La geografia
Té una superfície de 15.490 km2 i és unida al continent per l’istme de Corint, i emmarcada pels golfs de Patres i de Corint al N i per les mars Jònica (W) i Egea (E). Continuació de la serralada del Pindos, és una regió molt muntanyosa i de morfologia complexa en la qual abunden els mantells de corriment i els cavalcaments, amb materials calcaris i esquists cristal·lins. El relleu, afectat per nombroses fractures, divideix el territori en compartiments, formats per l’alternança de massissos aïllats i depressions on s’obren nombroses conques interiors i planes. L’Erimant (2.224 m), al NW, i el Kyllḗnē (2.370 m), al NE, són els massissos més importants després del Taíget (2.404), al S. Entre les conques interiors es destaquen les de Megalòpolis i Trípolis. Aquesta centra l’Arcàdia, comarca caracteritzada per l’alternança del relleu accentuat amb zones de depressió que no desemboquen a la mar. Al S, el Parnōn, el Taíget i la serralada de Messènia continuen el relleu del N vorejant les depressions dels golfs profunds de Messènia, Lacònia i Argòlida (Nàuplia), els quals es prolonguen vers l’interior per les planes al·luvials de Calamata, Esparta i Argos. La de Calamata és regada pel Pámisos i la d’Esparta per l’Eurotas, rius que, juntament amb l’Alfeu i el Peneu, són els principals de la regió. El clima és típicament mediterrani amb pluges escasses, i la màquia és la vegetació que predomina, al costat de zones de bosc esponerós i ric.
La població, aproximadament 1.070.000 h el 1991, presenta una densitat inferior a la mitjana del país (50 h/km2) i es concentra sobretot a les planes agrícoles. L’escassesa de recursos fa, però, que aquesta sigui afectada per un procés de regressió (perdé el 12,5% en el període 1951-71), que es tradueix en un corrent migratori important i alhora en un envelliment. L’única ciutat que supera els 100 000 h és Patres. Altres nuclis de població més reduïts són Pirgos, Calamata, Trípolis, Argos, Corint i Nàuplia.
L’agricultura és la riquesa principal, amb conreus de vinya, olivera, tabac i cítrics; també abunden les figueres, les hortalisses i la fruita. Té una certa importància la ramaderia (bestiar de llana i cabrú). L’activitat industrial (representada per la indústria tèxtil, la de fabricació de ciment, els pneumàtics, les blanqueries —l’empresa més important és de procedència catalana— i alimentària) és centrada, principalment, a Patres. Administrativament és formada pels nomoi d’Elide, Acaia, Arcàdia, Argòlida, Coríntia, Lacònia, Messènia i una part del de l’Àtica. Fins el 1987, que entrà en vigor la nova divisió administrativa grega, constituïa una sola regió. Actualment els dos primers nomoi són integrats a la regió de Grècia Occidental i la resta (menys el darrer), a la del Peloponès.
La història
Poblat en època neolítica, el Peloponès sofrí vers el segon mil·lenni dC la invasió dels pobles aris. A partir de l’arribada dels doris (~segle XII aC), que ocuparen tota la península a excepció de la zona central de l’Arcàdia, la seva història és de difícil reconstrucció fins al segle VII aC, època en què adquiriren una gran importància les ciutats estats d’Argos i d’Esparta. Aquesta darrera, ultra comandar la lliga del Peloponès i reunir en un sol organisme militar i polític tota la regió, afrontà valerosament els perses (480 aC) i, anys més tard, obtingué el domini i l’hegemonia de tot Grècia, després d’anihilar el poder marítim atenès guerra del Peloponès. Caiguda sota el jou macedònic després de la desfeta de Queronea (338 aC), els intents successius de recuperar la sobirania i la unificació del territori no reeixiren: les rivalitats dels diversos pobladors feren que la Lliga Aquea fracassés una i altra vegada. Vers la fi del segle III aC, els romans se n’empararen i l’incorporaren a la província anomenada d’Acaia.
A l’inici de l’alta edat mitjana, el Peloponès sofrí les devastacions de diversos pobles invasors, entre els quals els eslaus. Aquests, però, es convertiren al cristianisme i es fusionaren amb la població autòctona grega (850). Vers l’any mil, les relacions amb Venècia i el comerç marítim amb Occident feren que la regió assolís un període de gran prosperitat econòmica fins al segle XIII, moment en què, establert a Constantinoble l’imperi Llatí d’Orient, els cavallers francs s’ensenyoriren de gairebé la totalitat del territori, que a partir d’aleshores fou anomenat la Morea. Els francs imposaren llur organització feudal, i el mateix feren els Villehardouin, després de la conquesta del principat d’Acaia. Els venecians, els catalans (que, seguint l’infant Ferran de Mallorca, casat amb Isabel de Sabran, desembarcaren a Clarença el 1315 i, tot seguit, s’apoderaren de la quasi totalitat del territori) i els bizantins —que hi fundaren el despotat de Mistràs— determinaren la gradual decadència del país. Vers el 1392, l’amenaça turca es féu palesa i no cedí fins a arribar a aconseguir-ne el domini absolut (1460). Sota l’imperi Otomà, la població grega, bé que acceptà la religió musulmana, mantingué ben viu el sentiment nacional i, influïda per l’Església ortodoxa, resistí durament els invasors, sobretot en les zones de l’Arcàdia i de la Maina. Amb tot, però, Venècia mai no deixà d’intervenir-hi i fomentà i abonà les diverses temptatives de rebel·lió.
El 1821, els grecs del Peloponès, capitanejats per Theódoros Kolokotronis, es manifestaren violentament contra els turcs i, després d’uns quants anys de lluita aferrissada, aconseguiren la creació d’un govern grec independent a Nàuplia, presidit pel Ioannis comte de Kapodístrias. Incorporada dins la nova nació hel·lènica, la regió fou un teatre d’operacions molt important en el decurs de la Segona Guerra Mundial.