Les seves etapes de reconquesta estengueren el comtat a partir del segle X vers l’Anoia i la Conca de Barberà, fins als castells de Montbui i Santa Coloma de Queralt. A partir del segle XI aquesta expansió del comtat osonenc, sovint amb el nom de comtat de Manresa, continuà creixent vers la Segarra i el pla d’Urgell i arribà fins a Sidamon, a 16 km de Lleida. El nucli inicial del comtat es formà sobre la base ètnica dels antics ausetans o del pagus d’Osona, centrat en l’antiga ciutat d’Ausa o de Vic. És desconeguda la primitiva organització que sembla ésser la de l’antic bisbat d’Osona, anterior a la desfeta dels àrabs. El comtat fou establert de nou per l’exèrcit franc, amb motiu del primer alliberament del 798, i fou encomanat al comte Borrell I d’Osona (798-820). La rebel·lió contra els francs del got Aissó, que es féu fort a la ciutat d’Osona i a la ciutat de Roda de Ter, tornà a desbaratar el comtat a partir del 827. La reorganització definitiva tingué lloc amb Guifré I el Pelós a partir del 879, que inicià la repoblació amb gent, sobretot cerdana, a partir del Ripollès. Des d’aquest moment Osona restà integrat al lot indivisible dels comtats de Barcelona-Girona-Osona, que fou el patrimoni bàsic del Casal de Barcelona. La comarca del Ripollès se'n separà per a incorporar-se a la casa de Cerdanya a les acaballes del segle X, i al comtat de Besalú a partir de la renúncia del comte Oliba, el futur abat i bisbe, el 1003. El comtat d’Osona no tingué pràcticament altres comtes titulars que els del Casal de Barcelona; només el 939, el comte Sunyer I, fill de Guifré I, donà el títol de comte d’Osona al seu fill Ermengol I d’Osona, que morí abans del 943; el 1035, a la mort de Berenguer Ramon I, aquest cedí el comtat d’Osona al seu fill Guillem I d’Osona i a la seva vídua Guisla de Lluçà; pel casament d’aquesta i la renúncia de Guillem I el 1054 a favor de Ramon Berenguer I el Vell retornà el comtat al Casal de Barcelona; finalment, el 1107 el comte Ramon Berenguer III donà el comtat d’Osona a la seva filla Ximena en dot en casar-se amb Bernat III de Besalú, però la mort sense descendència d’ambdós esposos féu retornar el comtat d’Osona i el de Besalú al Casal de Barcelona. La denominació del comtat d’Osona i del seu annex, el comtat de Manresa, desaparegué del tot de la documentació al començ del segle XIII, en ésser creades les vegueries catalanes, que fraccionaren la seva antiga unitat. El 1356 el rei Pere III creà un nou comtat d’Osona a favor del noble Bernat III de Cabrera, vescomte de Cabrera, casat amb Margarida de Foix-Castellbò. Aquest comtat s’apoderà de les possessions de la casa de Cabrera —que anaven de la Mediterrània (des de Blanes i d’Arenys) fins al vescomtat de Bas i el Cabrerès—, d’una part dels béns dels Montcada-Foix a la ciutat i a la comarca de Vic, heretats de la seva muller Margarida, i de la cessió que li féu Pere III de tots els drets reials sobre la comarca d’Osona, àdhuc la part reial de Vic, que el rei li permutà per la vila de Vilafranca del Penedès, cedida poc temps abans als Cabrera. Era un comtat fictici, amb llacunes d’altres jurisdiccions i sense cap lligam històric anterior. La seva existència pràctica fou molt breu, car el 1364, amb motiu de la caiguda política dels Cabrera, els foren confiscats els béns; d’altra banda, els bisbes de Vic i una bona part de la ciutat s’hi oposà de bon principi, perquè la creació del comtat anava contra els privilegis concedits pels reis a la ciutat de Vic. Quan el rei tornà els dominis als Cabrera, el 1373 i el 1383, aquests intentaren de refer el comtat tal com havia estat creat el 1356, però ja no fou possible, car la ciutat de Vic, amb una llegua al seu voltant, s’escapà de la seva jurisdicció; una part de la ciutat tornà al rei, i l’altra fou cedida a Mateu de Foix, fill del vescomte Roger Bernat III de Castellbò i nebot de Margarida, la vídua de Bernat III de Cabrera. El domini superior dels Cabrera sobre la resta de senyors de la comarca d’Osona també s’anà afeblint fins a restar pràcticament reduït als antics dominis patrimonials dels Cabrera i a algunes adquisicions posteriors fetes per Bernat V de Cabrera. El títol de comte d’Osona restà a la família Cabrera; el 1574 fou comprat per Francesc de Montcada, primer marquès d’Aitona, i el 1722 passà per aliança als ducs de Medinaceli, que el tenen encara actualment.