Féu estudis de dret, inacabats per la Revolució del 1868. Fou propagandista del republicanisme amb Lletget i Eusebi Corominas i home de confiança de Santiago Soler i Pla al ministeri d’ultramar (1873-74). A Barcelona esdevingué crític musical de la Gaceta de Cataluña i de La Publicidad. Milità successivament en el possibilisme de Castelar i a la Unión Republicana de Salmerón. Amic íntim de Gayarre i de Pauleta Pàmies, estigué molt lligat a l’empresa del Teatre del Liceu de Barcelona, per a la qual gestionà l’estrena de Falstaff amb el mateix Verdi a Itàlia, i també l’actuació a Barcelona dels grans cantants italians del moment. Crític italianista molt popular —conegut com Don Pasquale—, acceptà bé el wagnerisme però no el nou corrent verista italià. Contra el que s’ha dit, li passà desapercebut el debut a Barcelona de l’encara desconegut Toscanini (1890), però descobrí figures de la talla de Conxita Supervia (1910). Col·laborà també en La Noche i El Día Gráfico, i es dedicà a temes astronòmics.