De família humil, a onze anys passà a viure a Barcelona, on residí sempre i on es dedicà a qüestions mercantils i industrials; des del 1889 fou apoderat i home de confiança d’Eusebi Güell i Bacigalupi. Tingué una destacada actuació catalanista: fou un dels fundadors de l’entitat Jove Catalunya, que presidí el 1873, i de l’Acadèmia de la Llengua Catalana (1881); col·laborà a La Renaixença , i ja des del 1867 participà en els Jocs Florals de Barcelona, on fou premiat en moltes ocasions (1867, 1868, 1871, 1873, 1874, 1884 i 1885, any en què fou nomenat mestre en gai saber), i que presidí el 1892. Del 1900 al 1902 presidí el Centre Excursionista de Catalunya, i el 1902 l’Ateneu Barcelonès. La seva especialitat com a poeta foren els romanços històrics, escrits primer en un llenguatge arcaic, però influïts aviat per les cançons populars narratives, i amb els quals aconseguí, dintre dels motlles de l’època, una considerable qualitat (hom pot esmentar el Martiri de Ramon Llull ). Una part de la seva producció poètica, més aviat escassa, fou recollida a Tres englantines (1886) i a Lectura Popular . Estrenà (1892) i publicà (1894) el poema líric Garraf —dedicat al seu protector Güell—, musicat per Garcia i Robles. Conreà també el teatre: Cor de roure fou estrenada a Barcelona amb gran èxit el 1871, i escriví La filla del segador —primera d’una projectada sèrie de drames històrics sobre la història de Catalunya—, no publicada fins el 1914.
Ramon Pico i Campamar.
© Fototeca.cat
Escriptor.