i Polinyà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Polinyà

Polinyà del Vallès
L’església parroquial de Sant Salvador, a Polinyà (Vallès Occidental)
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Occidental.
Població: 
7.676 h
[2009]
Extensió: 
9 km2

Situació i presentació

El terme de Polinyà, d’una extensió de 8,79 km 2 , és situat a la dreta de la riera de Caldes. En plena Depressió Prelitoral, el municipi confronta a migdia amb el terme de Santa Perpètua, a ponent amb el de Sabadell, al N amb el de Sentmenat i a llevant amb el de Palau-solità i Plegamans. El municipi és travessat per rieres de cabal escàs, que pertanyen a la conca hidrogràfica del Besòs, ja sigui directament, ja sigui a través de la riera de Caldes.

El terme comprèn el poble de Polinyà, cap de municipi, la urbanització Serramaurina i diversos masos com Can Marata. Pel que fa a les comunicacions, el municipi és travessat d’oest a est per la carretera de Sabadell a Granollers. De nord a sud, travessa el terme la carretera local de Sentmenat a Santa Perpètua, la qual, abans d’arribar a aquesta població, ja fora del terme de Polinyà, enllaça amb la carretera que duu a Mollet.

El topònim Polinyà, documentat el 973, prové, segons Paul Aebischer, d’un antropònim llatí (Paulinus) més una terminació locativa que donaria així Paulinianus, origen de Polinyà.

La població i l'economia

La població (polinyanencs) en el fogatjament del 1553 era de 18 focs i el 1719 hi havia 134 h. Després d’una davallada entre el final del segle XVIII i el principi del XIX la població tornà a augmentar. El 1860 era de 455 h. A causa de la crisi de la fil·loxera, aquesta xifra baixà a 382 h el 1900. La recuperació demogràfica no es tornà a iniciar fins a la segona meitat del segle XX: el 1920 hi havia 470 h, que havien ascendit a 533 h el 1936. Amb 442 h el 1950 i 464 h el 1960, és a partir d’aleshores que s’inicià el gran augment demogràfic, per raó de la mà d’obra que requerien les noves indústries que s’instal·laven a Polinyà, cosa que implicà que en poc temps es quadrupliqués la població per l’afluència de treballadors forasters. Així, el 1970 hi havia 1 168 h, el 1975 n'hi havia 1705 h, 2 321 h el 1981 i 3 385 h el 1991. Al llarg de tota la dècada del 1990 la població continuà creixent i el 2001 s’assolí la xifra de 4 767 h. L’any 2005 s’arribà a 12 836 h.

Els primers anys de la segona meitat del segle XX, el municipi patí una transformació econòmica i geogràfica transcendental, a causa d’haver bescanviat els recursos agrícoles tradicionals pels industrials, cosa que comportà una modificació substancial de l’ordenament del territori. L’economia agrària tradicional del municipi, que produïa vinya, cereals (ordi i blat) i llegums, ha esdevingut recessionària, per bé que encara es conreen cereals (ordi, civada i blat) i farratge (alfals). D’igual manera, la ramaderia també va anar retrocedint al llarg dels darrers anys del segle XX; destaca, però, la cria de bestiar porcí i de conills.

Ja a la primeria del segle XX, per la influència del proper centre industrial de Sabadell, s’establiren al terme una fàbrica de teixits de cotó i una altra de teixits de llana i cotó. Al llarg dels anys, als afores de la població s’han anat instal·lant un conjunt molt diversificat d’indústries, entre les quals destaquen les pertanyents al sector químic (productes químics, plàstics, cautxú, vernissos), metal·lúrgic, de la contrucció de maquinària, del paper, de les arts gràfiques (manipulats i estampacions), del tèxtil, de la fusta, etc. La indústria es localitza sobretot al sector de migdia del terme, als polígons industrials de Ca n'Omet de Dalt, Polígon Industrial del Nord-est, Polígon Industrial del Sud-est i el polígon de Can Vinyals, compartit amb el municipi de Santa Perpètua de Mogoda. Així doncs, l’economia de Polinyà es caracteritza sobretot per l’important nivell d’implantació industrial, amb un conjunt d’àrees industrials que s’estenen per una part considerable del terme. Celebra el mercat setmanal el dilluns.

Pel que fa als serveis bàsics, Polinyà disposa d’un centre d’assistència primària (CAP) per satisfer les necessitats sanitàries. Quant a l’ensenyament, a més dels cicles obligatoris, es poden cursar també estudis de batxillerat. El municipi disposa d’allotjaments.

El poble de Polinyà

El poble de Polinyà (6 287 h el 2005) és situat a la plana (123 m d’altitud), prop de la carretera de Granollers a Sabadell. Es formà a l’entorn de l’antiga església parroquial de Sant Salvador de Polinyà, que, documentada l’any 1048, fou consagrada el 1122. Aquesta església, romànica, es conserva encara; a la banda de septentrió s’aixeca el campanar, de planta quadrada, i la nova església parroquial a la qual ha passat l’antiga dedicació a sant Salvador, mentre que l’antiga església és ara dedicada a sant Martí. L’església romànica és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, capçada per un absis de planta semicircular, cobert amb volta d’esfera. Exteriorment, aquest absis s’ornamenta amb arcuacions llombardes agrupades de dues en dues entre lesenes que només arriben fins a la meitat del semicilindre absidal. Hi ha tres finestres de mig punt i de doble esqueixada. Les pintures romàniques que recobrien l’absis i la volta immediata de la nau, avui al Museu Diocesà de Barcelona, representen escenes de la vida de la Mare de Déu, el Crist en majestat entre els símbols dels evangelistes i l’escena de Crist davant Pilat. Pertanyen, segons J. Folch i Torres, al cercle pictòric de les de Sant Tomàs de Canterbury a Terrassa i de les de Barberà del Vallès, i són efectuades en un estil autòcton, net d’influències orientals o transpirinenques. L’església romànica féu de parròquia fins el 1792, que va ser inaugurada la nova església parroquial. Aquesta és una església, orientada de S a N, d’una sola nau i capelles laterals construïdes entre els contraforts.

A Polinyà les entitats tenen un paper important en la vida cultural i esportiva del poble. Cal destacar el Museu Històric Municipal de Polinyà, dedicat a l’arqueologia. La festa major d’hivern se celebra per Sant Sebastià, el 20 de gener, i la festa major d’estiu s’escau el segon diumenge de juliol.

Altres indrets del terme

En el sector NW del terme, al límit amb el municipi de Sabadell, hi ha la urbanització de Serramaurina (141 h el 2005). Entre els masos d’interès del terme de Polinyà hi ha els de Can Serra, Can Maurí, Ca n'Ordina, Can Garcia, Can Marata (topònim al segle XI), Can Monistrol, Can Gavarra, Can Querol i Ca n'Alzina.

Al terme de Polinyà es descobrí el 1965, a 10 m de profunditat, un exemplar de la fauna prehistòrica, el mastodont Tetralophodon longirostris. Aquest mamífer proboscidi és dels tipus més primitiu, corresponent al període paleolític. A Can Marata, en unes excavacions fetes a la primeria del segle XX, es trobaren enterraments romans.

La història

El fet que s’hagi conservat el nom antic, que fou, probablement, el del propietari del fundus o vil·la que hi devia haver a l’època del Baix Imperi (precedent del poble actual), indica una continuïtat en el poblament del lloc des de l’època antiga a la medieval. L’emplaçament del poble, en plena depressió vallesana i en una àrea profundament romanitzada, ratifica, a més, la hipòtesi del seu origen en una antiga vil·la romana. En època medieval, l’església de Sant Salvador de Polinyà fou donada, el 1056, pel bisbe Guislabert a la canònica de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona.

És probable que a l’origen hagués estat una possessió patrimonial del bisbe barceloní: en llegar-ho tot (l’església amb els seus béns, els delmes, les primícies i les ofertes dels fidels), Guislabert ho féu per remei de la seva ànima i de les dels seus pares. L’església de Sant Miquel de Barcelona també posseïa béns al terme de Polinyà: unes terres, amb vinya i arbreda, rec i cap de rec, al lloc de Meserata (avui Can Marata), que li foren donades per Udalric Gausfred i Ermessenda. Devers la fi del segle XI s’originà una qüestió respecte d’aquesta possessió. El 1094 Ramon Mir, sacerdot, i Bonfill, laic, testificaren davant el senyor bisbe de Barcelona, Bertran, i davant Ramon Dalmau, Esteve Adalbert, Pere, cabiscol i de molts altres clergues i laics, Ramon Màger, Arnau Geribert, Ramon Mir de Palau i altres homes, que veieren i oïren que feia més de trenta anys que els clergues de l’església de Sant Salvador de Polinyà rebien les primícies de l’alou de Sant Miquel, sense interrupció legal. Sembla, pel que es desprèn d’aquest document, que els clergues de l’església de Sant Salvador no devien abonar la part de les primícies que corresponia a l’església de Sant Miquel per la seva dominicatura. A Polinyà, el bisbe i la canònica de la seu de Barcelona tenien diversos feudataris, entre els quals, Nèvia i els seus fills Guillem i Bernada, que el 1149 definiren als dits bisbe i canònica una cavalleria de terra en el terme de Polinyà. Posteriorment, el lloc de Polinyà fou de la jurisdicció dels marquesos de Sentmenat i del monestir de Santa Anna de Barcelona.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...