i els Països Catalans | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

els Països Catalans

Mapa dels Països Catalans

Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes situats a la riba occidental de la Mediterrània.

La major part dels territoris són enclavats dins de l’Estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’Estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer). El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII. L’expansió territorial dels segles següents (cap al SW continental i el SE marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió). La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decret de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalanoaragonesa (o corona d’Aragó), nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat. Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista ‘L’Arc de Sant Martí’; més tard (1900), a la revista ‘Catalònia’, dirigida per J.Massó i Torrents, i el 1903 a la revista ‘Catalunya’, dirigida per J. Carner. Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys trenta en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença. Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada dels cinquanta del segle passat, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana, que ocupaven 59.671 km2 i que el 1981 tenien 10.290.248 h. Aquest concepte es modificà encara a partir del decenni de 1960, quan se n'exclogué l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellanoaragonesa del País Valencià. Aquest nou concepte del domini català ocupava així una superfície de 69 823 km2, amb una població estimada el 1998 d’11.460.061 h. Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes. En les noves reedicions de la Gran Enciclopèdia Catalana hom ha preferit de situar cada territori català en la realitat geopolítica concreta en què es troba, sense que això suposi una renúncia al reconeixement de la unitat històrica, cultural i lingüística de tot el domini de parla catalana ni a l’ús de la designació de Països Catalans per a referir-s’hi.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...