El territori és totalment pla, travessat en direcció NW-SE pel barranc de Torrent; l’agricultura, tota de regadiu, que ocupa el terme, aprofita l’aigua del Túria a través de la séquia de Faitanar i també (en un petit sector) la de pous. Els principals conreus són els d’hortalisses i de tarongers (80 ha). El 90% de la terra és conreada directament pels seus propietaris, i el 10% pels arrendataris. L’activitat industrial ha tingut un fort desenvolupament els darrers anys: mobles, xapes i taulers de fusta, teixits i joguines. L’augment demogràfic, com a tota l’Horta, ha estat constant i moderat fins el 1960. Des d’aleshores la creació de noves indústries i la proximitat de València l’ha convertit en un centre d’immigrants (d’Andalusia, Múrcia i Castella) i de població activa que treballa a València, i ha triplicat la població en 1960-70 (hi ha contribuït l’annexió del barri de la Florida, abans de Picanya). Des del 1975 l’arribada d’immigrats s’ha aturat. El poble (21 821 h agl [2006], paiportins ; 24 m alt.) és a la vora del barranc de Torrent. Hi passa el ferrocarril de via estreta de València a Castelló de la Ribera. L’actual església parroquial de Sant Jordi fou bastida el 1754. El nucli antic és a l’esquerra del barranc; a la dreta sorgí el barri nou de les Casesnoves de Torrent al voltant del convent augustinià de Sant Joaquim. El 1366 Pere III donà la senyoria del lloc a Pere Boïl i Castellar; al s. XV passà als Ferrer, posteriorment als vescomtes de Xelva i comtes de Sinarques, i finalment als comtes de Peñaflor, marquesos de Valdecarzana.
La Plaça Major de Paiporta
© Fototeca.cat