El terme s’aboca a la vall del Girona i és accidentat en la meitat meridional per tossalets retallats, com el de les Foies (308 m alt.), la Muntanyeta Gran (375 m), el Castell de la Solana (510 m) i la penya del Gos Flac (266 m); al SW és accidentat pel Castellet d’Aixa (608 m). La resta és gairebé horitzontal. Diversos barrancs travessen el terme i van a parar al de l’Alberca. Als confins septentrionals, les partides de la Marjal i l’Aigualós recorden la presència no antiga d’aiguamolls. Al sòl conreat hi ha unes 1200 ha de secà (ametllers, garrofers i vinya). De les 535 ha de regadiu, 114 ha utilitzen l’aigua de peu, i la resta aigua de pous. Una tradicional obra de palma o margalló (cistelles, ventalls o maurans, etc) ha donat peu a una activitat més organitzada de llata, hule i marroquineria, actualment. La indústria del moble ha esdevingut la principal activitat econòmica i li ha permès la recuperació demogràfica. La influència secundària del turisme es manifesta en alguna urbanització de xalets. La vila (6 857 h agl [2006], pedreguers; 83 m alt.) es disposa en forma triangular a l’encreuament dels camins de Dénia a la Llosa i de Gata a Beniarbeig i a Benidoleig. L’església de la Santa Creu depengué de la parròquia de Dénia fins el 1544, que fou erigida en parròquia independent amb la sufragània de Matoses, actual despoblat. Antiga alqueria islàmica del castell d’ Ocaive, fou lloc de moriscs (190 focs el 1609) de la fillola d’Ondara. La senyoria fou dels comtes d’Anna i després, als comtes de Cervelló. Felip V li concedí el títol de vila. El municipi comprèn, a més, entre la nombrosa població disseminada, la masia de l’ Albardanera.