Fou el prelat més famós de la Hispània romana pels seus escrits, en els quals es trasllueix una gran formació clàssica —amb esments de Virgili, Hesíode i Soló— i eclesiasticopatrística beguda en la Bíblia, sant Pau, Tertul·lià i Cebrià, i un extraordinari zel pastoral; són una font preciosa per al coneixement de la vida cristiana del s. IV. Segons sant Jeroni, es remarcà per la seva afinada eloqüència i fou famós en virtut i ciència. Casat i pare de Nummi Emilià Dextre, que l’imità en l’interès per l’erudició, fou ordenat sacerdot pel bisbe, que substituí en l’episcopat. Combaté tota mena d’heretges, especialment els rigoristes novacians, representats per Sempronià, a qui, en resposta, dedicà tres Epistulae, presentades sovint i en excés com un tractat Contra tractatus Novatianorum; intentà d’erradicar abusos en les diversions de tipus paganitzant de cap d’any practicades per la comunitat cristiana amb el llibret Cervulus (o Cervus, segons sant Jeroni), perdut totalment; mirà d’assenyalar el veritable sentit de la pràctica penitencial a Paraenesis ad poenitentiam o Libellus exhortatorius ad poenitentiam, redactat en un llenguatge clàssic i dicció profunda i concisa; i, finalment, volgué orientar els creients en els fonaments de la fe amb l’escrit pastoral De baptismo, originàriament un sermó pronunciat als catecúmens al final del període preparatori, d’estil directe, simple i encoratjador. D’ell és la cèlebre frase: “Cristià és el meu nom, i catòlic el meu cognom”, en un cant a la unitat i catolicitat cristiana. Morí, ja vell, en temps de l’emperador Teodosi. Hom li ha atribuït altres escrits, que no admet la moderna crítica. La seva festa se celebra el 9 de març.
Imatge de sant Pacià en un fragment del retaule de la catedral de Barcelona (1688), obra de Miquel Sala
© Fototeca.cat
Escriptor i bisbe de Barcelona (360-390).