Situació i presentació
És situat a la part meridional de la comarca, estès a la dreta del Segre. El terme confronta a llevant amb el municipi d’Oliana, al S amb Bassella, a ponent amb la Baronia de Rialb (Noguera) i a tramuntana amb el municipi de Coll de Nargó. Des del punt de vista físic, el Segre separa els termes de Peramola i Oliana, i el seu curs constitueix la fèrtil ribera de Peramola, que en part restarà inundada per la cua del pantà de Rialb. També el sector més septentrional del curs del riu fou negat pel pantà d’Oliana, la qual cosa feu que desaparegués el congost, o forat, dels Espluvins. El límit de tramuntana s’inicia als vessants de llevant de la roca de Coll, ressegueix el curs alt del barranc del Boter fins a la capçalera i passa pel tossal del Faig i el de Remolins (1.583 m) i per lo Coscoller (1.612 m) i la Roca Alta, els punts més elevats de la serra d’Aubenç. El límit va cap a la collada d’Aubenç, passa pel coll de Prat, deixant a llevant el tossal de l’Obaga de la Font, i arriba al tossal de Coll de Prat, on novament pren direcció SW. A ponent, fan de línia divisòria les aigües que vessen directament al Segre i les que ho fan al Rialb. La part central del municipi, al S de la serra d’Aubenç, és accidentada pel que es pot anomenar muntanya de Sant Honorat i per la roca del Corb (987 m), dues subunitats ben diferenciades pel característic coll de Mu, seguides al SW per la muntanya de Sant Marc (1.079 m) i a migdia pels contraforts d’aquesta muntanya, que van perdent alçada en direcció E a mesura que davallen cap al curs del Segre. Aquests contraforts constitueixen el límit administratiu amb el terme de Bassella i la divisòria d’aigües de les conques hidrogràfiques de cada municipi. Excepte un petit sector a ponent, on neix el torrent de Cortiuda, que desguassa al Rialb (afluent del Segre), la resta de cursos d’aigua del terme desemboquen al Segre, com el barranc del Boter, el de Correrola, el de les Caubes (després de rebre el clot d’Aubenç), el torrent de Rumbau, el barranc de Nerola, el de Peramola i el Torrent Salat, formats dins el municipi. Al municipi hi ha diverses fonts, com la del Capellà i les del Cóm, la Baella, Font Viva, Santa Llúcia, el Marianet, el Ruc, Crist, les Sequetes, el Caner, la Vila, la Móra, l’Ou, el Prat, els Juncars i Balasc.
El terme comprèn, a més de la vila de Peramola, cap de municipi, els pobles de Tragó de Segre i de Cortiuda, la caseria de Castell-llebre i el llogaret de Nuncarga, a més de les ermites de Sant Honorat i Sant Salvador del Corb i nombrosos masos escampats arreu. Una carretera local enllaça el poble de Peramola amb la carretera C-14, poc abans d’arribar a la resclosa del pantà d’Oliana. Alguns camins antics travessaven el Segre per palanques de fusta. Entre Peramola i Oliana hi havia hagut un pas de barca i per anar de Tragó a Oliana s’havia de creuar el riu per mitjà d’una barca, agafada a una forta sirga. Al camí de Lleida a la Seu d’Urgell hi havia els hostals de Penella (avui mas) i d’Esquella. Hi passava també l’antic camí de Tremp a Cardona. A sota Nuncarga hi havia una pedra gravada indicadora dels diferents camins, que desaparegué quan fou eixamplada la carretera a la fi dels anys setanta.
La població i l'economia
En el fogatjament del 1553 Peramola tenia 42 focs. El 1718 al terme hi havia 369 h i el 1787, 475. El 1860 la població havia augmentat molt, i entre els nuclis i els masos dispersos es comptaven 942 h. Un cens parroquial poc anterior, del 1854, donava 1.006 h i relacionava els masos per parròquies. En endavant, però, la població anà disminuint progressivament. El 1900 hi havia 713 h, 656 h el 1940, 573 h el 1960, 487 h el 1975, 450 h el 1981 i 408 h el 1986. El 1991 constaven en el cens un total de 393 h, el 2001 havia disminuït a 368 h i el 2005 havia tornat a augmentar a 373 h.
A mitjan segle XIX s’hi conreava blat, sègol, ordi, civada, llegums, poc d’oli, molt de vi, hortalisses i fruites, i hi havia bones pastures per al bestiar de llana, boví, cabrú i porcí. Hi havia alguns telers de lli, dos molins fariners, un d’oli i una fàbrica d’aiguardent, i el vi sobrant s’exportava. L’agricultura ha continuat essent l’activitat predominant. Els conreus són principalment de secà, excepte una zona de regadiu vora el riu. S'hi fan principalment cereals, patates i conreus residuals de vinya i olivera. Al terme hi ha també una considerable extensió de terreny forestal. La ramaderia lletera ha incrementat la producció, que és enviada a la Seu d’Urgell. Hi ha instal·lades granges de porcs i d’aviram, i encara resten alguns ramats de bestiar oví i cabrú. També hi ha cria de conills i alguns caps de bestiar equí. Antigament s’havien explotat unes mines de bauxita a la serra de Sant Marc. D’altra banda, l’activitat industrial es compagina amb la resta d’activitats del sector primari. Destaca una important piscifactoria (Truites del Segre) instal·lada vora el Segre, a la Casa Nova del Pont. Es pot esmentar també l’elaboració artesanal de formatges de cabra La Casa de la Penella, elabora artesanalment formatge curat i de tupí i mató, que comercialitza amb una marca Castell-llebre. Al poble de Tragó s’havia creat una empresa dedicada a la fabricació de planxes metàl·liques per a extractors de fum, però es tancà. El municipi de Peramola té diferents elements d’interès turístic, especialment relacionats amb l’art romànic. Hi ha establiments d’allotjament i restauració.
La vila de Peramola
La vila de Peramola, que tenia 271 h el 2001, és situada a 566 m d’altitud, a l’esquerra del barranc de Peramola, que separa les serres de Sant Honorat i de Sant Marc, al peu d’aquestes. Hi destaquen el carrer Major, el Carrer Nou, el de l’Església, el del Raval, el Carreró i el carrer de la Poca Farina, on hi ha la capella de Sant Joan.
L’església parroquial és dedicada a sant Miquel, com l’antiga parròquia de Sant Miquel, avui capella del cementiri vell, vora la vila. Aquesta capella és un edifici romànic, amb lesenes i arcuacions llombardes. Davant l’església, al cementiri, hi ha dues esteles discoidals amb creus gregues.
De l’antic castell de Peramola es conserven restes sota Cal Racó i sota el Casino, als baixos del qual hi ha un bell conjunt de voltes de canó que sostenen l’edificació.
L’antiga casa del comú, Cal Ribó, té interès arquitectònic. Porticada a la part que dona a la plaça, té una llinda del segle XVII i al sotabalcó les bigues acaben en caps de persona esculpits. La portalada de la casa rectoral, a l’inici del carrer Major, és força monumental.
En temps moderns, la vila s’ha estès vers la font del Carrer i als costats de la carretera.
Pel que fa a la cultura, cal destacar el Casino de Peramola. Totes les excel·lències de la contrada han estat cantades pel poeta peramolí Josep Espunyes, conegut ací pel Vilaro. Pel que fa al folklore, el dia abans de Nadal es fa una carnada. També se celebra el Carnaval amb un àpat col·lectiu el dimarts. El penúltim diumenge d’agost es fa la festa major i el 29 de setembre, la festa major petita de Sant Miquel.
Altres indrets del terme
Nuncarga i Tragó de Segre
Emplaçat a la part meridional del terme, a l’esquerra del Torrent Salat, hi ha el llogaret de Nuncarga, on eren empadronats 31 h el 2001, sota el tossal de Nuncarga (549 m). No es conserva l’església de Sant Nicolau, que era sufragània de la de Tragó. Aquesta església tenia un portal mal adovellat i teulat de llicorella de doble vessant.
A la ribera, davant Oliana, hi ha el poble de Tragó de Segre, que tenia 66 h el 2001, davant la cua del nou pantà de Rialb. L’antiga església parroquial de Santa Llúcia és a migdia, un xic allunyada, a uns 500 m del poble, arran mateix del cementiri. Les primeres referències a aquesta església daten del 1279. Malgrat que actualment estigui sota l’advocació de santa Llúcia, hom constata amb anterioritat les advocacions a Nostra Senyora del Roser i a Santa Maria del Pla de Tragó. L’església és un edifici romànic restaurat, d’una nau, amb capçalera trevolada. L’absis central i les dues absidioles laterals tenen arcuacions llombardes en sèries de dues entre lesenes. Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada. A la façana de ponent hi ha una altra finestra. La nau és coberta amb volta de canó. La porta, que es troba a la façana meridional, té un arc adovellat. El campanar, d’espadanya d’un sol ull, es construí damunt el mur de ponent. Per la seva arquitectura llombarda, és possible datar l’església al segle XI. La parròquia tenia com a annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga, que en l’actualitat depenen de Peramola.
El lloc de Tragó formà part, fins a la fi de les senyories, de la baronia de Peramola, que pertangué fins al segle XV als Peramola.
Cortiuda i Castell-llebre
Al NW del terme, en un serrat que és divisòria d’aigües entre el Segre i el Rialb, es dreça el poble de Cortiuda (975 m), al peu del tossal de Cortiuda (1.014 m). S'accedeix al poble per una pista que des de Peramola porta a Cal Bernadí. El poble, que el 1960 tenia 37 h, el 1991 constava deshabitat, però el 2001 tenia empadronats 2 h. L’església de Sant Martí, a un centenar de metres de les cases del poble, sota un esperó rocós, és un edifici romànic, molt reformat, amb capelles laterals. La nau és coberta amb volta de canó, acabada amb un absis semicircular sobrealçat. La porta, d’arc carpanell, s’obre a la façana de ponent, coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, amb arcs escanyats. El 1024 l’abat Durand de Santa Cecília d’Elins restituí al bisbe Ermengol i a Santa Maria de la Seu l’església de Cortiuda amb la seva parròquia, retinguda indegudament pel cenobi.
La caseria de Castell-llebre és en un coster, a la dreta del Segre, per damunt del grau d’Oliana, dominant l’entrada del congost d’aquest riu. El 1960 tenia una població de 35 h, i tot i que el 1991 constava deshabitat, l’any 2001 hi havia empadronats 3 h.
L’antiga església parroquial de la Mare de Déu de Castell-llebre és situada dalt un esperó rocallós, a la dreta del Segre, a l’indret on s’inicia el congost del riu que fou aprofitat per a construir la presa del pantà d’Oliana. L’església, actualment santuari, és envoltada per les restes de l’antiga fortalesa de Castell-llebre. Per a arribar a aquest indret hi ha una pista que s’agafa prop de l’Hostal de Can Boix.
Resten alguns fragments del castell tot seguint la topografia del terreny. El lloc i el castell es troben documentats per primera vegada en una escriptura del 942 (o 967), conservada en una còpia dubtosa del segle XIII, on el comte Borrell i la seva esposa fan donació a Santa Maria de Kastro Veteri de les possessions que tenien en el seu terme.
L’església de la Mare de Déu de Castell-llebre és un edifici romànic d’una sola nau, amb volta de canó i capçada amb absis semicircular, on s’obren dues finestres de doble esqueixada. La porta principal, amb un senzill arc adovellat, és a la façana sud.
El campanar, adossat al mur de ponent, és una torre quadrada, formada per una alta socolada cega i dos pisos d’obertures, que a cadascuna de les façanes tenen una finestra geminada amb una senzilla columna, amb capitell mensuliforme. El campanar és coronat per una coberta piramidal. L’església s’adapta al terreny, com s’endevina en el desnivell que resta entre el campanar i la nau. Algunes parts de l’estructura del temple corresponen al segle XI i al principi del XII, i d’altres al segle XIII. S'hi celebren aplecs el Dilluns de Pasqua, pel 25 d’abril, per Sant Marc i el 8 de maig.
Sant Honorat i Sant Salvador del Corb
Dalt la serra de Sant Honorat hi ha les ruïnes de l’ermita de Sant Honorat (1.061 m), amb la volta esfondrada. Conserva encara el portal amb llinda adovellada i la data de 1729.
Sobre la immediata roca del Corb hi ha les restes de l’ermita de Sant Salvador del Corb, a frec mateix de la cinglera, en una zona de balmes habitades des de temps molt antic. És un edifici molt petit (és considerada l’església romànica més petita de Catalunya), de planta quadrada i absis semicircular, edificat avançat el segle XI. La nau ha perdut la coberta i solament se'n conserva la volta absidal. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada. A la façana de l’absis hi ha motius llombards d’arcuacions distribuïdes, en sèries de dues, entre lesenes. La porta principal s’obre a la façana nord.
Els ponts de Peramola de la Mala Muller
Davant la presa del pantà d’Oliana hi ha les restes d’un antic pont romànic, al lloc dit grau d’Oliana, que fou volat l’any 1939. Sobre aquests vestigis hom bastí un nou pont entre les ribes de Peramola i Oliana després de la guerra civil de 1936-39. Aquest pont devia ser construït al segle XII i era una important via de comunicació entre les terres dels Pirineus i el bisbat d’Urgell amb la conca del Segre Mitjà. El pont romànic, bastit sobre les roques de les ribes dreta i esquerra del Segre, tenia un sol arc de mig punt, una llargada entorn dels 13 o 14 m i una amplada aproximada de 3 m. Les restes del pont de la Mala Muller són a un centenar de metres aigües amunt del barranc de les Caubes des de la seva confluència amb el Segre. Construït al final del segle XII o al començament del XIII, tenia un sol arc de 6 o 7 m de llum i 2,5 m d’ample.
Les masies
Un dels masos importants és el dels Juncars, que es dreça sobre un esperó rocós que té com a teló de fons la serra de Sant Honorat.
Documentats ja al segle XIX, a la parròquia de Peramola hi ha Can Puigpinós, Torrent, a l’esquerra del barranc de Peramola, prop del qual es troben els vestigis de l’església romànica de Santa Eugínia, la Casa del Corb, la de la Ribera, a tocar de la riba dreta del Segre, i la de Nerola, a la capçalera del barranc homònim.
A la parròquia de Tragó pertanyien les masies de Salamús, de Forner i de la Font de l’Ou, aquest a la capçalera del Torrent Salat. Al terme de Castell-llebre hi havia el Mas d’Eroles.
Al terme de l’antiga parròquia de Cortiuda es troben el mas de Cal Bernadí, dit també lo Coscollet, els masos de la Rectoria, Cal Solà, Obacs, Santpou Major, Santpou Menor, Cal Mallol, d’Aubenç, la Móra, prop de la qual hi ha la capella romànica de la Mare de Déu del Roser, i Montlleví, que té integrada en l’edificació l’antiga església romànica de Sant Martí de Montlleví, transformada en cuina.
Altres masos que cal destacar arreu del terme són Confòs, Cota-roi, Cal Llac, Cal Jou i Santmaí.
La torre dels moros i les restes arqueològiques
Al pla riberenc de Peramola, al S del nucli, resta una antiga torre, dita dels Moros. Possiblement és una construcció subsidiària del castell de la vila. És una torre de planta quadrada, d’uns 5,40 m als costats exteriors i una alçada de tres vegades la seva base. L’entrada és a la façana de llevant. L’edifici té planta baixa i tres pisos. La torre fou habitada fins al segle XIX.
A migdia de la roca del Corb, en una espluga, hi ha l’anomenada Casa del Corb, extraordinari habitatge troglodític, compartimentat en habitacions de dimensions irregulars, que va ser ocupat fins al voltant de la dècada del 1920.
Al terme s’han trobat diverses mostres d’indústria lítica del Paleolític, sepulcres de fossa al serrat del Balasc, un taller de destrals neolítiques a Cal Corral, al Boix, i a la roca dels Moros, pintures rupestres esquemàtiques. Hom pot esmentar, a més, el dolmen de Coll de Bertran i el megàlit de Coll de Creus, a Cortiuda.
Cal destacar també les tombes del coll de Mu, en una balma sota la roca del Corb, probablement dels segles IX o X.
La història
El topònim de Peramola amb tota evidència es refereix a l’alta mola de pedra que es dreça rere la població, la mola de Sant Honorat, de conglomerats. El 1026 Petram Molam i els seus termes eren honors d’Arnau Mir de Tost. Pel testament d’aquest, del 1071, el castell de Peramola passà al seu net Guerau de Cabrera, que fou vescomte d’Àger. Al segle XII són documentats els Peramola, un membre dels quals fou monjo a Sant Cugat del Vallès. Un altre, a la primeria del segle XIII, feu de testimoni en les donacions que els comtes d’Urgell van fer a l’Església de Solsona. Aquest mateix personatge, el 1212, assistí a la batalla de Las Navas de Tolosa i Jaume de Peramola fou, sembla, un dels acompanyants de Pere el Gran al desafiament de Bordeus.
El castell de Peramola fou centre de la baronia de Peramola, jurisdicció senyorial que comprenia també els llocs de Tragó, Cortiuda, Castell-llebre i Nuncarga, és a dir, que coincidia bàsicament amb el terme del municipi actual. Originàriament pertangué als Peramola (que s’extingiren al segle XV) i passà successivament als Desbrull, als Zurita, als Pinós, comtes de Vallfogona, als Ferrandis d’Híxar, ducs d’Híxar, i als Silva, marquesos d’Alenquer. Pel testament de Rosa de Silva y Pimentel, comtessa de Sallent, del 1739, pervingué als Navarrete, que la posseïren fins a la fi de l’Antic Règim, que vengueren les terres al poble. Un membre d’aquest llinatge, Pere de Navarrete (mort el 1855), fou membre de la junta carlina de Berga, de la fracció dita aristòcrata i oposada a les crueltats del comte d’Espanya. El títol de la baronia ha passat posteriorment als Ceruti.