Format a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou deixeble de Josep Fernández i Olmos. De condició modesta, simultanejà els estudis amb l’ofici de barreter, i realitzà en aquesta primera època quadres com Santa Mònica (Museus d’Art de Barcelona) i els retrats de Matrimoni del Forcall (col·l particular) i Mestre barreter (Museu de Belles Arts de València). Durant aquest temps se sentí atret per l’estil de Francesc Domingo. El 1871 obtingué medalla de plata a l’exposició de la Societat d’Amics del País i dos anys més tard concorregué a l’Exposició Regional de Barcelona, ciutat on residí aleshores alguns mesos. El 1876 aconseguí, després d’una oposició prèvia i pel seu quadre Desembarcament de Francesc I a la platja de València, la pensió que li permetria de prosseguir estudis a Roma, on pintà diverses acadèmies (Museu de Belles Arts de València), dibuixos i grans olis com Les filles del Cid i Abdicació del rei en Jaume al llit de mort (tots dos a la diputació de València), aquest darrer potser el darrer bon quadre d’història, gènere aleshores encara de moda. Reproduït aquest quadre en dimensions majors, obtingué segona medalla a Madrid (1881) i, adquirit per l’estat, es conserva al Museo Provincial de Saragossa. A Roma féu amistat amb Marià Fortuny i Bernat Ferrandis, que exerciren una positiva influència sobre ell. Professor de colorit a Sant Carles el 1884, ho deixà dos anys després. Inicià aleshores una vida retirada i tranquil·la a Godella, on es construí una casa, i es dedicà a pintar amb gran verisme i sintèticament paisatges i tipus d’Horta, acceptant alguns encàrrecs de la burgesia i l’aristocràcia (retrats de la Marquesa de Benicarló, Nicolau Picó, José María Mellado, etc).Altres obres importants d’aquesta època són Escolans, Escenes de platja, Amoret amb carbasses, Paisatge de Venècia, Ruïnes de jardí, El guardavies (tots al Museu de Belles Arts de València). Malgrat no seguir el consell d’Emili Sala i continuar residint a València, dedicat a pintura de nens i apunts de Godella o de platja, el seu èxit s’anà imposant progressivament i el 1896 fou nomenat acadèmic de Sant Carles. El 1897 obtingué la medalla d’or de l’Exposición Nacional i el 1899 l’obtingué de nou per Lliçó de memòria (Museo del Prado, Madrid). Quasi aïllat i absolutament aliè a la vida oficial, atengué únicament al seu art sobri, íntim i de gran autenticitat expressiva. Passà els darrers anys a Godella i el 1912 li fou concedida la Medalla d’Honor de les Exposiciones Nacionales. D’entre els seus retrats de maduresa cal esmentar pel seu rigor i elegància els de Constantí Llombart, Ferran Richart, els de la família Jaumandreu, tots resolts amb toc impressionista. A causa del seu estil esbossat i nerviós, la facilitat en la captació del que és instantani i la importància concedida a la llum, ha estat considerat el pintor valencià més proper, entre els de la seva generació, a l’impressionisme francès.