Amb més de 50.000 h i unes 70 ha d’extensió, és delimitat pel passeig de Colom, el Paral·lel, el carrer de Lleida i la muntanya de Montjuïc, entre el sector del passeig de Santa Madrona o Teatre Grec i el Morrot a sota Miramar.
Es va començar a formar el 1856 com a barri forà de les velles muralles, entre la muntanya de Montjuïc i les antigues portes de Santa Madrona, de Sant Pau i de Sant Antoni. L’integren tres sectors: el més llevantí o proper a la mar, dit inicialment les Hortes de Sant Bertran, el sector mitjà o Poble-sec pròpiament dit, format entre els camins que anaven de les portes de la muralla a Montjuïc, i el sector més proper a l’actual plaça d’Espanya o antiga Creu Coberta, anomenat antigament la França o la França Xica.
El sector central o Poble-sec, entre el torrent de la Font Trobada (carrer de la Font Rodona) i el camí de la Creu dels Molers, es va urbanitzar entre el 1860 i el 1865, amb un traçat d’Eixample Menor, d’acord amb els vells camins que sortien de la ciutat. Aquesta urbanització anava condicionada inicialment per les restriccions que imposaven les ordenances militars, que foren abolides el 1869, cosa que féu que aviat desapareguessin les torres o cases entre horts per donar pas a les grans edificacions. El sector de les Hortes de Sant Bertran, dedicat fins a mitjan segle XIX a usos agrícoles i on hi hagué a l’edat mitjana l’estany del Cagalell, la urbanització es féu amb parcel·les i traçat vial menys rígid que a la zona central, ja que la proximitat del port i la continuació del sector industrial del raval veí hi feren sorgir molts obradors i indústries i així esdevingué el sector més industrialitzat i d’habitatge obrer del Poble-sec. El carrer de Canals, dit també Carrer Nou de la Rambla o del Comte d’El Asalto, obert a la fi del segle XVIII, comunica el barri amb la ciutat. Finalment, el sector de la França Xica era entre els anys 1858 i 1869 un lloc de pedreres amb alguna caseta prop del camí de la Creu dels Molers. El 1877 el sector més ponentí de la França Xica es va englobar en el projecte d’enjardinament que anava de la Creu Coberta a Montjuïc i que va guanyar Amargós, però des del 1882 un traçat de nous carrers va relligar la urbanització de la part més llevantina d’aquest sector al central del Poble-sec, mentre que l’Exposició Internacional del 1929 va integrar el sector més extrem a l’àmbit de l’Exposició, i així el Poble-sec, i en concret la França Xica, es va tallar a l’altura de l’actual carrer de Lleida.
Tot això féu que la urbanització del Poble-sec es fes amb criteris especials i eminentment especulatius, i que el resultat fos una xarxa de carrers estrets amb cases altes, pocs espais verds i places, i grans pujades i desnivells, sobretot a mesura que els carrers s’enfilen vers Montjuïc.
Delimita perfectament el barri la gran avinguda del Paral·lel, prevista en el traçat del Pla Cerdà com a eix que relligava el sector de la Creu Coberta o plaça d’Espanya, on arribaven els principals camins del Llobregat, amb el port. L’etapa d’esplendor del Paral·lel fou el primer terç del s. XX, quan la proximitat amb el Barri Xinès i l’animació dels seus cabarets i cafès atreien escriptors estrangers que li donaren dimensió literària (F.Carco, P.Mac Orlan, P.Morand). Amb tot, la vida del Poble-sec era molt diferent de la seva façana del Paral·lel: durant la Setmana Tràgica (1909) es cremaren totes les esglésies i convents del sector (convents de franciscanes de la Immaculada Concepció, dels germans de les Escoles Cristianes, de les esclaves del Sagrat Cor, de les germanetes de l’Assumpció i de les germanes de la Caritat, com també les esglésies vella i nova de Santa Madrona i la capella de Lurda), i durant la guerra civil de 1936-39 mantingué sempre un fort esperit revolucionari.
A les antigues barraques del pendent de Montjuïc, situades en el seu districte, on vivien el 1914 uns 5 000 barraquistes, se'n sumaren moltes més a la postguerra, de manera que el 1971 encara tenia 281 barraques. El Poble-sec ha mantingut fins avui l’aspecte de barri obrer que vivia enmig de les indústries. És típica la imatge de les Tres Xemeneies de l’antiga central tèrmica de FECSA, de 72 m d’alçada, avui escultures mudes del seu parc homònim.