La seva vida fou capgirada per l’assassinat del seu pare i la mort prematura de la seva mare i de tres germans. Estudià a Bolonya; s’interessà pels moviments internacionalistes i el 1877 fou arrestat per anarquista. Sortí de la presó, convençut de la inutilitat de la rebel·lió i la violència i amb la convicció de la necessitat d’una comuna germanor entre els homes. Fou professor d’institut (1893-97) i d’universitat a Messina, a Pisa i a Bolonya, on el 1907 succeí Carducci. De la seva visió angoixada de la vida nasqué la seva poètica del fanciullo: el poeta és un infant que descobreix en les coses les semblances i les relacions més impensades, però no pas els lligams o les relacions racionals; és la poètica del somni, de la visió, del sentiment d’angoixa, que renuncia al raonament en canvi de la meravella i el consol. Obres: Myricae (1891), Primi poemetti (1897), Canti di Castelvecchio (1903), Nuovi poemetti (1909), Canzoni di Re Enzio (1909), Poemi italici (1911), Poemi del Risorgimento (1913). En tota la seva poesia hi ha moments d’alta originalitat, versos novíssims, trencats, sinuosos, amb una mètrica que, com la llengua, obrí el camí a tota la poesia posterior. El mateix passa en els seus nombrosos poemes llatins, especialment a Carmina.