Estudià a Nàpols amb F.Durante i Francesco Feo. Es donà a conèixer amb música religiosa (especialment una Missa solemne, que el féu cèlebre); compongué òperes serioses, com La Sallustia (1731), i intermezzi còmics, de caràcter popular, per intercalar-los en els entreactes; el titulat La serva padrona (1733), escrit per a la seva òpera seriosa Il prigioniero superbo (1733), assolí un èxit immens i fou representat per tot Europa; a París, el 1752, provocà polèmiques (Querelle des Bouffons). Altres intermezzi seus són Livietta e Tracollo (1733) i Il geloso schernito (d’atribució dubtosa), a més de l’òpera bufa Lo frate innamurato (en napolità, 1732).
També escriví una Missa romana en fa major (1734) i un celebèrrim Stabat Mater (1736) —el manuscrit del qual es perdé a Montecassino, el 1944, en un assalt bèl·lic—, diverses altres òperes serioses, música de cambra, cançons i dos concerts per a flauta i orquestra (d’atribució dubtosa); hom li atribueix també sis concerti armonici que possiblement són de Carlo Ricciotti (1681-1756).