A la mort del seu pare, Hug IV de Xipre, el succeí en el tron i, desitjant de donar un impuls vigorós a la lluita contra els turcs i els sarraïns, cercà ajut a Europa per organitzar una nova croada. Malgrat, però, els seus esforços, no ho aconseguí i es llançà tot sol a l’empresa. Ocupà Alexandria (1365), devastà la costa de Síria (1367) i fins rebé l’oferiment de la corona de l’Armènia Menor (1368). De retorn a Xipre, hagué d’afrontar una difícil situació familiar. Casat amb Elionor de Prades, hagué d’escoltar la denúncia dels barons de la infidelitat de la seva muller durant la seva absència (Elionor, per la seva banda, ja havia pres dura venjança de les amants del rei). Pere —que, segons conta el cronista Leóndios Makheràs, s’havia endut en la seva expedició una camisa d’Elionor per colgar-se cada nit amb ella, com un delicat homenatge de fidelitat a la muller— es negà a castigar-la i es venjà del comte de Rochas —que havia fet la denúncia— acusant-lo de calumniador i fent-lo empresonar a Cerines i a Buffavento, on morí de fam. Aquest fet provocà les ires de l’alta cort dels barons i fou la causa de l’assassinat del monarca. Amb la seva mort començà la decadència de l’imperi Llatí de Xipre, que els successors no saberen mantenir i, si bé és cert que Pere, potser per la seva afecció a la lascívia, es veié dominat per les intrigues de la seva, no menys lasciva, muller, també ho és que, sota el seu regnat, Xipre assolí la màxima esplendor i que les seves gestes cavalleresques deixaren un record inesborrable al país, com ho testimonien Makheràs i la cançó popular i l’obra dels escriptors francesos Froissart, Guillaume de Machault i Philippe de Mezières.