S'estén des de l’Indus, a l’W, fins al Yamuna a l’E, i de l’Himàlaia, al N, fins al desert de Thar, al S. És essencialment una plana al·luvial formada per cinc afluents de l’Indus: Jhelum, Chenab, Rāvi, Sutlej; la diversitat del seu paisatge és, com en el conjunt de la plana indogangètica, la dels interfluvis (Doāb) i les valls. Clima continental rigorós. La influència del monsó és poc sensible, i les precipitacions són dèbils i separades per llargs períodes secs amb variacions notables entre el N i el S, on es deixen sentir els aires secs del Thar. L’agricultura depèn del règim estacional dels rius. Quasi tot el territori és cobert per canals (uns 36 000 km) que connecten els rius i distribueixen les aigües, i així hom pot regar el total de la superfície, cosa que permet conreus de cereals, oleaginoses, cotó, farratge i canya de sucre. És important la ramaderia. La regió, fortament poblada, ha pogut desenvolupar una moderna indústria gràcies als recursos hidroelèctrics.
Al III mil·lenni ja posseïa una civilització urbana, entroncada amb la mesopotàmica dels sumeris. Patí diverses invasions, com les que la sotmeteren als perses (s. VI-IV aC) i als grecs (s. IV aC). Més tard, també fou ocupada pels huns (s. V-VI), els àrabs (s. VIII), els turcs (s. X-XII) i els afgans (s. XII-XIII). Part del soldanat de Delhi caigué sota el domini dels mogols (s. XVI i XVII), que n'impulsaren l’economia i la cultura. Ocupada pels marathis (1739), més tard passà als sikhs, que el 1809 s’aliaren amb els britànics. Tanmateix, aquests en feren un protectorat (1839) i, després de dues guerres, dominaren el país (1849) i en reorganitzaren l’administració. En passà la major part al Pakistan Occidental, arran de la independència de l’Índia (1947).