Vida
A la dècada de 1960 inicià la seva activitat creativa en la pintura i exposà a galeries de Barcelona, així com a la Biennal de São Paulo.
Atret pel cinema, cap al final de la mateixa dècada assistí als cursos de l’Escola de Cinematografia Aixelà i tot seguit als de l’Institut del Teatre, que coordinava Pere Portabella. Després d’un primer curtmetratge en 8 mm, realitzà en 16 mm i en un termini de quatre anys (1969-72), cinc curts més i el migmetratge Swedenborg (1971). Amb aquest bagatge i sempre emfatitzant la seva independència, es feu un nom com a ambaixador del “cinema underground del Vallès”. Aquests primers films els presentà al Festival de Salerno (on rebé un Mascherino d’Argento per Dafnis y Cloe, 1969) i a Londres, al mateix temps que eren prohibits o segrestats als certàmens de Donostia i Benalmádena i als Encuentros de Arte de Pamplona del 1972. El seu cinema fou finalment vist a l’Estat espanyol gràcies al Cineclub Enginyers, que difongué la seva filmografia, al mateix temps que passava també a ser distribuïda per la Central del Curt. Amb Lock-out (1973) va fer el pas al llargmetratge, que fou seguit per Shirley Temple Story (1975-76). Després de la bona acollida d’aquesta cinta, treballà i preparà minuciosament una obra de gran ambició que mai no ha arribat a realitzar: Sombras nada más (Carlota y Werther), inspirada de manera molt llicenciosa en el clàssic de Goethe. Mentrestant, i amb el crític de cinema i periodista Octavi Martí, realitzà en 35 mm la cinta Verònica L. (Una dona al meu jardí) (1989-90), que fou un fracàs. Posteriorment rodà el curtmetratge Ascensión, caida y reposo de Maria von Herzig (1986) i el migmetratge L’home precís (2012).
Després d’abandonar la seva ocupació professional com a empleat de banca, ha establert la seva pròpia productora i ha realitzat alguns vídeos i treballs d’encàrrec, com ara un parell de documentals sobre Terrassa i el soterrament de la via fèrria de RENFE (1994-95), a més d’introduir-se en el món escènic amb l’espectacle musical Còctel Vienès (1997-98). Ha continuat generant nous projectes i guions de cinema i televisió, sense deixar la pintura.
És membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català (2010).
Altres films
- 1968-69 Alice Has Discovered the Napalm Bomb (CM).
- 1969-70 Pim, pam, pum revolució (CM).
- 1970 Ice Cream (CM).
- 1971-72 ¿Qué hay para cenar, querida? (CM).
- 1972 Els porcs (CM).
Bibliografia
- Bonet, E. i Bufill, J.: Antoni Padrós, entre las sombras, “El Viejo Topo”, núm. 16, 1978, p. 52-54.
- Cuesta, M.: El terrorisme domèstic d’Antoni Padrós al cinema independent de l’Espanya dels anys setanta. Fundació Espais d’Art Contemporani, Girona 2003.
- Equip Cineclub Enginyers: Antoni Padrós. CCE, Barcelona 1973 i 1975 (2 dossiers).
- Garcia i Ferrer, J.M. i Martí i Rom, J.M.: Antoni Padrós. Cineclub de l’Associació d’Enginyers, Barcelona 2004.
- Martí i Rom, J.M.: Antoni Padrós. Imágenes de la marginación, “Cinema 2002”, núm. 4, juny del 1975, p. 56-58.
- Perucho, J.: “El món d’Antoni Padrós”, Els miralls. Edicions de la Magrana, Barcelona 1986.