La geografia
Seu del govern i principal centre intel·lectual, artístic i economicofinancer, que amb el seu prestigi ultrapassa la funció de capital estatal per assumir la de metròpoli mundial. Situada a la confluència de les valls de l’Oise, Marne i Sena, al centre de l’Illa de França i propera a regions diverses (Beauce, Brie, Valois). Moltes són les causes que han afavorit l’expansió de París: disponibilitat d’una via fluvial (Sena) que facilita les relacions amb la mar i en un punt òptim per a la construcció d’un port; encreuament d’aquesta via fluvial amb vies terrestres que han assolit importància arran del creixement urbà: artèria nord-sud (resseguida per la Rue Saint-Martin i la Rue Saint-Jacques) i artèria SE-NW (Rue Saint-Antoine i Rue Rivoli-Saint-Honoré); la mateixa existència d’una illa (la Cité) que, facilitant el pas del riu, presentava òptimes condicions per a la defensa; i també les circumstàncies històriques que promogueren ja des dels segles IX-X l’ascensió de París al primer rang com a centre polític.
A partir de l’emplaçament primitiu a l’Illa de la Cité i a través de successives expansions per ambdues vores del riu i més endavant per l’entorn de turons i planes al·luvials que l’envolten, la ciutat de París assoleix la configuració actual el 1860, amb els seus límits assenyalats per les portes practicades a les antigues fortificacions, des de temps derruïdes: Porte des Lilas, Porte de la Villette, Porte de Clignancourt, Porte de Versailles, Porte d’Orléans, Porte d’Italie.
Però París és, a més, una gran aglomeració nascuda del nucli indiscutible que forma la ciutat: així, el creixement demogràfic d’aquesta d’un 55% des del 1860 contrasta amb un creixement paral·lel del 1.500% a l’àrea suburbana. Malgrat una notable interpenetració de funcions, cal diferenciar a l’espai urbà diversos sectors.
L’ajuntament de París, vora el Sena
En primer lloc, el vell París històric, centre de l’aglomeració, des de la Bastille a l’Étoile i de l’Opéra a l’Observatoire; estructurat entorn dels dos grans eixos ja esmentats, té com a tret dominant la congestió, tant d’habitants com de llocs de treball, de trànsit i d’edificacions en general; el barri de la Bourse és el nucli financer, a la vora del qual hi ha l’estació de Saint-Lazare, centre de gran moviment per les migracions pendulars quotidianes; quant al comerç sumptuari, alta costura i joieria, cal esmentar així mateix el Faubourg Saint-Honoré i la Place Vendôme; el centre dels espectacles s’articula al voltant dels cinc barris dels Champs-Elysées, els Grands Boulevards, el sector de l’Opéra a la Rue de la République, el sector de Pigalle-Montmartre i, també a la vora esquerra del Sena, el de Saint-Germain-des-Prés a Montparnasse; al Quartier Latin, hi predomina la funció cultural (la Sorbona), mentre que la funció administrativa es concentra al sector dels Invalides, Champs-de-Mars i Champs Elysées.
En segon lloc, l’àrea residencial de l’oest, des de l’Étoile al Bois de Boulogne, sotmesa a un creixent procés de densificació per l’aparició d’alts immobles de luxe; s’estructura entorn de l’avinguda Foch i és el barri de les ambaixades, dels alts funcionaris i dels professionals de prestigi. En tercer lloc, el París popular perifèric, zona amb alta imbricació entre estatges i tallers i que amb motiu de successives remodelacions, no sempre acabades, presenta un paisatge urbà tan incoherent com anàrquic, amb alts blocs aixecats al costat de solars per edificar; hi minva la funció artesanal per augmentar-hi la de residència.
En darrer lloc, l’àrea suburbana, la banlieue, que, amb extensió 14 vegades superior a la de la ciutat mateixa i amb més del doble de població, presenta una gran diversitat de paisatges urbans; la manca d’una planificació concreta de conjunt ha estat un tret distintiu del desenvolupament d’aquesta zona, i poblets com Pantin, Aubervilliers i Boulogne, i fins i tot ciutats com Saint-Denis, han estat engolits pel creixement urbà i, mancats de les condicions adequades a la nova funció que els pertocava, s’han trobat sovint sense un centre comercial i cultural adequat. Cal distingir, d’altra banda, entre la banlieue de l’est i la de l’oest; aquesta —Meudon, Sèvres, Chaville—, de formació més gradual, gaudeix d’un millor nivell mitjà d’habitatge i d’una estructura urbana més coherent; en canvi, les àrees suburbanes de la part nord i est, des de Saint-Denis per Aubervilliers i Les Lilas del sud fins gairebé al Bois de Vincennes, s’apropen a característiques de degradació urbana.
L’aglomeració parisenca és la primera regió industrial francesa. Bé que difosa, la localització industrial s’accentua on conflueixen certs factors: proximitat del centre, vies aquàtiques, ferrocarrils, etc., així com als sectors de Levallois-Perret, Clichy, Saint-Ouen, Asnières, Saint-Denis, La Courneuve, Aubervilliers. Les noves àrees industrials predominen al nord i a l’est (Aulnay-sous-Bois, Haut-Montreuil, Vélizy-Villacoublay, etc.). En el centre urbà persisteixen les típiques indústries parisenques: joieria, orfebreria, mobles artístics, alta costura, perfumeria i cosmètica, material de precisió, activitats editorials i tipogràfiques. Però alguns punts de la perifèria concentren diversos sectors: automòbils al SW (Renault, Citroën) i a l’est; productes químics i construccions mecàniques al nord i al NE. S'ha produït un lent procés de desindustrialització del centre vers l’àrea suburbana i també la resta de l’estat, on en tot cas hom crea noves instal·lacions dependents de la central radicada a París.
El museu del Louvre
La funció política i administrativa potencia, per altra part, el sector terciari; això és palès sobretot si hom té en compte les activitats parapúbliques (empreses nacionalitzades de ferrocarrils, electricitat, banca i assegurances de l’estat, seguretat social, etc.). Una concentració d’oficines de banca, de grans empreses, d’assegurances, de majoristes, es dóna en els barris de la Bourse, Opéra, Madeleine, Saint-Lazare, Champs-Elysées, Marceau i Kléber. Alguns carrers concentren el comerç sumptuari: Saint-Honoré i Faubourg Saint-Honoré, avinguda de Victor Hugo, Passy, Sèvres, etc. Les universitats de París agrupaven uns 250.000 estudiants. La capital mostra una gran concentració del patrimoni i de l’activitat cultural francesa, bé que recentment hom ha potenciat la creació de centres culturals, facultats i biblioteques a certs sectors de l’àrea suburbana, com Orsay, Nanterre, Villetaneuse, Sceaux, Créteil i d’altres. Té dos aeroports internacionals: Orly a 14 km i Charles de Gaulle a 23 km.
La història
Els primers habitants de París foren la tribu cèltica dels parisii, establerts en una illa del Sena (Lutècia). Ocupada aquesta pels romans (~52 aC), la població esdevingué ciutat gall·lo-romana i s’estengué per la vora dreta del riu. Cristianitzada, a la fi del segle III rebé les primeres onades d’invasors bàrbars, es replegà sobre l’illa i fou fortificada, situació que es prolongà un parell de segles. Capital del regne franc de Clodoveu i centre religiós important, tornà a estendre's per ambdues vores del riu, entorn de priorats i abadies, centres de la colonització de la zona, plena d’aiguamolls. Abandonada per la dinastia carolíngia, tornà a ésser la capital indiscutible amb els Capets.
La catedral de Notre-Dame abans de l'incendi del 2019
El segle XI fou una època d’expansió ininterrompuda. La presència de la cort reial i el caire religiós de la monarquia féu que hi confluïssin nobles i clergues, amb llurs respectives clienteles de vassalls, i els artesans i comerciants que nodrien el consum sumptuari de les classes altes. Situada, a més, en la ruta de les peregrinacions i de les fires —fira de Lendit, que apropava a París el tràfic de Flandes a la Xampanya— la ciutat, sota l’administració directa dels reis, esdevingué un important centre financer. Les construccions civils —muralles, Louvre, ponts sobre el Sena— i religioses —Saint-Denis, Notre-Dame, part de la qual destruïda per un incendi l'any 2019— proliferaren. Molt aviat (1210), la rica burgesia local, sota la direcció dels gremis més poderosos, s’organitzà (Parloir aux Bourgeois) per tal de reglamentarne la vida econòmica, i ja sota Lluís IX dominava un autèntic embrió de govern municipal. El 1268, el mateix Lluís XII ordenà la redacció del Livre des Métiers, codi que regia per a tots els gremis artesans, llevat dels més antics. Urbanísticament, fou en aquesta època quan la ciutat configurà una divisió territorial especialitzada (la cité com a centre polític, la vora dreta com a zona comercial, i l’esquerra, cultural). Cap a la fi del segle XIII hom calcula que la ciutat acollia cap a deu mil estudiants.
Les guerres dels segles XIV i XV no frenaren el creixement de la capital, bé que tingueren una important repercussió: la consolidació de les posicions polítiques de la burgesia enfront dels reis, els quals, ofegats per les despeses de guerra, s’hi endeutaren considerablement. Això explica la revolta d’Étienne Marcel (1356-58), o bé el reconeixement (1420) del tractat de Troyes per la universitat. El 1436, Carles VII reconquerí la ciutat, si bé la cort no s’hi instal·là, puix que els reis vivien als castells de la regió del Loira.
A la segona meitat del segle XV París esdevingué la segona ciutat d’Europa (uns 200.000 h) després de Constantinoble. Focus receptor d’un ininterromput corrent immigratori, motor econòmic del regne, fou també el centre difusor de la cultura renaixentista a França. Francesc I, fundador de la Bibliothèque Royale i del Collège de France, mecenes a la italiana, hi tornà la cort pel fet d’haver finançat els parisencs part del seu rescat en haver estat fet presoner per Carles V. Amb la Reforma, fou un focus de constant agitació fins a l’abjuració d’Enric IV (1593). Fou ell mateix qui reordenà el pla de la ciutat entorn de la plaça dels Vosges.
Al llarg del segle XVII, París anà esdevenint, malgrat l’impacte de la crisi de la Fronda —que féu decidir Lluís XIV a deixar-la per Versalles—, la digna capital de la primera i més potent de les monarquies absolutes d’Europa. Així, Maria de Mèdici construí el Luxemburg, Richelieu la Sorbona i el Palais-Royal, Anna d’Àustria el Val de Grâce i el mateix Lluís XIV la Place Vendôme, centre d’una nova ordenació urbana. Primer centre cultural del continent, dominada per una autèntica febre intel·lectual —salons, cafès, clubs—, fou escenari del triomf del principi de crítica i de l’ideal del progrés, focus difusor de la Il·lustració i centre revolucionari. Napoleó la remodelà com a capital imperial. Al llarg de la primera meitat del segle XIX hi anà apareixent un proletariat urbà de caire modern. La forta densitat de la població (1.000.000 h [1846]) i les sòrdides condicions de vida de les masses obreres forçaren el segon Imperi a reurbanitzar la ciutat una vegada més: hom obrí grans vies, hom posà en funcionament serveis públics bàsics —il·luminació, transports, aigua, clavegueres— i hom creà una sèrie de jardins —Boulogne, Vincennes, Buttes Chaumont—. La Comuna del 1871 fou, amb els seus 20.000 morts, la darrera gran convulsió viscuda per la ciutat, que, sota la III República i amb la sèrie d’exposicions que hom hi organitzà (1878, 1889, 1900), retrobà la seva prosperitat. El 1896 comptava 2.540.000 h. Al segle XX, i des del període entre les dues guerres mundials, el seu nucli s’estabilitzà i fou creat un cinturó de poblacions satèl·lit. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada (juny del 1940 — agost del 1944) pels alemanys. Després, París ha mantingut el seu caràcter de ciutat europea i cosmopolita, de punt de referència política i cultural.
El patrimoni arquitectònic, artístic i cultural
L’arc de La Défense, al sector parisenc del mateix nom i un dels grans projectes urbanístics de la França moderna
© Corel Professional Photos
Entre els monuments arquitectònics resten molt pocs testimonis d’art romànic, entre els quals sobresurt part del campanar i de l’església de Saint-Germain-des-Prés (s. X-XII). Obres bàsiques del gòtic primitiu són la basílica de Saint-Denis (s. XII-XIII) i la catedral de Notre-Dame, començada el 1163 amb Lluís VII i acabada el 1345; hi sobresurten les dues grans torres de gairebé 70 m d’alçària, els portals amb escultures importants i els àgils arcbotants; en el període 1841-64 l’arquitecte Viollet-le-Duc hi féu una remarcable però sovint fantasiosa restauració. L'any 2019 un gran incendi en destruí la coberta sobre la nau central i l'agulla. El gòtic rayonnant (s. XIII-XIV) té un monument extraordinari en la Sainte-Chapelle, feta bastir per sant Lluís, consagrada el 1248; hi sobresurten les parets de vitralls. Del gòtic florit (s. XV), en resten obres com bona part de Saint-Germain-l’Auxerrois i de Saint-Séverin. Entre l’arquitectura gòtica civil es destaquen alguns hôtels com els de Sens i Cluny (s. XV), en el qual hi ha restes d’unes termes romanes, única resta romana d’una certa importància amb les Arènes de Lutèce. L’arquitectura renaixentista (s. XVI) és representada per esglésies com Saint Eustache o Saint Etienne-du-Mont —que conté un important jubé— i pel cos més antic conservat del palau reial del Louvre, els orígens del qual es remunten al segle XIII i on successivament es feren ampliacions fins a Napoleó III, que li donà la seva simetria actual; el palau de les Tulleries (s. XVI), fet construir per Caterina de Mèdici i que tancava el recinte, fou destruït per la Comuna el 1871.
L’església dels Invàlids
L’art clàssic francès (segles XVI-XVII) informà les grans construccions de l’època d’Enric IV com la Place des Vosges, que centra el barri senyorívol del Marais, de l’època de Lluís XIII com l’abadia de Val-de-Grâce —planejada per F. Mansart—, el palau de Luxemburg —fet bastir per Maria de Mèdici—, la Sorbona o el Palais-Royal —residència de Richelieu—, i de l’època de Lluís XIV com bona part del Louvre —la columnata dita de Perrault—, els Invàlids —amb la seva église du Dôme de J. Hardouin-Mansart, gran exemple de la típica cúpula habitual en l’època— o la Place Vendôme del mateix arquitecte. L’estil Lluís XV significà el triomf del rococó en palauets com el Soubise o el de Rohan, però també hi hagué urbanitzacions monumentals com la de la plaça de la Concorde, concebuda per Gabriel, i grans edificis clàssics com el Panthéon, de Soufflot. L’estil Lluís XVI significà una síntesi de l’elegància del Lluís XV amb el classicisme (hôtel de Salm). Amb la Revolució i l’Imperi s’imposà el neoclassicisme monumental representat per la Madeleine —encàrrec de Napoleó a l’arquitecte Vignon— i els arcs de triomf del Carrousel (1806-08) i de l’Étoile (1806, acabat per Lluís Felip el 1836). La llarga i rítmica Rue de Rivoli fou oberta el 1811 i acabada també per Lluís Felip. La fesomia actual de París es deu a la remodelació urbanística del baró Haussmann en època de Napoleó III: ell traçà grans avingudes, clavegueres i parcs. El gran monument d’aquest moment és l’eclèctica Opéra (1862-75) de Charles Garnier, mentre que Les Halles —gran mercat— marcava la norma de la nova arquitectura en ferro que havia de trobar en la torre Eiffel (1887-89), de més de 300 m d’alçària, la seva culminació més espectacular. La interessant estructura del Grand-Palais (1900) contrasta amb el pastitx neobizantí del popularíssim Sacré-Coeur de Montmartre (1876-1919), mentre que l’Art Nouveau es feia sentir en les nombroses entrades del metro que dissenyà Hector Guimard. De les construccions del segle XX cal assenyalar el pavelló suís de la Cité Universitaire —de Le Corbusier (1933)—, el Palais de Chaillot —seu de museus— (1937), el palau de la UNESCO (1955-58), el palau del CNIT (1959) a Puteaux, el centre Maine-Montparnasse (1961-73), el nou estadi del Parc dels Prínceps (1972), el centre Pompidou (1977), Les Halles (1979) i el nou barri de La Villette, entre d’altres.
La Revolució Francesa convertí París en ciutat capdavantera de la civilització occidental i així al llarg del segle XIX París arrabassà a Roma la condició de màxim pol artístic mundial, fins al punt que, singularment des de la segona meitat del segle, la ciutat fou la Meca d’una bohèmia idealitzada i el centre d’atracció principal d’artistes de tot arreu que hi residiren temporades per estudiar a l’École des Beaux-Arts (fundada el 1816), a l’École des Arts-Décoratifs o a nombroses acadèmies lliures com la Colarossi, la Julian, la Suisse, la Carrière, la de la Grande Chaumière, la Ranson, la Vity, etc., i per participar en els famosos Salons (saló). Molts altres artistes s’instal·laren definitivament a la ciutat integrant successives “écoles de Paris” que convertiren els barris de Montmartre i Montparnasse en grans emporis artístics. Les tendències artístiques llançades des de París marcaren el patró seguit per tot l’art occidental fins a la segona postguerra mundial, etapa en què Nova York ha anat prenent a París la seva hegemonia. Entre els museus de la ciutat sobresurten el Musée du Louvre —un dels dos o tres principals del món—, el des Arts-Décoratifs, els dos d’Art Moderne —un d’ells al nou Centre Beauburg—, el Camondo —d’art setcentista—, el Carnavalet —d’història de la ciutat—, el de Cluny —d’art medieval—, el Jacquemart-André i el Marmottan —de pintura i arts decoratives—, el d’Orsay i diversos de monogràfics d’artistes com els de Rodin, Bourdelle, Gustave Moreau, etc.
La vida musical
El centralisme rígid ha fet de París l’únic centre musical important de l’Estat francès. Lluís XIV hi fundà el 1671 l’Académie de Musique, antecessora de l’actual Opéra (1875); París comptà des de molt aviat (1725) amb concerts instrumentals (el Concert spirituel) i fou centre de polèmiques sobre música italiana i francesa (Querelle des Bouffons) i plataforma per a músics de totes les èpoques. La ciutat disposa actualment de diverses sales de concerts, com la Pleyel, la Cortot, Radio-France i la Gaveaux i de l’Opéra i l’Opéra-Comique (Salle Favart) i també és un centre important de música lleugera (amb sales com Bobino, l’Olympia, etc.) i de varietats (Casino de Paris, Moulin Rouge, etc.).