Influït pel monisme religiós de Xenòfanes de Colofó, el seu poema Sobre la Natura (~500 aC), del qual són coneguts 154 fragments, a diferència dels físics jònics i dels pitagòrics, accedeix al nivell ‘ontològic’; tot admetent un principi constitutiu de la realitat, en defuig la caracterització (com aigua o aire, etc.) per descriure'n els trets més generals i profunds, descoberts apriorísticament per la sola raó.
Influït per la Teogonia d’Hesíode, en la introducció —al·legòrica— la veritat hi és encara presentada més aviat com una revelació divina que com el fruit d’un esforç personal. Immediatament, però, exposa la via de la Veritat, pròpia dels qui, emprant només la raó, descobreixen (veritat en grec era α-λήνeια, des-velació) que no es pot deixar de pensar que ‘l’ésser (όν) és i que el no-ésser (μή-όν) no és’; i la via de l’opinió (δόξα), pròpia dels qui es fien dels sentits i admeten ingènuament l’existència d’un món plural i canviant, però que l’anàlisi de la raó demostra irreal (no-ésser): el que distingiria uns éssers dels altres hauria d'ésser un no-ésser; i en el canvi allò que no és passa a ésser, i al revés. D’aquí en dedueix l’existència d’un ésser únic, u, indivís, ple, continu, conclús (esfèric?), etern (mai precedit ni seguit pel no ésser), immutable (no el qualifica mai, però, de diví).
El món sensible resta reduït a mera ‘aparença’ i ‘il·lusió’ (atac implícit a totes les cosmologies de l’època, i més concretament a la d’Heràclit). Interpretat diversament des de Burnet fins a Heidegger, la seva frase ‘el pensar i l’ésser són una mateixa cosa’, hom no sol considerar-la ja una idealista reducció d’aquest a aquell, sinó al revés, el condicionament del pensar per l’ésser. La tesi de l’eternitat de l’ésser, sigui el que sigui (mai no hi pot haver hagut el no-res), el monisme òntic i racionalista, així com amb el seu ‘estaticisme’, han influït tota la filosofia i també la física clàssica —atomista i mecanicista— fins que el segle XIX l’anà arraconant per la concepció dinamicoenergetista de la natura.