Col·laborà des del 1900 fins al 1915 aproximadament en les revistes Lacerba, Leonardo i La Voce, fundada per Giuseppe Prezzolini, combativa revista cultural que representava la presa de consciència per part de la joventut de l’endarreriment de la cultura italiana i de la necessitat de renovar-la. Durant aquest mateix període escriví els seus llibres més significatius de filosofia, poesia, literatura i crítica literària dels quals, sens dubte, el millor és l’autobiografia titulada Un uomo finito (1912). Convertit al catolicisme, compongué obres asceticomorals (Storia di Cristo, 1921; Sant'Agostino, 1929) i de crítica i història literària (Dante vivo, 1933; Vita di Michelangiolo, 1949) i la discutida Il diavolo (1953).