Situació i presentació
El municipi d’Os de Balaguer tenia una extensió de 84,5 km2 abans de l’annexió el 1964 d’una part del terme de Tragó de Noguera, arran de la construcció dels pantans de Canelles i Santa Anna; actualment té 136,03 km2 i ha esdevingut límit amb la Llitera i la Ribagorça. Confronta, així, amb els municipis d’Àger (NE), les Avellanes i Santalinya (E), Castelló de Farfanya (S), Algerri (SW), Ivars de Noguera (W), i amb els termes aragonesos de Valldellou i Camporrells, (W, a la Llitera), i d’Estopanyà i Viacamp (NW, de la Ribagorça). El municipi comprèn, al SE l’enclavament de Gerb, separat del territori principal pels termes de Castelló, a ponent, i de les Avellanes i Santalinya, a tramuntana. Aquest enclavament limita, a més, amb Camarasa (N i E) i amb Balaguer (per tot el sector meridional). La part del terme de Tragó que avui pertany a Os de Balaguer és la de tramuntana, des de la Quadra de Blancafort (al N, a la dreta de la Noguera Ribagorçana, que fa de termenal), on hi ha la presa del pantà de Canelles i més avall el pont de Blancafort, que travessa el riu, i seguint el riu fins al vell curs del barranc del Molí de Boix, que marca actualment el termenal amb el municipi d’Ivars de Noguera, i que desguassa a la Noguera en un sector avui negat per les aigües del pantà de Santa Anna.
L’antic terme d’Os de Balaguer és situat en una bona part als Aspres de Montsec, a la vall alta del riu de Farfanya, des de les partides del Congost i el Tossalet dels Tocs a tramuntana, al límit amb el terme de les Avellanes i Santalinya, fins al Vinyet, prop d’on desguassa el barranc del Pla de Bòria, al termenal amb Castelló de Farfanya. Al NW l’antic termenal es prolonga vers al N, incloent el puig d’Eugues (976 m) i els Castellassos (958 m), a l’antic límit amb Tragó de Noguera, i la serra de la Móra i la de Sant Miquel, al límit amb les Avellanes i Santalinya. A l’esquerra del riu de Farfanya el terme arriba fins a la serra del Convent (641 m); per aquest sector, la divisòria de migdia passa per Sant Tomàs (544 m), Roca Roja (604 m) i la Torreta (613 m). Aquest puig, de la Torreta, és fita també amb l’antic terme de Gerb, que avui pertany a Os de Balaguer. La divisòria continua per la banda de ponent, a la dreta per tant del riu de Farfanya i passa per Penya-roja i per Matamala (785 m), al límit amb l’antic terme de Boix, que pertanyia al de Tragó i que des del 1964 pertany al d’Ivars de Noguera. Al SW, el límit d’Os amb Algerri passa pel pujol de la Sisquella fins al serrat de l’Àliga (576 m), que és fita també amb Castelló de Farfanya, municipi amb el qual limita Os de Balaguer pel coll de les Benes i la Trinitat. Altres accidents del terme són el puig del Cogulló (891 m), el de Gomiols (626 m) i el de Guardialta (711 m).
Al S del congost de Canelles hi ha la resclosa del pantà de Canelles i la central hidroelèctrica. El pantà, amb capacitat per a 716 milions de m3, és el més gran de la conca de la Noguera Ribagorçana i les seves cues, per pèrdues a través de les calcàries mesozoiques del congost de Canelles, no arriben, com era previst, a l’altura de Casserres del Castell, al riu Guard i al Pont de Montanyana (Ribagorça). La central té una potència instal·lada de 150.000 kW⁄A.
El terme comprèn la vila d’Os de Balaguer, cap de municipi, el poble de Gerb, les urbanitzacions del Club Segre, Cantaperdius i Torre Serra, el monestir de Bellpuig de les Avellanes (també denominat Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes), els santuaris de Cérvoles i d’Aguilar, i una part important de l’antic terme municipal de Tragó de Noguera, que inclou els pobles de Tragó i Blancafort, negats pel pantà de Santa Anna, Canelles i Alberola, i també la quadra de Salaverd i l’antic monestir de Vallverd. Pel terme passa la carretera C-12 entre Balaguer i Àger. D’aquesta carretera hi ha un ramal que arriba fins a la vila. Diverses pistes i camins veïnals comuniquen altres indrets del municipi.
El topònim d’Os és probablement d’origen preromà. La forma antiga del nom és Aós. Sembla que hom el pot relacionar amb el nom basc Aós o Agós que apareix a Navarra.
La població i l’economia
Segons el fogatjament de 1378 el lloc tenia 82 h. El 1553 el nombre d’habitants disminuí a 73. El 1857 es comptabilitzaven 1.675 h. El 1860 s’arribà al màxim de població amb 1.787 h. A finals del segle XIX, el 1887, hom censà 1.678 h; la població s’havia estabilitzat amb xifres semblants al 1857. Entrat el segle XX i fins el 1950, la població evolucionà, de forma oscil·latòria. El 1900 hom censà 1.286 h, 1.601 h el 1920, 1.518 h el 1936 i 1.560 h el 1950. Els anys següents al 1960 la població tendí a baixar progressivament (1.025 h el 1970, 934 h el 1981, 764 h el 1991 i 747 h el 1999). El 2005, però, Os de Balaguer registrà un notable creixement demogràfic (885 h).
L’agricultura i ramaderia són la base econòmica del terme, però, darrerament, els serveis han incrementat el seu nivell d’ocupació. Les terres, predominantment de secà, produeixen sobretot cereals (ordi, blat de moro, blat, civada) i ametllers, però també es podem esmentar les oliveres, la fruita dolça (pomeres, presseguers, pereres), el farratge, les lleguminoses i la vinya. Les millors terres de conreu són situades majoritàriament prop de Gerb, amb menys extensió i qualitat, vora la vila d’Os i a Bellpuig de les Avellanes. La ramaderia complementa l’agricultura. Hi ha cria de bestiar porcí, aviram, oví i boví. Derivades de les activitats agràries, hi ha al municipi diverses cooperatives, i trobem, a més, una indústria menestral d’envasament de mel i de torrons. Antigament s’explotaven uns jaciments de bauxita. L’any 1999, s’inicià la Fira de Fonedors amb instal·ladors de campanes.
La vila d’Os de Balaguer
La vila d’Os de Balaguer (463 m, 422 h el 2005) és al peu del castell, damunt un turó que domina un congost a la riba esquerra del riu de Farfanya. L’antiga població era emmurallada. L’eix principal de la vila és un carrer llarg, paral·lel al riu de Farfanya. Es conserva encara el carrer de la Seda. L’església parroquial de Sant Miquel, del segle XVII, té una magnífica façana barroca, tres naus i un campanar de planta quadrada que a mitja alçada es fa poligonal. És documentat que, el 1593, el mestre Muro, argenter de Lleida, hi realitzà treballs artístics. L’obra s’acabà el 1700, any que es construí la font monumental de Sant Petiot, pariona de les de Bellpuig de les Avellanes, Castelló i Algerri.
Al cim d’un turó que domina la vila s’alcen les restes del castell d’Os. La part més antiga del castell d’Os de Balaguer correspon a una torre gairebé cilíndrica, que podria datar del segle XII. Posteriorment el castell fou reedificat i restaurat en temps dels Siscar com a casal fortificat. Data d’aleshores la capella de Santa Bàrbara, del castell. La galeria que hi havia a la banda solana, sobre el camí de Balaguer, s’enderrocà vers el 1960.
L’any 2011, s’inaugurà la rehabilitació de la casa natal de Leandre Cristòfol i Peralba, situada al centre de la vila, que s’ha museïtzat i on s’exposen una quinzena d’obres entre escultures figuratives i surrealistes, dibuixos i tot tipus d’objectes personals i familiars. El projecte de rehabilitació també ha inclòs el Mas Gorreta, la masia familiar d’una planta situada a uns 12 km d’Os de Balaguer, on l’artista s’inspirava i creava les seves obres.
La vila celebra la festa major per Sant Miquel (29 de setembre). Pel maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu d’Aguilar, per la Segona Pasqua se’n fa un altre a l’ermita de la Mare de Déu de Cérvoles i, el 6 d’agost, a Sant Salvador. Des del 1987, l’últim diumenge d’abril, es fa una trobada de campaners.
Altres indrets del terme
Gerb
El poble de Gerb, dins l’antic terme del mateix nom (vers el 1836, que fou agregat a Os, era municipi independent —ho fou de nou el 1937-39— i es regava per una antiga sèquia que partia de la peixera del riu de Farfanya), és al peu del turó on hi ha les restes del castell de Gerb, al SE del terme, formant enclavament. El 2005 tenia 432 h.
El castell de Gerb, bastit per Ermengol IV vers el 1082, el qual encomanà la repoblació del lloc al cavaller Arnau Mir, fou una de les bases de la conquesta de Balaguer. Els reis musulmans de Lleida i de Fraga li pagaven paries. Hi morí el comte Ermengol IV, que hi havia establert la seva cort (1092), i fou enterrat a Santa Maria de Solsona, església que afavoririen els seus successors.
Ermengol VI cedí el castell de Gerb (1106) a Solsona en alou. Anteriorment, el seu antecessor, Ermengol V, el de Mollerussa, el 1102, n’havia cedit la quarta part a sant Ot, bisbe d’Urgell, que consagrà l’església parroquial de Sant Salvador (l’edifici romànic es troba en ruïnes). El custodi del castell i el terme fou durant molts anys Guerau Ponç de Cabrera, que reservà el delme i les primícies del pla de Gerb a Sant Pere d’Àger.
Dins el nucli de Gerb, a més de l’església parroquial de Sant Salvador, bastida entre 1903 i 1907, es troba una capella a Sant Antoni i la Mare de Déu. Es tracta d’un edifici de petites dimensions, d’una sola nau rectangular, adossat per un dels costats a d’altres construccions. L’aparell és de pedra irregular arrebossada amb carreus als angles. S’hi accedeix per una porta, situada al costat exempt, d’arc rebaixat, damunt de la qual hi ha una fornícula i, més damunt, un ull de bou. Al cim del mur, sota el nivell de la teulada, corre una cornisa clàssica. Aquesta capella, datada al darrer terç del segle XVIII, té un aire d’arquitectura popular amb elements neoclàssics propis de l’època.
Gerb celebra la festa major per Sant Salvador (6 d’agost). Prop del poble de Gerb hi ha la urbanització Club Segre, i al N del poble la de Cantaperdius.
Tragó de Noguera
El poble de Tragó de Noguera es trobava a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, aigua avall del congost de Canelles, al sector septentrional del terme. El poble hagué de ser evacuat per causa de la construcció del pantà de Santa Anna. Hom descriu tal com era el 1960, poc abans del seu abandonament. Estès i esglaonat als vessants d’un serrat (on hi ha les restes del castell de Tragó), els carrers del poble baixaven fins a la Noguera i per travessar-la (ja que el pont romànic fou malmès per una riuada a la segona guerra Carlina) hi havia una passera de fusta amb cordes d’espart, per sota de la qual passaven els raiers. A l’altra banda del riu hi havia l’horta. Al poble totes les cases eren habitades (recordem les dels antics llinatges: Terés, Magrí, Camarasa, Antillac, Moliner etc., i també la del Doctor). L’església parroquial, amb refeccions gòtiques i barroques, era dedicada a Santa Maria i sant Jordi. El seu arxiu, que va ser salvat de l’incendi el 1936, fou traslladat al poble d’Alberola.
Dalt el serrat hi ha les restes del castell de Tragó i la seva capella de Santa Maria del Castell, d’origen romànic, on se celebra encara l’aplec per Sant Jordi, sant al qual és dedicada avui. Bé que hi ha notícies anteriors sobre l’atribució del domini del castell de Tragó entre els comtes d’Urgell i de Barcelona, no fou conquerit fins el 1094, pel vescomte Guerau Ponç de Cabrera, que, el 1090, ja havia cedit a l’abadia d’Àger l’església de Tragó. El repoblament degué ser subsegüent. El lloc pertangué, per donació d’Ermengol VII, al monestir de Tragó. El 1156 un tal Pere de Tartareu deixà en testament un morabatí per a l’obra del pont de Tragó. Totes les terres d’aquest antic municipi de Tragó, fins el 1719 foren de la vegueria de Lleida i pertangueren després al corregiment de la ciutat. El 1835 s’integraren al partit judicial de Balaguer.
Blancafort i Canelles
A l’extrem septentrional del terme, vora la riba esquerra de la Noguera, hi ha el poble de Blancafort (485 m), negat per les aigües del pantà de Canelles. L’església parroquial era dedicada a santa Fe i sant Salvador (aquest era el titular de la parròquia). Restaven vestigis del castell de Blancafort. Dins el seu terme hi ha la capella de Sant Salvador, romànica, sense culte. El lloc també havia estat conquerit per Guerau Ponç de Cabrera, que donà la seva església a Àger el 1103, la possessió de la qual confirmà Alexandre III el 1162. El 1784 passà a la diòcesi de Lleida. El lloc i el castell eren de Ramon Berenguer d’Àger el 1158. Més tard passaren a Berenguer de Santgenís, casat amb Sibil·la d’Auriac. Pertangué al comtat d’Urgell. A la dreta del riu, a l’extrem nord del municipi, hi ha un sector de l’antic terme de Blancafort dit la Quadra de Blancafort. Al S del congost de Canelles hi havia la caseria de Canelles, antic lloc que conquerí vers mitjan segle XI Arnau Mir de Tost. El castell de Canelles, que fou atorgat a la comtessa Almodis per Ramon Berenguer I el 1063, el mateix any fou objecte d’un conveni entre aquest comte i Ermengol III d’Urgell. El 1920 tenia dues cases habitades i alguns masos disseminats. El lloc de Canelles esdevingué una quadra de Tragó i la seva església, que depenia de la parròquia de Tragó, era dedicada a sant Antoni de Pàdua.
Alberola, Montessor i Salaverd
El poble d’Alberola (14 h el 2005) és emplaçat a uns 8 km a llevant de Tragó, en un coll entre les serres de Cérvoles i de Montdeví, partió de les conques de la Noguera Ribagorçana i del riu de Farfanya, per on passa el camí de Tartareu. La parròquia de Sant Antoni de Pàdua és l’única de l’arxiprestat d’Àger que va poder salvar els seus retaules el 1936. Alberola és l’únic poble de l’antic municipi de Tragó que encara és habitat. Antigament, però, havia format municipi propi, que fou agregat al de Tragó al segle XIX. El lloc fou de la senyoria dels Montoliu.
Al SW d’Alberola, entre la serra de Montessor (1.039 m) i el barranc de Vila-seca, hi ha el lloc de Montessor. És situat al peu dels Picons, en l’esplanada que va de la baixada dels Baulons vers Os de Balaguer i el pla de la Font de l’Hort, a la divisòria d’aigües entre el riu de Farfanya i la Noguera Ribagorçana, al S del coll d’Alberola. El 1071, el castell de Montessor, amb la seva església de Santa Maria de Montessor, pertanyia a la col·legiata de Sant Pere d’Àger. Això no obstant, el lloc no fou definitivament incorporat a Àger fins el 1103. El 1116, quan fou ocupat per Ermengol VI, era habitat per mossàrabs. El domini del castell i del terme de Montessor fou donat el 1172 al monestir de Vallverd de Tragó. Montessor, que posteriorment seguí la mateixa circumstància històrica que Os de Balaguer, es despoblà a la fi del segle XIV. Resten els vestigis del castell i les ruïnes de la seva església, romànica, d’una nau.
Al segle XVII, l’antiga quadra de Salaverd, a ponent de Montessor, encara constituïa una parròquia, que depenia de Sant Pere d’Àger; el 1783 fou incorporada a la diòcesi de Lleida.
Santa Maria de Cérvoles i la Mare de Déu d’Aguilar
Al peu de la serra del Cogulló, a la capçalera del barranc de Matamala, al NW de la vila d’Os, hi ha el santuari de Santa Maria de Cérvoles. S’hi puja pel camí d’Os, per Tragó de Noguera, costa amunt pel bosc de Montdeví i pel camí d’Algerri. El 1172 Ermengol VII cedí la torre i la quadra de Cérvoles a les monges cistercenques de Vallverd, les quals les transformaren en granja, que el 1272 arrendaren a Joan Esteve. Segons Jaume Caresmar, entre el 1299 i el 1310, en temps d’Ermengol X, fou trobada la imatge de Santa Maria. Hom bastí una església dedicada a la Mare de Déu de Cérvoles, gòtica, que fins el 1936 conservà un retaule dedicat a Sant Jordi, del segle XV i d’escola lleidatana. L’abadessa Berengasona, el 1376, cedí la granja i el santuari a l’abadia de Poblet. La devoció a la Mare de Déu de Cérvoles aplegava grans gentades en la festa anual (15 d’agost). El 1778 hom bastí una nova església respectant l’antiga capella i una hostaleria per als pelegrins. El 1835 el santuari revertí a l’Església de Lleida; el casal, ruïnós, fou enderrocat, i la capella, refeta. S’hi continuen celebrant els aplecs anuals per Pasqua Granada.
Des de Cérvoles, un camí de ferradura porta a la nova ermita de Sant Salvador, vora la serra de la Guineu, on hi ha les restes d’un poblat medieval amb vestigis prehistòrics.
El santuari de la Mare de Déu d’Aguilar és situat entre el riu de Farfanya i el monestir de Bellpuig de les Avellanes, al SE d’Os. Sembla que a l’edat mitjana hi hagué donades.
Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes
Claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer)
© C.I.C. - Moià
Al SE del terme, prop del límit amb el municipi de les Avellanes i Santalinya, hi ha l’antiga abadia de canonges premonstratencs de Bellpuig de les Avellanes, on se seguia la regla de sant Agustí. Aquest monestir és en bona part una construcció (o reconstrucció) del segle XX. De l’època fundacional (segle XII) conserva el claustre romànic. L’església, de planta de creu llatina, és d’època gòtica. La mort del seu impulsor, el comte Ermengol d’Urgell, feu que quedés inacabada, amb una nau sensiblement escurçada que fa la impressió d’un ampli creuer, en el qual s’obrien l’absis central i quatre absidioles de planta rectangular. La coberta dels absis i del transsepte és amb volta de creueria, mentre que la planta original de la nau és coberta amb fusteria. Al braç N del creuer s’obre un portal gòtic. A l’interior s’instal·laren els nous sarcòfags dels comtes d’Urgell, amb les seves despulles. El conjunt és d’una gran simplicitat, defugint gairebé sistemàticament tot plantejament ornamental.
Un cop extingit el monestir el 1835, l’edifici tingué altres finalitats. Posteriorment, el convent fou adquirit pel banquer Agustí Santesmasses, que va vendre els sarcòfags dels comtes d’Urgell, Ermengol i Dolça, Ermengol X i del vescomte Àlvar de Cabrera. Propietat de la comunitat marista, acull una hostatgeria.
Santa Maria de Vallverd
Davallant pel pla del Monestir, s’arriba a l’antic cenobi de Vallverd, a mig camí entre Tragó i Alberola. Antoni Pladevall relaciona el monestir de Vallverd amb el priorat benedictí de Sant Climent de Tragó. Seguint aquest autor, se sap que des de mitjan segle XI els abats d’Alaó (Sopeira) tenien propietats a Tragó i que el 984 hi havia la cel·la de Sant Climent regida pel prior Cometal. Al segle XI es perd el rastre de la comunitat, cosa per la qual se sospita que devia ser més aviat un asceteri mossàrab. Vers el 1172 s’hi establí la comunitat cistercenca femenina de Santa Maria de Vallverd, que hi perdurà fins el 1474. Sembla que la comunitat fou protegida per la comtessa Oria d’Entença, comtessa de Pallars Jussà (1172), i posteriorment per la comtessa Elvira d’Urgell, la vídua d’Ermengol VIII. Fou, però, Ermengol VII qui, amb la seva muller Dolça, dotà el monestir amb els pobles de Tragó, Boix, Montessor i la quadra de Cérvoles.
Bé que Antoni Pladevall diu que fins el 1189 hom hi constata una doble comunitat, masculina i femenina, hom creu que hi podia haver dues comunitats, separades i diferenciades, a una de les quals, la masculina, devia pertànyer l’abat de Tragó, esmentat per documents del segle XIII. Potser aquesta comunitat masculina era una pervivència de l antic asceteri que hom ha reputat com a probablement mossàrab, potser establerta al peu del castell de Tragó, en la capella avui dedicada a sant Jordi. Així, es tractaria de dues comunitats situades a prop, de fundació distinta, una d’origen benedictí i l’altra cistercenca. El monestir de Vallverd fou suprimit el 1474, per butlla de Sixt IV. Alguns historiadors, com Pere Sanahuja, diuen que les monges de Vallverd havien instituït un priorat femení a l’església del castell de Sant Llorenç de la Roca, sobre Corçà, a la Vall d’Àger. Els béns del monestir foren incorporats a Poblet.
De l’edifici original de l’antic cenobi resta avui, en ruïnes, l’església de Santa Maria, coneguda a la comarca com la Mare de Déu del Pla; la capçalera arruïnada, té tres absis semicirculars i fals transsepte. La majoria de les obertures que a l’origen s’obrien a la capçalera estan desfigurades per complet, atès que han estat arrencades dels seus emmarcaments. La reconstrucció del conjunt permet definir una església de nau única amb el claustre adossat al mur meridional, del qual encara roman algun vestigi.
Les restes arqueològiques
Dins el terme d’Os de Balaguer, el professor Joan Maluquer de Motes excavà la cova del Foric, on aparegueren materials del Neolític. El 1978 l’Institut d’Estudis Ilerdenses publicà els estudis sobre unes pintures rupestres de l’anomenat estil dels pintors de les serres, que hi ha en una cova prop del riu de Farfanya i no gaire lluny de la vila. Hi ha 24 figures principals, algunes de les quals són incompletes. Se’n destaca una escena, pintada amb vermells i on hi ha un home nu en actitud de dansar entre dues dones, relacionada probablement amb el culte a la fecunditat. Hom hi pot apreciar, com a les del Cogul, l’evolució estilística de les figures, des del pur art dels pintors de les serres (una bella cérvola que corre), passant per l’escena de dansa de tendència esquemàtica, fins a formes geomètriques, probablement de l’edat del bronze.
Pita i Mercé ha localitzat al marge dret del Segre alguns jaciments des de l’època ibèrica fins al Baix Imperi (partides dels Morulls i de l’Era de Josepó), restes d’una cripta, capitells (n’hi ha quatre a l’església de Gerb), bases, sarcòfags i altres restes, entre les quals es troba el mosaic de la Torre Moles. A l’esquerra, però a la serra de Blancafort, hi ha la Cova Negra, que fou habitada durant el Neolític i ha estat una de les primeres d’aquest període prehistòric a ser estudiades a Catalunya. El 1989 es descobrí un nou jaciment arqueològic a la cova de l’Estret de Tragó. Hom destaca també la bauma dels Vilars.
La història
El castell d’Os de Balaguer fou fortificat poderosament vers el segle IX per a la defensa de la frontera d’al-Larīdī contra els carolingis. Vers 1034-48 el castell formava part de la línia defensiva del valiat de Lleida, amb els de Corbins, Alguaire, Almenar, Algerri, Albesa, Balaguer, Castelló de Farfanya, Llorenç, Santalinya i Àger. El comte d’Urgell, Ermengol II juntament amb el capitost Arnau Mir de Tost havien allargat la frontera cristiana fins a les envistes dels castells d’Os i de Llobregós, on restaren immobilitzats el 1036. Ramon Berenguer III de Barcelona feu un conveni amb Pedro Ansúrez, tutor d’Ermengol VI, el 1105, pel qual es repartien les sudes de Balaguer, Llorenç, Gerb, Os, Castelló i Algerri, així que fossin conquerides.
La conquesta del maligne castell d’Os, com l’anomenà el vescomte Guerau Ponç de Cabrera, i de la seva vila sembla que fou una gesta del dit vescomte, que el 3 de juny d’aquest any establí un conveni amb Ermengol VI pel qual aquell obtingué la possessió i la custòdia de la fortalesa arrabassada als sarraïns. El repoblador del terme fou el comte Ermengol VIII, tot i que aquell vescomte pledejà amb aquest i amb el rei sobre la potestat dels castells d’Os, Montessor, Ivars de Noguera, Castelló de Farfanya, Artesa, Montmagastre etc., ja conquerits. A mitjan segle XII ja no hi havia moros en la zona de Balaguer i els Aspres.
Montessor formava part dels termes d’Os i ambdós castells són esmentats en la documentació cada vegada que hi hagué problemes entre els vescomtes d’Àger, els comtes d’Urgell i la reialesa. El 1195, Ponç de Cabrera feu promesa a Ermengol VIII de cedir-li la potestat dels castells d’Àger, Balaguer, Os i Montessor. El 1265 Jaume I cedí els dits castells, també sota la seva potestat, al comte d’Urgell. En l’Itinerari de Jaume I (1273) s’explica que aquest acudí a Lleida i a Balaguer per assetjar el castell d’Os (1267) a causa de les reclamacions de Guerau de Cabrera, germà d’Àlvar d’Urgell, al dit monarca. Quan el 1278 Pere el Gran infeudà el comtat d’Urgell a Ermengol X, Os i Montessor hi són anomenats. El 1280, en retre’s la noblesa a Balaguer, Pere el Gran demanà al comte Ermengol les potestats que pertanyien als castells d’Os i de Montessor, entre d’altres. Les esglésies d’ambdós llocs, d’Os i de Montessor, pertangueren, des del 1162 fins al 1783, a la col·legiata d’Àger, dins l’oficialat de Castelló de Farfanya, amb els seus delmes i primícies. Posteriorment passaren a la seu de Lleida.
El 1413 la vila d’Os amb el castell havien caigut en mans de Ferran el d’Antequera, igual que Albesa i Ivars de Noguera. Els amics i valedors del Trastàmara fruïren del repartiment que feu el rei dels castells, pobles i terres apropiades. El 1415, la vila d’Os amb Montessor i els seus termes foren atorgats a Joan Vivot en franc alou.
A l’Arxiu Municipal d’Os es conserven diversos instruments en pergamí i paper, sense catalogar, relatius a la vila i a la seva senyoria. Al volum De rebus gestis (1541) del mateix arxiu hi ha registrat un pagament que feu la vila a favor de la infanta Maria Octàvia, filla de l’emperador Carles V. Entre els pergamins esmentats hi ha la concessió de la fira d’Os, que ho fou pel lloctinent Fadrique de Portugal el 1535, la qual, segons consta en el Cartulari de la paeria de Lleida (1557), era molt concorreguda per marxants i ramaders de diverses procedències. El 1553 era senyor del poble el cavaller Montserrat de Siscar, que tenia cura del nomenament del batlle. Els paers, des del regnat de Ferran el Catòlic, eren elegits per insaculació. Aquells anys, la paeria de Lleida tingué algunes qüestions amb els regidors d’aquests pobles de la Noguera, a causa dels guiatges reials i de mercats de la comarca. A la fi del segle XVI eren senyors d’Os Ramon de Grevolosa i Isabel de Siscar i Saportella i el 1638 ho era el seu fill Ramon. La senyoria d’Os de Balaguer continuà en possessió d’aquest llinatge fins a l’extinció de les senyories. Posteriorment, els senyors d’Os continuaren residint al vell castell i foren addictes al pretendent Carles de Borbó, com altres nobles rurals de la comarca.