Dominà el sector sindicalista els anys 1904-08. Posteriorment se n'escindiren els sectors reformistes i, amb la discussió sobre la neutralitat i no-bel·ligerància durant la Primera Guerra Mundial, també els grups capitanejats per Mussolini. Però la crisi forta es produí amb la qüestió de l’adhesió a la Tercera Internacional al congrés de Liorna (1921), on es produí l’escissió principal, la dels leninistes, que fundaren el Partito Comunista Italiano. Amb el feixisme vingué la persecució; el secretari del PSI, Giacomo Matteotti, fou assassinat (1924) i els socialistes es reagruparen a l’exili i signaren (1934) un pacte d’acció amb els comunistes per a una col·laboració en la Resistenza. El 1947 s’escindí en dues branques: el PSI, guiat per Pietro Nenni, i el PSDI (Partito Socialista Democratico Italiano), guiat per Giuseppe Saragat. L’allunyament entre el PSI i els comunistes permeté l’entrada del PSI en els governs de coalició dirigits per la democràcia cristiana, però provocà l’escissió (1963) de l’ala més esquerrana del partit, que adoptà (1964) el nom de Partito Socialista Italiano di Unità Proletaria (PSIUP). El 1966 els altres dos partits socialistes (PSI i PSDI) s’uniren en un de sol (PSI), unió que durà poc, per les dissensions internes sobre la relació amb els comunistes. El 1969 la branca socialdemòcrata se separava, amb el nom de Partito Socialista Unitario (PSU), i recuperà després el de Partito Socialista Democratico Italiano (PSDI). Amb un suport electoral entorn de l’11% dels vots, el PSI constitueix la clau de volta de la política italiana; ocupà, en la persona d’Alessandro Pertini, la presidència de la república (1978-85), i el seu secretari general, Bettino Craxi, encapçalà entre el 1983 i el 1987 un govern de coalició pentapartit. Arran del col·lapse del sistema polític italià el 1993, el PSI resultà greument afectat per les acusacions de corrupció política. Al gener del 1993, Craxi abandonà el partit i l’any següent fugí de la justícia italiana. Fou succeït per Gino Guigni. En les eleccions del març del 1994 el Partit Socialista Italià, liderat per Ottaviano del Turco, no obtingué representació parlamentàriai i al novembre del 1994 s’autodissolgué durant el 47è congrés.