Estudià dret canònic a Bolonya (1477-78) i filosofia aristotèlica a Pàdua (1480-82), on el jueu Elia del Medigo l’inicià en la mística d’Averrois. Conegué els ambients humanistes i científics de Màntua, Ferrara, Pavia, París i Florència, on fou protegit per Lorenzo el Magnífic, el qual, a insinuació seva, hi cridà Girolamo Savonarola. A Florència entrà en contacte amb el grup platònic de Marsilio Ficino i inicià un fecund epistolari amb l’humanista venecià Ermolao Barbaro. Després d’una ressonant aventura amorosa a Arezzo, el 1486, féu estampar a Roma al final d’aquell mateix any, precedides de l'Oratio de hominis dignitate, les nou-centes Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae in omni genere scientiarum, síntesi de filosofia platònica, de càbala (que havia estudiat a Florència amb l’ajut de Fulvius Mithridates, nom literari del jueu sicilià convertit Guillem Ramon Montcada), de màgia astrològica i de doctrina religiosa (aquesta molt propera a la de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa, quant a la unitat de les ciències i a la pau religiosa). La discussió pública d’aquelles conclusions no fou possible. Innocenci VIII, força previngut davant l’hermetisme, nomenà una comissió d’enquesta (presidida pel valencià Pere Garcia, llavors bisbe d’Ales [Sardenya] i més tard de Barcelona), que, de les nou-centes tesis, en condemnà cinc i en considerà sis com d’ortodòxia dubtosa. Fugí a França, on fou empresonat a Vincennes. Però amb la protecció de Carles VIII pogué tornar a Florència. Allà li arribà finalment l’absolució d’Alexandre VI, datada del 18 de juny de 1493. Altres escrits representatius del seu humanisme religiós, filosòfic i científic alhora són l'Heptaplus, de septiformi sex dierum Geneseos enarratione (1490), el De ente et uno (1491) i les Disputationes adversus astrologiam divinatricem.