò. El quarter d’Organyà en el Spill de l’any 1519 és dit també quarter de Tresponts Avall. Comprenia la vila d’Organyà i el seu terme i, a més, la vall de Cabó, la batllia de Sallent i Montanissell, els llocs de Carreu i el Fenollet, la batllia de Coll de Nargó, la vall de Fígols i el lloc de Canelles.
A partir del 1548, any que el vescomtat de Castellbò revertí definitivament a la corona, la jurisdicció que pertanyia a aquest esdevingué reial. I la que pertanyia al prior, en ser el priorat unit amb tots els seus béns al capítol d’Urgell el 1539, en endavant d’aquesta data és dita jurisdicció del capítol d’Urgell i, a vegades, del capítol d’Organyà; era exercida encara pel prior, com a consenyor de la vila.