D’origen etrusc, pertanyia a l’ordre eqüestre i posseïa notables riqueses, que li permetien de gaudir d’una bona posició i bones relacions. Visqué enmig de la societat neroniana, de la qual criticà els costums, i formà part del cercle estoic. Amic de Lucà i del filòsof Cornut (que fou l’editor de la seva obra pòstumament), escriví sis Saturae (‘Sàtires’, traduïdes al català per Miquel Dolç, 1954), que apleguen un conjunt de 650 hexàmetres, ultra un prefaci en versos coliàmbics, d’autenticitat dubtosa.
L’estil és horacià, bé que remodelat pel pensament estoic i amb un llenguatge planer; quant a la temàtica, ridiculitza els poemes que pretenen d’assolir una elegància fantasiosa i propugna un gust senzill. Combat la superstició religiosa, els vicis com a malaltia de l’ànima, la passió del poder i l’orgull, les altres passions, motiu de pèrdua de la veritable llibertat, i l’ús del diner. Tota l’obra conté una ironia gran, i palesa clarament el pensament del neostoïcisme.