Fundat per Osman I, de qui prengué el nom, aviat anà guanyant territori en detriment dels mongols, seljúcides i bizantins. L’organització del naixent imperi fou obra d’Orhan I (1326-59), que establí la capital a Brusa, dividí el territori en sanǧaqs (‘banderes’) i obligà els nous súbdits a un impost tributari i a participar en les empreses d’expansió (creació de la infanteria i la cavalleria genísser). Orhan arrabassà a l’emperador Andrònic Nicea, İzniq, İzmid i Nicomèdia i s’emparà de diversos principats d’Anatòlia; així guanyà la sortida a la mar Egea i inicià les incursions marítimes a les costes europees, on conquerí definitivament Gal·lípoli (1354).
Si temporalment l’expansió otomana fou frenada per l’aparició de Tamerlà, aviat tingué un nou impuls amb la presa de Constantinoble per Mehmet II (1453) i la invasió de l’Europa balcànica, l’arrabassament als mamelucs de Síria, Egipte i les ciutats santes d’Aràbia per Selim I (1512-20), que adoptà per primera vegada el títol de califa, i, finalment, amb el domini de l’Iraq per Solimà I (1520-66), en temps del qual l’imperi assolí la màxima esplendor (des de la frontera austríaca fins al Nil i des de Bagdad fins a Tunísia i Algèria).
Malgrat el manteniment de les seves fronteres durant el segle XVII, al segle XVIII inicià la davallada, motivada, sobretot, per la incapacitat dels soldans de governar un territori tan vast, les intrigues dels geníssers i el creixent poder europeu (pau de Karlowitz, l’any 1699, amb pèrdua d’Hongria, Dalmàcia, Morea i Podòlia; pau de Constantinoble, el 1700, on es perdé Asov, recuperat de nou del 1711 al 1774; i pau de Passarowitz, el 1718, amb la cessió del Banat, de la petita Valàquia i del nord de Sèrbia). Gràcies a la mediació francesa, el tractat de Belgrad i l’encertada política de Mehmet Paixà significaren una revifalla fins a la desfeta de Mustafà III (1757-74) davant Rússia tractat de Küçük Kaynarca. L’expedició napoleònica a Egipte (1798) comportà l’apropament russoturc, bé que poc estable, a causa dels repetits desordres interns, que no cessaren fins a l’abolició del cos dels geníssers (1826).
L’enfrontament del soldà amb el paixà d’Egipte Muḥammad ‘Alī provocà un seguit de guerres, en les quals hagueren d’intervenir les grans potències europees a favor del soldà i amb la consegüent minva de l’autoritat de la Porta i la pèrdua final de Síria (1839). El congrés de París (1856) consolidà la influència econòmica i financera europea, sobretot francesa, i s’inicià una època de proclamació de reformes legals tanzīmāt, alhora que començà la progressiva separació de més i més territoris (Montenegro, 1858; la futura Romania, 1861-66; Egipte, 1867; etc). Sota Abdülhamit II aparegué el moviment dels Joves Turcs, que tingué un paper tan important en l’esfondrament del soldanat. Després de les guerres balcàniques en 1912-13 i de les conseqüències de l’aliança amb Alemanya durant la Primera Guerra Mundial, l’imperi turc tenia els dies comptats: Mustafà Kemal abolí el califat el 1924 i inicià l’etapa de la Turquia moderna.
Sobirans de l'imperi Otomà
Osman I | 1281-1326 |
Orhan I | 1326-1362 |
Murat I | 1362-1389 |
Baiazet I | 1389-1402 |
invasió dels timúrides | 1402-1403 |
Mehmet I | 1403-1421 |
Murat II | 1421-1444 |
Mehmet II | 1444-1446 |
Murat II | 1446-1451 (2n cop) |
Mehmet II | 1451-1481 (2n cop) |
Baiazet II | 1481-1512 |
Selim I | 1512-1520 |
Solimà I | 1520-1566 |
Selim II | 1566-1574 |
Murat III | 1574-1595 |
Mehmet III | 1595-1603 |
Ahmet I | 1603-1617 |
Mustafà I | 1617-1618 |
Osman II | 1618-1621 |
Mustafà I | 1621-1623 (2n cop) |
Murat IV | 1623-1640 |
Ibrahim I | 1640-1648 |
Mehmet IV | 1648-1687 |
Solimà II | 1687-1691 |
Ahmet II | 1691-1695 |
Mustafà II | 1695-1703 |
Ahmet III | 1703-1730 |
Mahmut I | 1730-1754 |
Osman III | 1754-1757 |
Mustafà III | 1757-1774 |
Abdülhamit I | 1774-1789 |
Selim III | 1789-1807 |
Mustafà IV | 1807-1808 |
Mahmut II | 1808-1839 |
Abdülmecit I | 1839-1861 |
Abdülaziz | 1861-1876 |
Murat V | 1876 |
Abdülhamit II | 1876-1909 |
Mehmet V | 1909-1918 |
Mehmet VI | 1918-1922 |
Abdülmecit II | 1922-1924 |