També hi figuraren antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana (Josep Mestres), elements procedents del reformisme (Companys o Bernaldo de Quirós) i el nucli federal empordanès (August Pi i Sunyer). El Directori constituït reuní Layret, Domingo —que presidí—, Perenya, Antoni Estivill, Pi i Sunyer, i Noguer i Comet —que fou secretari general—. Inicialment els seus punts doctrinals essencials foren l’acceptació del programa federal de Pi i Margall del 1894, l’afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el laïcisme. Hom intentà amb això d’exercir una forta atracció envers el moviment obrer i alhora mantenir-se fidels al particularisme català. Fins el 1920 desenvolupà una brillant activitat fonamentada, d’una banda, en el to esquerranista adoptat pel seu òrgan de premsa La Lucha (1916-19) i, de l’altra, en el paper que dins la minoria republicana a les corts espanyoles (amb Domingo, Pi i Sunyer, Salvador Albert, etc. ) tingué en la campanya proautonomia del 1918. Tanmateix l’esquerranisme, que dugué Layret i Companys a proposar l’afiliació del partit a la Tercera Internacional, provocà una primera crisi interna al final del 1919 resolta amb la marxa de Noguer i Comet, Pi i Sunyer, etc. Després, la repressió desencadenada el 1920 (Companys fou deportat a Maó juntament amb els principals dirigents cenetistes i al mateix temps Layret fou assassinat) li reportà una caiguda vertical. El 1930 s’apropà al grup de L’Opinió (en especial participà en la signatura del Manifest d’Intel·ligència Republicana de març) i posteriorment s’uní a la conferència d’esquerres del març del 1931 que constituí l’Esquerra Republicana de Catalunya, per més que Marcel·lí Domingo preferís finalment integrar-se en el Partit Radical Socialista.