Després d’un fracassat intent de fundació a l’antic casal reial de Valldaura de Cerdanyola (1325), la reina adquirí el mas Pedralbes i emprengué la construcció de l’església i el convent. La comunitat era formada inicialment per 14 monges, i el 1327 s’hi instal·là la mateixa reina, ja vídua, i s’hi féu construir un petit palau, que ordenà destruir en el seu testament (1363), del qual recentment han aparegut vestigis a l’edifici del noviciat; la reina hi residí fins a la seva mort (1364) i féu construir també la seva tomba entre el claustre i l’església. El monestir adquirí gràcies a la seva protecció importants rendes i drets sobre les esglésies de Sarrià, amb la jurisdicció sobre la vila i el terme, Granyena de Segarra (Segarra), Vacarisses (Vallès Occidental), Llardecans (Segrià), Sant Feliu de Buixalleu (Selva), Orcau (Pallars Jussà), Codony (Camp de Tarragona), Maials (Segrià) i la Solana (País Valencià). Tota aquesta riquesa, la decidida acció de les primeres abadesses i les dotacions de les seves monges, filles de noblesa catalana o de ciutadans importants de Barcelona, féu arribar aviat la comunitat a 50 religioses. L’any 1472 hi fou firmada la capitulació de Pedralbes. El monestir fou afectat el 1495 per la reforma de l’orde (clarissa). El 1835 perdé les seves rendes, però ha subsistit la seva comunitat (actualment d’una trentena de monges). La religiosa Eulàlia Anzizu i Vila (1868-1916) contribuí a la restauració de l’església i publicà el primer intent d’història del monestir.
Interior del museu del monestir de Pedralbes, situat en l'antic dormitori
JoMV
L’església és un notable exponent de l’art gòtic català; té set trams de voltes d’ogives i capelles entre els contraforts, obra potser de l’arquitecte Bertran Riquer o Bernat de Roca. El claustre, d’uns quaranta metres de costat, consta de tres pisos: els dos inferiors, del segle XIV, i el tercer, acabat el 1412. Altres peces remarcables són el dormitori, el menjador i la sala capitular (1419), que donen al claustre, i sobretot la petita capella de Sant Miquel (abans oratori de l’abadessa Francesca Saportella), decorada el 1346 per Ferrer Bassa amb frescs d’inspiració italiana, de l’escola de Siena. Al costat del monestir hi ha l’edifici dit el Conventet, que fou residència dels franciscans que tenien cura del culte de l’església i actualment és de propietat privada (enriquida amb una col·lecció de taules, escultures i pintures medievals). Una part del convent ha estat cedida a la ciutat de Barcelona. Ha estat parcialment convertit en museu (obert al públic el 1983). El 1989 hom dugué a terme una remodelació d’una part del monestir a càrrec de l’arquitecte Ricard Bofill per tal d’habilitar-la com a museu.