De família aristocràtica, sembla que s’educà literàriament a Atenes. Viatger i cosmopolita, a Sicília fou hoste dels tirans Hieró de Siracusa i Teró d’Agrigent, en el transcurs d’un viatge (476-475 aC) que marcà la seva consagració com a poeta panhel·lènic. Amb tot, mai no renuncià a les seves arrels: una vinculació fidel a Delfos i a Apol·lo, la lleialtat a Tebes, particularment difícil i compromesa els anys ombrívols de les guerres mèdiques, i, sobretot, les relacions amb Egina, baluard tenaç de la tradició i, per tant, oposada a la democràcia atenesa en un enfrontament d’anys, que ell ressentí vivament i que li féu girar finalment l’esquena a les forces que modificaven tan decisivament la història de Grècia. Segons la llegenda, morí passada la vuitantena a la palestra d’Argos, amb la testa recolzada en els genolls d’un minyó estimat.
Els seus poemes, arranjats a l’època alexandrina per Aristòfanes de Bizanci d’acord amb una classificació per gèneres, comprenien: himnes; peans en honor d’Apol·lo, particularment afavorits per les troballes papirològiques; ditirambes, que expressen, en contrast amb la serena atmosfera olímpica, l’èxtasi desenfrenat del culte dionisíac; prosòdies, partenis, hiporquemes, encomis —amb inclusió d'escolis—, thrénoi —fortament influïts per la religiositat dels misteris eleusins i de les concepcions orficopitagòriques— i, finalment, quatre llibres d'epinicis, els únics que han pervingut pràcticament íntegres, i que, malgrat les pèrdues tan considerables, donen totes les veus fonamentals del poeta: el seu estil greu i solemne, el lèxic opulent, heretat de la tradició èpica, amb un lleuger vernís dòric; la poderosa construcció dels períodes, de les llargues frases que anteposen l’estil escultòric a qualsevol exigència sintàctica; el joc de les juxtaposicions i interseccions, l’acurada col·locació dels mots, el predomini absolut en la frase del nom per sobre del verb i, sobretot, les agosarades imatges.
Consagrats a celebrar victòries obtingudes en un dels quatre grans jocs panhel·lènics, els epinicis solen comportar: la lloança del vencedor i de la seva família amb un elogi més o menys extens de la seva pàtria; un mite, contat d’acord amb una tècnica peculiar, impressionista, en una composició de forma anular; sentències de tipus moral que exalten el valor decisiu de l’ésser innat i hereditari de cadascú i el menyspreu de les virtuts adquirides amb l’aprenentatge; afirmacions personals del poeta proclamant altivament la seva independència enfront dels protectors i la convicció que només ell pot abastar als moridors la perdurabilitat del goig de la victòria, que els eleva fins a un estadi intermedi entre la seva mediocre condició i la de la divinitat. Les juxtaposicions inesperades d’aquests elements a primer cop d’ull miscel·lanis, les transicions brusques per mitjà d’imatges colpidores i de matisos subtils són els instruments del poeta per a revelar el sentit últim, ocult, de la situació d’un home i per a transfigurar la seva humanitat contra el vast rerefons de la llegenda heroica.
Admirada especialment pels grans romàntics per la seva puresa i majestat, la seva poesia constitueix un dels cims de la lírica universal. Tostemps admirada i imitada (pindarisme), ha estat traduïda a les llengües més diverses. Joan Triadú la incorporà parcialment al català (Olímpiques, 1957-59).