Situació i presentació
Limita al N amb els municipis de Susqueda i la Cellera de Ter, a l’E amb els d’Anglès i Brunyola, al S amb els de Santa Coloma de Farners i Sant Hilari Sacalm i a l’W novament amb els de Sant Hilari i Susqueda.
S’estén al fons de la vall drenada per la riera d’Osor (que desemboca al Ter prop d’Anglès) i és voltada per les serres de Porta Barrada, Sant Benet, el Coll, Sant Gregori i pel massís de Solterra i els seus contraforts. Un dels arbres característics de les muntanyes selvatanes, especialment a les valls d’Osor i Sant Hilari Sacalm, és el castanyer, de gran capçada i una alçada de més de vint metres.
Vista general d’Osor presa des del mas les Romagueres
© JoMV
El terme comprèn la vila i cap de municipi d’Osor, les caseries de Cercenedes, les Mines d’Osor, Sant Gregori, Sant Miquel de Maifré o de Ter i Santa Creu d’Horta. S’hi accedeix des d’una carretera construïda la dècada de 1930 que uneix Sant Hilari Sacalm i Anglès, vorejant la riera d’Osor entre grans espadats. A Anglès entronca amb la C-63 i per Sant Hilari pot accedir a la C-25. El terme d’Osor fou adscrit el 1833 a la província de Girona, tot i pertànyer al bisbat de Vic i el 1936 a la comarca de la Selva, tot i pertànyer a les Guilleries.
La població i l’economia
La població o sagrera d’Osor (osorencs) tenia unes 25 famílies el 1318, que augmentaren vers el 1370 a 95, esdevenint el sector més poblat de les Guilleries (el terme de Sant Hilari en tenia aleshores 33, i el de Sau 80). El 1553 es comptabilitzaren 63 focs i 39 masies. Sembla que a mitjan segle XIV s’experimentà un lleuger creixement, deturat pels terratrèmols del 1427. La població, però, s’anà recuperant durant els segles posteriors, assolint 874 h el 1734 i 1.250 el 1782 i mantenint-se força estable durant el segle XIX (1.374 h el 1857, 1.224 el 1877 i 1.327 el 1897) i XX (el 1900 tenia 1.243 h, 1.275 el 1930 i 1.174 el 1940). A partir del 1960, amb 996 h, la població començà a experimentar una lenta però constant tendència descendent que encara no s’ha aturat (648 h el 1975, 494 el 1991, 461 el 2001 i 409 el 2005).
Van tenir una gran importància econòmica, fins que foren tancades, el 1980, les mines d’espat fluor, blenda i galena, situades a uns 4 km de la vila, a l’enclavament anomenat les Mines d’Osor, aigua avall de la riera; hi ha també jaciments de barita.
Els principals conreus del terme són l’alfals i les patates. L’explotació forestal de castanyers hi té força importància. L’única activitat ramadera destacable és la cria de conills. Hi ha una empresa que fabrica caixes de fusta per a vi i cava i un altra de bijuteria, ambdues enfocades al turisme, que ha esdevingut un factor econòmic important en el desenvolupament del terme, que compta amb un càmping.
La vila d’Osor
La vila d’Osor (340 m i 333 h el 2006), es troba a la vora de la riera i encerclada de muntanyes. Centra la població l’església parroquial (dedicada a sant Pere, sant Joan i sant Tomàs), que, documentada des del 917, fou reedificada i consagrada el 1125. Els terratrèmols iniciats el 1425 afectaren greument la vila, situada prop de l’epicentre: el 10 d’abril de 1427 els jurats de Girona escrivien al rei que “totes les cases de la vall e lloc d’Osor se són enderrocades”, i el 2 d’agost als jurats de Perpinyà que a Sant Pere d’Osor “eren trencats los ponts e enderrocada la isglésia”, la qual hagué de ser reconstruïda precipitadament, i a la fi del segle XVIII fou totalment transformada en un edifici barroc amb elements neoclàssics. El 1977, amb motiu de l’enderrocament d’una part del convent de monges adossat, aparegué l’extrem del creuer de l’església romànica, amb un bonic parament amb les clàssiques arcuacions llombardes marcant el doble vessant de la teulada. Aquest fragment de la banda de migdia, correlacionat amb la part visible a la banda nord, prop del campanar, permet de fixar la disposició del primitiu edifici amb un ample creuer i tres absis a la banda de llevant. També hagué de ser reconstruït el vell pont, d’una sola i ampla arcada sobre la riera, que enllaça els dos sectors de la població, i també la casa gòtica (potser l’antic casal dels Recs o dels Mata, senyors destacats d’Osor) que es troba a l’entrada del pont, a la banda dreta. Prop de l’església, a la banda de ponent, hi ha una ampla i robusta torre de defensa, emmerletada, amb bones pedres cantoneres i algun finestral gòtic, bastida per Violant de Recs, muller de Guillem de Vilanova, el 1439, per concessió dels Cabrera, senyors de la vall; serví algun temps de presó, i més tard per als dipòsits d’aigua. Resten algunes cases antigues, amb notables finestrals i llindes de pedra, alguns dels quals són gòtics o conopials. Moltes d’aquestes cases han estat força modificades. Les festes més importants d’Osor són la festa petita de Sant Pere, el 29 de juny i la festa major del Terç, que se celebra el tercer diumenge de setembre, com indica el seu nom.
Altres indrets del terme
El santuari de la Mare de Déu del Coll
El monument religiós més notable del terme és el santuari de la Mare de Déu del Coll, antic priorat benedictí al límit amb el terme de Susqueda (l’església i l’antiga casa prioral pertanyen a Osor i l’hostatgeria i la plaça del santuari són de Susqueda). El coll que li dona nom uneix els massissos de Sant Benet (1.149 m) i de Sant Gregori (1.088 m); la part inferior, per on passa el vell camí que uneix les valls d’Osor i de Susqueda, és el coll de Nafré (600 m), mentre que el santuari és situat a la part més alta (825 m). Constitueix un magnífic mirador sobre la vall de Susqueda i els cingles del Far, d’una banda, i sobre la vall d’Osor, el massís de Solterra i la serra que va fins al Sobirà de Santa Creu, de l’altra. El lloc pertanyia al monestir d’Amer ja abans del 860; l’església de Santa Maria és esmentada el 1184 i el 1187, època en què fou bastit l’edifici actual i s’hi instituí un priorat benedictí filial de l’abadia d’Amer. Fou sempre un monestir molt petit: assolí la màxima esplendor amb un prior, dos monjos i dos beneficiats. Decaigué al segle XV (terratrèmols de 1425-27, guerra contra Joan II i lluites dels remences), fins al punt de ser abandonat uns quants anys, vers el 1480. Regit al segle XVI per priors comendataris, que no hi residien, el 1592 el càrrec prioral del Coll s’uní a la dignitat abacial d’Amer. El 1723 s’hi fundà un benefici o mongia per a tenir-ne cura, i subsistí unit a Amer, però sense comunitat, fins a l’exclaustració del 1835.
El caràcter de santuari marià que anà adquirint és documentat des del segle XVI. Es forjà una llegenda segons la qual la Mare de Déu havia guarit un imaginari Benet de Cabrera, que lluitava contra els moros en aquestes contrades, d’una ferida al coll, i per això era invocada per a les malalties de coll i gorja, especialment per als golls: Joan Amades recull el costum popular d’una dansa que ballaven els golluts de les comarques veïnes que pujaven al Coll per la festa de Cinquagesma o Pasqua de Pentecosta. Hi ha nombroses edicions de goigs i es conserven exvots i presentalles que donen fe d’aquesta devoció. Aquest tradicional aplec, al qual acut gent dels municipis veïns, se celebra, des del 1985, l’1 de maig. El 1878 l’església fou convertida en parròquia rural (tenia 20 famílies), amb un terme creat a costa dels de Susqueda i Osor, i la casa prioral i l’hostatgeria esdevingueren casa rectoral. Tingué rectors propis fins el 1948, fins el 1968 en tingueren cura els rectors de Susqueda, i d’aleshores endavant els d’Osor.
L’església és un notable edifici romànic, de la fi del segle XII, de pedra grossa i ben tallada, amb un airós campanar d’espadanya de dos pisos sobre la façana i un absis a llevant; la volta mostra reparacions fetes probablement després dels terratrèmols del segle XV. La imatge de Santa Maria és moderna, refeta després del 1939; conserva part d’un retaule barroc del 1688. Al Museu Episcopal de Vic hi ha un valuós antependi romànic del segle XIII, procedent del santuari del Coll, amb Maria asseguda en majestat amb l’infant i un lliri entre els dits, dins una màndorla amb els símbols dels evangelistes i escenes de l’Anunciació, el Naixement, la Presentació i l’Assumpció.
Santa Creu d’Horta i el Sobirà de Santa Creu
La caseria i antiga parròquia de Santa Creu d’Horta (33 h el 2005) centra un gran sector del municipi, a l’extrem SE, de la serra de la Vena al coll de Roscall, i del Parral del Sobirà i la serra del Pedró a Santa Bàrbara, drenat per la riera de Santa Creu o de Gironella o de la Grevolosa, que desguassa a la riera d’Osor prop de les mines. La vall de Santa Creu té els vessants coberts d’espessos boscos, sobretot de castanyers, sovint perxades, que s’exploten i tenen gran anomenada. Prop dels masos hi ha conreus en llenques de terra saulonenca, i alzines sureres als solells. Es comunica amb camins particulars amb Sant Hilari (pel castell de Villavecchia), amb Osor (pel coll dels Cirers) i amb Santa Coloma (pels colls de l’Espinau i de Castanyet). L’antiga església parroquial de Sant Jaume de Santa Creu, esmentada ja el 902, és un edifici renovat al segle XVIII, sense un estil arquitectònic definit, i té al costat la rectoria i el cementiri; s’obre al culte esporàdicament. Santa Creu d’Horta celebra la festa major el cap de setmana proper al 25 de juliol.
Tota la vida de la vall de Santa Creu se centra en la casa i hostal del Sobirà de Santa Creu, elevats a 800 m al vessant W de la vall. És una gran casa pairal, tinguda popularment per una de les més riques del país: Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra, són el Noguer de Segueró, el Sobirà de Santa Creu i l’Espona de Saderra. La família Sobirà és coneguda des del 1294, i s’emparentà amb famílies destacades del país, com els Saleta i els Planell, aquests darrers, ciutadans de Barcelona i actuals propietaris. La part més antiga i la torre daten del 1577, però ha estat ampliat i renovat moltes vegades; conserva antic mobiliari i decoració; és remarcable la capella, erigida el 1609 a la base de la torre per l’hereu Bernat Sobirà, dedicada a sant Bernat, que fou decorada el 1693 amb un parament de ceràmica que cobreix tots els murs de representacions del Naixement i l’Adoració dels Reis, escenes del viacrucis, escuts del casal (una muntanya amb una àguila al cim), un interessant fris amb vaixells i un altre amb escenes de caça; aquesta obra, de valor extraordinari, és obra del mestre escudeller Miquel Lapuja. Utilitza part de les seves instal·lacions (Casa nova del Sobirà i Parral del Sobirà) com a casa de colònies i compta, a més, amb un hostal i una de les millors explotacions forestals de castanyers del país, estesa al llarg de les 400 ha de la seva propietat. Té un bon nombre de fonts arranjades al voltant i un pou de neu, sencer i ben conservat, que estigué en ús fins al principi del segle XX.
Sant Miquel de Maifré o de Ter i les masies
La caseria i antiga parròquia de Sant Miquel de Maifré o de Ter (23 h el 2005), a l’altra banda del Ter, queda emplaçada dins una mena d’enclavament que forma el terme vers els masos de la Codina i Colobrans, dins el de Susqueda. Esmentada des del 1068, era sufragània de la parròquia de Susqueda, i inicialment tenia el nom de Sant Daniel de Sorerols (després, Sant Daniel de Maifré, i més endavant el nom actual). L’antiga església parroquial, de planta romànica, fou refeta el 1616, quan es feu la volta nova. A la carretera del Pasteral hom bastí un grup d’habitatges per als constructors del pantà, que després foren convertits en granges.
El terme, que tenia 39 masies el 1553, 37 el 1687 i unes 60 el 1887, patí un greu despoblament, especialment als sectors de Santa Creu i de Maifré. Però encara se’n conserven algunes de notables, com el mas Romegueres, antiga domus o casal fortificat, amb amples galeries i una capella dedicada a sant Ramon; el mas Cercenedes, el Pidemunt, el Ripoll, el Baiés, el Cerver i el Clascar, molts dels quals són tancats. A la dreta de la riera, 2 km avall de la vila, en un esperó de roca, hi ha una torre de defensa força ben conservada. Al cim del puig de Sant Gregori (1.088 m) hi ha una capella dedicada al sant, que ja existia el 1632 i fou refeta el 1940 pels propietaris del mas Romegueres veí. Prop de l’antic camí d’Osor al Coll, sota el coll de Nafré, hi ha la capella de la Mare de Déu del Part, bastida abans del 1687 i restaurada al segle XIX. A tocar de les mines hi ha, encara, la capella de Santa Bàrbara.
La història
La vall d’Osor, amb la parròquia central de Sant Pere i les filials de Santa Creu d’Horta i Sant Daniel de Sorerols (convertida després en Sant Miquel de Maifré, aquesta sufragània de Susqueda), s’independitzà al principi del segle XI del terme del castell de Solterra per constituir-se en una entitat pròpia. El 993 els comtes de Barcelona havien venut llurs alous de la vall d’Osor al prevere Sanç, però foren recuperats el 1068 per la casa comtal per una compra feta a Arnau Sal·la. La Universitat de prohoms del terme d’Osor, que per un privilegi del comte Ramon Berenguer IV es reunia a la plaça de la sagrera de Sant Pere d’Osor, era integrada pels feligresos del mateix Sant Pere, de Santa Creu d’Horta i de Sant Daniel de Sorerols. Aquest privilegi, del 1144, fou sovint reclamat pels homes d’Osor enfront dels successius senyors que tingué la vall, per vendes o empenyoraments fets pels comtes i després reis de Catalunya a diferents senyors, fins a centrar-se en la casa de Cabrera a partir del 1356.