La capital és Foix. Limita al N amb Tolosa, a l’E amb el Carcassès, al segle i al SE amb Andorra i el Capcir i a l’W amb el Coserans. Cal distingir-hi tres àrees diferents: la meridional, que s’estén sobre la zona axial del Pirineu Central (esquists, gresos i granits), la septentrional, formada per la vall baixa del riu Arièja i les petites muntanyes que l’envolten, i la intermèdia, constituïda per les capes sedimentàries fortament plegades dels Petits Pirineus. És drenat pels afluents de la dreta de la Garona, el més important dels quals és l’Arièja. El clima i la vegetació són de tipus atlàntic. És notable el potencial agrícola (cereals) i ramader. La industrialització és feble. A part les estacions termals (Acs-dels-Tèrmes), la muntanya és aprofitada per les estacions d’esquí.
La història
Antiga regió històrica, fou ocupada pels romans, pels visigots i pels francs. Roger I el Vell, comte de Carcassona (vers el 1012), la llegà al seu segon fill, Bernat, fundador de la dinastia dels comtes de Foix. Mentre que la part plana del comtat, al N del pas de la Barra, fou sotmesa a l’autoritat dels comtes de Tolosa, la part alta i muntanyosa del S, el Sabartès, en restà exclosa. El país, durament castigat per la croada antialbigesa (el darrer reducte de la qual foren la zona i el castell de Montsegur), esdevingué tot sencer, a partir de l’annexió del comtat de Tolosa (1271) i de la rendició del castell de Foix per Felip III l’Ardit (1272), un feu de la monarquia francesa (1276-77), malgrat els intents de Jaume I de Catalunya-Aragó (1272-74) per retenir en el Sabartès —fins i tot després de la seva renúncia a les terres d’Occitània pel tractat de Corbeil (1258)— els drets senyorials que des del segle XI hi posseïren els comtes de Cerdanya. El comtat passà, successivament, extingida la línia masculina de la casa de Foix, a les famílies de Grailly, Albret i Borbó. Enric IV de Navarra, darrer comte de Foix, el reuní a la corona de França (1607). Durant el segle XVI i els primers decennis del XVII fou escenari de lluites violentes entre catòlics i hugonots, renovades a la fi del segle XVIII entre partidaris i adversaris de la Revolució Francesa, la qual abolí la seva peculiar forma de govern mantinguda fins aleshores. Eclesiàsticament depengué del bisbat de Tolosa fins que foren creats el de Pàmies (1296) i el de Rius (1317), aquest darrer suprimit pel concordat del 1801.