Situació i presentació
El Llobregat i la riera de Rubí formen el límit de ponent amb els termes de Pallejà i Castellbisbal (del Vallès Occidental), respectivament. A tramuntana, el termenal amb Valldoreix (del municipi de Sant Cugat del Vallès) passa per la serra de Roques Blanques (198 m d’altitud), pel cim de Puig Madrona (341 m), pel puig del Rossinyol (253 m) i per la serra d’en Rabassa fins a l’Alzinar (288 m), a llevant, que és partió, a més, del municipi de Molins de Rei. La línia divisòria de termes passa després pel coll de Ca n’Amigonet i, a migdia, pel Pi del Balç (115 m), turonet espadat proper al Llobregat.
El terme és drenat per diversos torrents tributaris del Llobregat, la riera de Rubí i la riera de Vallvidrera. Els torrents tributaris de la riera de Vallvidrera són el de les Barreres i el de Ca n’Amigonet, tots dos paral·lels. Un dels torrents que ha desaparegut és el de les Argiles. Abans abocava les seves aigües al torrent del Gavatx (dit també del Peu de la Costa), prop del Molí de l’Argemí, però aquest aiguabarreig va ésser desplaçat més enrere en la construcció del ferrocarril i més tard per l’autopista, i finalment va desaparèixer amb la construcció d’un polígon industrial. El torrent de la Font, sota Can Tintorer, corre prop de la font de les Tres Soques, també destruïda; el torrent de Batzacs, al N del cap del municipi, rep el de la Salut i el de la Font de Ca n’Esteve. El torrent del Gavatx passa pel peu de la costa i es forma sota el camp de les Forques; sota aquest camp hi ha l-ermot del Gajo, a llevant del qual passa el camí que duia del Papiol a la Rierada. Prop de l’aiguabarreig del Llobregat, la riera de Rubí i la Casa de l’Aigua, hi ha una estació de control de les aigües residuals per a mesurar els nivells de crom, cianurs, sals, etc., que poden portar aquestes aigües.
A llevant de la vila del Papiol hi ha les Escletxes, grans esquerdes obertes en un massís rocós mesozoic, ja que aquest s’assenta damunt un terreny argilós i estovat per filtracions d’aigua. Les Escletxes, que tenien renom internacional, foren gairebé destruïdes en la dècada de 1950, en què se’n va aprofitar la pedra per a fer ciment, malgrat l’oposició de l’ajuntament.
El terme municipal comprèn, a més de la vila del Papiol, que n’és el cap, la caseria del Papiol de Baix, la de Can Puig, el barri de Puigmadrona (del decenni de 1960) i el del Pi del Balç, emplaçades sota aquest puig, prop del Llobregat. Per ponent del municipi, paral·lela al Llobregat, passa l’autopista AP-2 que prové de Barcelona, la qual, al NW del nucli urbà, enllaça amb l’autopista AP-7 en direcció a la Jonquera. Gairebé paral·lela a l’autopista AP-2, hi ha la carretera comarcal C-1413 que des de Molins de Rei porta a Caldes de Montbui, per Rubí i Sabadell. A la part de sota de la vila es troba un baixador del ferrocarril de Barcelona a Tarragona.
La població i l’economia
La població del Papiol (papiolencs) té uns primers fogatjaments del segle XIV que registren entre 33 i 36 focs, que encara es mantenien en el del 1553. Al llarg del segle XVIII la població augmentà fins a arribar als 973 h el 1787. El 1860 hi havia 1.123 h, que, en part per causa de la fil·loxera, disminuïren a 912 el 1900. La recuperació, però, s’inicià tot seguit (1.044 h el 1920, 1.159 h el 1936 i 1.159 h el 1950), i l’augment demogràfic s’inicià al decenni de 1950, bé que ha estat molt menor que en altres municipis de la comarca. La població era de 2.036 h el 1960, 2.620 h el 1970, 3.187 h el 1981, 3.327 h el 1991 i 3.314 h el 2001. L’any 2005 hi havia 3.686 h.
Un dels conreus que havien estat més importants per a l’economia del terme, la vinya, ha patit una recessió, bé que encara es conrea. Els cirerers ocupen una gran part dels terrenys de secà i, a més, hi ha ametllers, pomeres, presseguers i pereres, com també hortalisses a les poques hectàrees de regadiu. Des de fa molts anys produeix planters d’hortalisses per a un ampli sector de la comarca. La ramaderia, que en la dècada de 1960 va ser força important, manté només una explotació porcina.
Madoz, vers la meitat del segle XIX, esmenta que hi havia al Papiol un molí fariner, una fàbrica de paper i dues de filats de cotó, fàbriques que, segons Botet i Sisó, encara eren en funcionament devers els anys vint del segle XX, quan, a més a més, hi funcionaven una fàbrica de cartó i una de cartolines. Va plegar l’antiga fàbrica de paper o Molí Paperer Capdevila i una antiga factoria tèxtil. Aquest lloc va ser l’embrió principal de la industrialització del Baix Llobregat l’any 1910, on es construïren dotze molins. Abans de la guerra civil de 1936-39 hi havia una fàbrica de galetes que s’anomenava “La Papiolense”. La indústria tradicional del Papiol va sofrir la crisi econòmica de la dècada de 1980. Així, les bòbiles per a la fabricació de teules i maons acusaren la crisi de la construcció. El mateix s’esdevingué amb els altres sectors, el tèxtil i el paperer. Posteriorment, es féu palesa una revifalla de la indústria. La majoria d’empreses s’instal·laren en el polígon de l’antic Camp de les Forques, que va del torrent Gavatx al de les Argiles. La indústria s’ha diversificat, però destaca el ram del metall. Cal esmentar per la seva particularitat l’existència del taller de construcció d’orgues de Gerhard Grenzing.
Dins l’àrea metropolitana de Barcelona, el municipi i la vila del Papiol han estat afectats per diverses actuacions que passen per les seves millors terres regables: el Tercer Cinturó, l’enllaç de les dues autopistes, la canonada d’aigües residuals del municipi, la canonada d’aigua d’Abrera, la de les salmorres, dues de gas natural, la canalització de les aigues residuals de la riera de Rubí i també la del riu Anoia, etc. Cap a la muntanya hi ha el cementiri comarcal de les Roques Blanques.
La vila del Papiol
La vila del Papiol (135 m d’altitud i 3.733 h el 2006) s’estén als vessants del puig dominat pel castell del Papiol. A la primeria del segle XIV ja s’hi havia format un nucli de població, protegit pel castell, ja que s’hi traslladà la parròquia de l’emplaçament primitiu a Puig Madrona, força allunyat. Bé que les visites pastorals esmenten, després de la parròquia de Molins de Rei, la de Santa Eulàlia del Papiol, en no haver-se conservat cap acta de consagració d’un nou temple parroquial i com que fins al segle XVI no hi comença a haver notícies de la construcció (o reconstrucció) de la nova església parroquial de Santa Eulàlia del Papiol, hom creu que, probablement, des de bon començament es degué utilitzar com a parròquia la capella del castell. A mitjan segle XIV, a la vila es bastí un hospital que, amb la seva capella, fou dotat per Berenguer Despapiol, senyor del lloc. El nucli vell de la vila és delimitat pel carrer de Montserrat, a tramuntana, i pel carrer Major, a llevant, prop d’un fort desnivell del terreny; ja al segle XIX la vila es prolongà vers el NE pel carrer del Carme (continuació del carrer Major) i carrerons adjacents, mentre que la urbanització de la part més occidental, que dóna al Llobregat, és posterior. Entre les cases antigues del poble podem esmentar Ca l’Adjutori i Can Pagès, al carrer Major. Cal Nina, al capdavall d’aquest carrer, coneguda també per l’Hotel, ja que durant un temps féu aquesta funció, fou construïda devers el 1915 i presenta detalls ornamentals senzills de tradició modernista. D’aquest estil és Can Bou, coneguda també per la Casa de Pedra, just sota el castell, obra de Salvador Valeri i Pupurull, del 1914, que aleshores era l’arquitecte municipal i que pertany a la segona generació d’arquitectes modernistes. Finalment, a l’entrada de la població hi ha el bosc del Blanc, amb un petit parc municipal i més amunt, ja incorporada al nucli urbà, hi ha la masia de Can Minguet.
L’església parroquial de Santa Eulàlia del Papiol fou reconstruïda a la segona meitat del segle XVI. D’aquesta església, que fou destruïda en la guerra civil de 1936-39, es conserven dos contractes entre els obrers de la parròquia i el mestre d’obres Bernat Bosc de Vilafranca, el qual el 1565 havia d’aixecar les parets laterals i construir la volta de l’altar major de cinc claus, com dues arcades més d’una clau cadascuna; el 1568 havia de construir el cor. Així, sabem que l’església era encara de tradició gòtica. El 1751, el temple fou ampliat per la banda de ponent, alhora que hom en capgirava l’orientació i obria una porta al lloc on hi havia hagut l’altar major. El campanar, quadrat, duia la data del 1752. L’església tenia vuit retaules, dels quals els de més mèrit eren, segons mossèn Martí Albanell, el del Remei , que era gòtic, i el del Sagrat Cor , del 1586, que antigament devia ser dedicat a la patrona, ja que s’hi representaven escenes de la vida de santa Eulàlia. Tots van ser cremats el 1936. Els objectes litúrgics de la parròquia es van perdre també en aquella guerra. L’església parroquial actual fou inaugurada el 1950. L’obra és de Josep Ros i Ros i Joan Montero Pazos, malgrat que en els plans intervingué Josep Maria Pericas. Bé que és un edifici de tres naus, les laterals són molt estretes i capçades per absidioles poligonals, mentre que la central té l’absis de planta semicircular. Els pilars de comunicació tenen capitells ornamentals amb fullatges i fauna selvàtica, com la porta d’entrada al temple, de mig punt. La casa rectoral, situada darrere l’església al costat del passadís, o pont, cobert amb volta de canó, que fa d’accés a la plaça del castell, és un magnífic casal gòtic. A la planta inferior té tres àmplies arcades de diafragma de mig punt. Al pis alt, sobre l’arcada de tramuntana, se n’aixeca una altra, aquesta apuntada, que sosté la coberta d’embigat de doble vessant.
Al punt més alt de la vila s’aixeca el castell del Papiol, que ha estat restaurat. Documentat al segle XII, i enderrocat parcialment pel terratrèmol del 1448, conserva, però, restes anteriors, la més antiga de les quals, segurament del segle X, és una sala o corredor rectangular amb les parets, construïdes amb aparell d’espiga, més sortides que no la volta de mig punt que sostenen. A aquesta sala s’accedeix per uns esglaons excavats a la roca. Al seu costat hi ha una estança major, coberta amb volta, més tardana. Entre ambdues hi ha l’antiga masmorra medieval (coberta amb volta de canó que conserva les empremtes de l’encanyissat), la qual, sense altra entrada que un espirall quadrat al mig, fou descoberta en les obres de restauració. L’existència d’aquesta masmorra havia restat oblidada, fins al punt que probablement a la primeria de l’edat moderna havia estat habilitada com a presó una estança propera a la torre rectangular, al pis alt de la qual (hi havia hagut un trespol que la dividia en dos pisos) hi ha un grafit que representa una galera amb les veles hissades. La torre rectangular esmentada, una part del cos de la qual s’eleva exteriorment per damunt de la fàbrica del castell, és construïda amb carreus escairats i podria datar del segle XIII. La sala propera a aquesta torre ha estat escenari del Festival de Música Clàssica del Papiol. Els pisos alts del castell, bé que conservant llur fesomia medieval a l’exterior, han estat molt reformats interiorment, i enriquits amb mobiliari antic. També hi ha instal·lada també una pinacoteca d’un gran interès, de la qual es destaca una al·legoria mitològica d’Antoni Caba, un nu de Martí Alsina i diverses obres de paisatgistes catalans. També conserva armes i peces de vestuari militar de les guerres Carlines, ja que el castell serví d’alberg a la milícia. Se serven al castell dos sepulcres gòtics que abans del 1936 eren a la parròquia: el de Galceran Despapiol, del 1324, i el de Berenguer Despapiol, del 1363, que fou fundador de la capella de l’hospital, on fou enterrat.
Entre les activitats culturals i artístiques de la vila, a part la Setmana Cultural (que s’organitza entre abril i maig), cal destacar el Festival de Música Clàssica que se celebra al setembre des del 1976, que té com a marc el castell i el Casino Municipal. Entre els promotors d’aquest festival cal mencionar el violoncel·lista i director d’orquestra Ernest Xancó i Creixell, deixeble de Pau Casals. La vila té també un arxiu municipal i una sala de teatre al Casino Municipal.
El cicle de festes comença al desembre amb la festa major d’hivern; per Pasqua hi ha caramelles i un concert coral a càrrec de la Coral la Perdiu. Pel juny se celebra la tradicional festa de Sant Joan amb focs i el pas de la flama del Canigó, i també la festa de la cirera. La festa major d’estiu se celebra a l’agost. Finalment, al setembre té lloc un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de la Salut.
Altres indrets del terme
De les caseries del terme, la del Papiol de Baix és situada prop del Llobregat, entre la carretera i la línia del ferrocarril i l’autopista. Hi ha la Sala Gran, edifici rectangular cobert amb doble vessant, amb finestres amb llindes i portals adovellats de mig punt, en un dels quals figura inscrit l’any 1665; pertanyia al castell del Papiol i ha estat utilitzada com a nau industrial de fosa de metall artístic. No gaire lluny hi ha el gran mas anomenat el Colomer (antigament Mas Rossell), de tipus basilical de tres naus, amb la nau central més alta i coberta amb doble vessant. Davant el mas, protegint-lo, hi ha una torre quadrada, coberta amb teulada piramidal.
La caseria de Can Puig és a la part oriental del terme, no gaire lluny de Ca n’Amigonet. Hi ha la font del Cosí i diverses cases velles.
Al vessant meridional de Puig Madrona (al cim del qual hi ha vestigis d’un antic poblat ibèric), hi ha l’antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Madrona, avui santuari de la Salut de Puigmadrona, església que quan deixà de ser parròquia, el 1315, estigué dedicada a sant Pere. És un edifici d’una sola nau, la part preromànica de la qual correspon a la nau d’un temple bastit entre els segles IX i X; té la capçalera trevolada i el primer tram de llevant de la nau és d’estil romànic llombard.
Altres masos antics són Can Mas, Ca n’Amigonet i Can Perera. Prop de Can Tintorer (mas adquirit per la Corporació Metropolitana de Barcelona per a instal·lar-hi el cementiri comarcal, que també afecta Can Maimó) s’han trobat recentment aigües geotèrmiques; al mas hi ha restes d’una vil·la romana dels segles II i III dC, on hi havia un forn de fabricació d’àmfores per a l’exportació de vi (precedent d’aquest poblament, a Puig Madrona hi ha vestigis d’un poblat ibèric). A Ca n’Esteve de la Font es conserva una arcada gòtica de mig punt; d’ull molt ample, l’arcada devia sostenir un sostre d’embigat. Algunes teules de la coberta del pis superior duen inscripcions dels segles XVIII i XIX. El lloc on hi ha la bòbila de Ca n’Esteve s’anomena la Parellada. Can Calopeta i Can Pagès del Mas són avui en ruïnes, i la masia de Can Canals va desaparèixer amb la construcció de l’enllaç de l’autopista i la de Can Cerdà en el lloc dels terrals d’argila. Al límit del terme es troba Can Domènec.
La història
L’origen medieval de la població se centra al castell del Papiol, esmentat el 1116 en un conveni pel qual el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, cedí en feu als germans Arnau, Bernat i Ramon Pere el castell del Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi. El nou senyor del castell, que fins aleshores l’havia tingut sota la senyoria del sobirà, cedí aquell mateix any tot el domini i jurisdicció de la baronia del Papiol a Ramon Despapiol. El 1505 la baronia passà, per enllaç matrimonial, als Marimon i després als Guimerà, senyors de Llorac. El 1587 Gispert de Guimerà i de Llupià adquirí de Felip II de Castella la jurisdicció del castell del Papiol a perpetuïtat. Maria de Guimerà, casada amb el baró de Vilassar Pere Desbosc i Santvicenç, fou hereva del castell i de la baronia del Papiol, que vengué al mercader Francesc Argemir, que en fou investit el 1661. Posteriorment, el castell del Papiol i la quadra de Roquer passaren a diferents posseïdors i finalment, per successió familiar, als Almirall. Valentí Almirall i Llozer, el polític i escriptor que fou un dels dirigents del federalisme i teòric del catalanisme — Lo catalanisme (1886) i Memorial de greuges (1885)—, fou baró del Papiol, bé que mai no va retreure aquest títol.
L’antiga parròquia del terme era la de Santa Eulàlia de Madrona; el 1315 el rei Jaume II, atesa la demanda de Galceran Despapiol, senyor del castell, autoritzà el trasllat de la parròquia de l’emplaçament primitiu al nucli habitat situat prop del castell. A partir d’aleshores la nova parròquia s’anomena Santa Eulàlia del Papiol i l’antiga església, que fou un temps parroquial, restà com a capella de Sant Pere de Madrona i des del segle XVIII com a santuari de la Salut. El terme parroquial de Santa Eulàlia del Papiol era el mateix de l’antiga parròquia, que s’estenia a ambdós vessants de Puig Madrona; fins el 1867 conservà, encara, les masies de Can Montmany i Can Barba de Madrona, que li foren separades aleshores per a agregar-les a la parròquia de Valldoreix.