Pioner de l’escultura esportiva a l’Estat espanyol, es formà a Madrid i a París. Influït pel Noucentisme i els corrents d’avantguarda, fou seguidor de la Nova objectivitat i sobresortí com a ferm defensor de la talla directa sobre pedra, una tècnica que en aquell moment era símbol de modernitat.
El 1919, es traslladà a Madrid i ingressà a l’Academia de San Fernando, en la qual coincidí, entre d’altres, amb Salvador Dalí. El 1925 i el 1927, viatjà a París, on conegué directament les obres d’Aristides Maillol, François-Auguste Rodin i Antoine Bourdelle, així com l’escultura arcaica del Museu del Louvre, que també l’influí.
El 1928, guanyà el Premio Nacional d'escultura i, entre el 1929 i el 1930, en la línia de la Generació del 27 (també anomenada la generació del cinema i de l’esport), l’esport passà a ser un dels temes principals de la seva obra. Entre les peces més conegudes d’aquesta temàtica, destaquen Boxejadors i àrbitre, Banyista i Nen arquer, aquesta darrera molt possiblement influïda per l’Hèracles arquer de Bourdelle.
Militant del Partit Comunista, el 1933 participà en la Primera Exposició d’Art Revolucionari, i el 1936, en la mostra Art Espagnol Contemporain de París, en la qual coincidí amb l’elit de l’escultura catalana i espanyola del moment: Josep Clarà, Josep Capuz, Mateo Hernández, Manolo Hugué, Apel·les Fenosa, Pau Gargallo, Juli González o Joan Rebull.
Fou professor al Centro de Instrucción Comercial de Madrid, a l’Institut Elemental de Vilanova i a l’Institut Nacional de Manresa. Morí al front de Madrid el 1936. La seva obra s'exhibí en un homenatge pòstum al Pavelló Espanyol de la República, de l’Exposició Internacional del 1937.