Vida i obra
Estudià magisteri a València, on formà part del grup de poetes entorn de la revista Múrice. Fou membre fundador de la revista Cairell (1979-82), vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1981-85) i del Centre Català del PEN Club, i assessor dels Encontres d’Escriptors del Mediterrani de l’Ajuntament de València. Fou lector a la Càtedra de Llengua i Literatura de l’Institut Universitari Oriental de Nàpols (1985-86), director de L’Any del Tirant (1989-91) de l’Ajuntament de Gandia, director literari de l’editorial Tres i Quatre (1991-93) i conseller executiu del Centre d’Estudis i Investigació Alfons el Vell de Gandia (1984-94).
La seva obra mostra una considerable varietat, tant de gèneres com de temàtica. Ha publicat els reculls poètics Renou: la pluja ascla els estels. Renou (1976), Presoners d’un parèntesi (1978), El somriure de l’herba (premi Carles Riba 1979), Esborranys de la música (1980), Brutícia (1981), Mel-o-drama (1981), Poemes de l’orient d’Al-Andalus (1983) i Maremar (1985). Després de Dictats d’amor (poesia 1971-1991) (1991), publicà En el nom de la mar (1999), Cants i encants (2004), Monodia de l’absència/Monodia de la ausencia (2008) i El temps trobat (2013). El 1977 guanyà el premi Andròmina amb la novel·la Rondalla del retorn (1978) i el 1981 publicà el conte El gran Guerau dins la col·lecció “El conte del diumenge”. El 1986 publicà amb Joan Maria Monjo i Ignasi Mora Les quatre estacions, que rebé el Premi de la Crítica del País Valencià 1986, i el 2009 la biografia Francesc de Borja, el duc sant, guardonada amb el premi Joanot Martorell. La dècada de 1980, la seva obra girà també entorn de la cultura i la història del món mediterrani, a través de les quals descobreix les mateixes arrels, temàtica que tracta en els llibres de viatges Estiu grec (1985) i, sobre Sicília, Ací s’acaba tot (1993), la biografia novel·lada Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Un bellíssim cadàver barroc (2002), retrat de Nàpols a partir d’una llarga estada a la ciutat, el recull d’impressions literàries Arran del precipici (2003) i la novel·la A Jerusalem (2005).
Paral·lelament, amb Els poetes aràbigo-valencians (1983), El paradís de les paraules (1996, premi Crítica Serra d’Or), sobre els poetes d’Al-Andalus, Seduccions de Marràqueix (1996, premi Sant Joan) i El jardí llunyà (2000) s’afermà com un dels primers difusors actuals de la cultura àrab en llengua catalana. Sobresurt també l’obra memorialística, que comprenen els dietaris El cingle verd (1982, premi Josep Pla), que reescriví com a Arran del precipici (2003) i Jocs de daus (2012), El temps feliç (2001), on novel·la la mateixa infantesa, i les memòries Puta postguerra (2007) i Els fantàstics setanta (1969-1974) (2020).
En el camp de l’assaig sobre literatura ha publicat Francesc M. Miret, l’últim poeta romàntic (2001, amb Antoni López, Enric Ferrer i Eduard Verger), Visions del Tirant lo Blanc (amb fotografies de Toni Catany, 2007), del text introductori i la selecció de textos del qual és l’autor, El somni d’una pàtria de paraules. Biografia de Teodor Llorente (2012) i Mai no és tard (Vinyoliana) (2016). És també autor del text de la cantata El cant del duc, amb música de Carles Santos (2010), de llibres per a infants i del gastronòmic Els arrossos de casa i altres meravelles (2000). L’any 1991 rebé la Creu de Sant Jordi, i el 2005 ingressà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans. El 2023 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Bibliografia
- Guillamon, Julià (1989): “El tercer període de l’escriptura de Josep Piera”. Revista de Catalunya, 26, p. 137-146.
- Mira, Joan Francesc (1982): “El cingle verd”. L’Espill, 15, p. 164-165.
- Pont, Jaume (1980): “Pròleg”, dins El somriure de l’herba. Barcelona, Proa.
- Simbor, Vicent i Carbó, Ferran (1993): Literatura actual al País Valencià (1973-1992). València / Barcelona, IIFV / PAM. p. 49-53.