La geografia física
Més del 90% del territori de Polònia és format per planes i només hi ha muntanyes al S. Al llarg del litoral bàltic s’estenen planes compostes essencialment de sediments marítims i al·luvions: més al sud es troba un cinyell de turons glacials de fins a 329 m d’altitud (Wieżyca). Una extensa zona al centre de Polònia és ocupada per planes estratificades (Gran Polònia, Masòvia i Podlàquia), i al sud hi ha una zona d’elevacions asimètriques, de 300-600 m d’altitud, desmembrades per rius i barrancs (Silèsia, Petita Polònia i Lublín). Al llarg de la frontera meridional s’estenen els Sudets i els Carpats, amb el pic més alt de Polònia, el Rysy (2.499 m). Gran part de Polònia es troba en els límits de la plataforma de l’Europa oriental, el fonament de la qual s’enfonsa des d’uns metres a l’E (anticlinal de Bielorússia) fins a 3-5 km al N (sinclinal de la Bàltica) i 7-12 km en el centre (flexió de Dinamarca-Polònia), sota el potent mantell de formacions sedimentàries del Paleozoic, Mesozoic i Cenozoic.
Vista dels monts Tatra
El clima hi és moderat, entre marítim i continental. La temperatura mitjana de gener és de -1 °C a la costa i part occidental, de -3 °C al centre i de -6 °C a les muntanyes; la temperatura mitjana de juliol és de 16-17 °C al N, de 18-19 °C al centre i de 10-14 °C a les muntanyes. Les precipitacions anuals a les planes són de 500-600 mm, a les elevacions de 600-700 mm, a les muntanyes de 800-1 200 mm i en els Tatra de fins a 1.800 mm. La xarxa fluvial pertany primordialment a la conca de la mar Bàltica i els rius més importants són el Vístula, amb més de 1.000 km de longitud, i l’Oder, amb 742 km en el territori de Polònia, els quals neixen en els Carpats i Sudets, respectivament, travessen el país de S a N i tenen una alimentació nival i pluvial; a l’hivern es glacen. El volum dels rius més grans és regulat i hom manté la navegació a l’Oder, Vístula, Bug, Noteć i Warta, els quals estan units entre ells per canals. Hi ha més de 9.000 llacs, la majoria dels quals es troben al nord del país; els més significatius són el Śniardwy (113,8 km2) i el Mamry (104 km2). Al peu dels Carpats i dels Sudets hi ha nombroses deus d’aigües minerals. A les planes prevalen els sòls de podzol i podzol groguenc i a l’E i NE són freqüents els sòls pantanosos; a les zones premuntanyoses, sòls forestals de color terrós; a les planes, al peu de la muntanya, txernozem; a les muntanyes, sòls terrosos de muntanya; i a les valls, sòls al·luvials. La vegetació és centreeuropea de tendència continental. En estat natural a la plana predominaria el bosc de fullatge caduc: roure pènol, roure de fulla gran, carpinus, faig, etc.; a les terres més pobres s’hi barreja el pi roig que pot arribar a esdevenir dominant. A les muntanyes meridionals hom distingeix, de baix a dalt, l’estatge de les fagedes, amb avet, l’estatge de la pícea, i l’estatge dels prats alpins. La desforestació ha estat intensa, sobretot a la plana.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
Polònia fou l’únic estat socialista que renuncià a la col·lectivització agrària a gran escala. Bé que prop del 80% de la superfície agrícola restà en mans de la petita pagesia, la manca d’incentius i d’ajudes i el control estatal sobre la producció, els preus i la distribució deixaren el camp polonès en un considerable endarreriment, palès sobretot en una baixa tecnificació. El 1991 (dos anys després de la introducció de l’economia de mercat), l’agricultura aportava tan sols el 7% del PIB mentre que ocupava el 30% de la població activa. Els principals conreus alimentaris són la patata, de la qual és un dels primers productors mundials, el sègol, el blat, la civada i l’ordi. Altres conreus són els llegums, el farratge, les hortalisses (cols, cebes, tomàquets) i la fruita. Però són els conreus industrials els que han ocupat un lloc preferent (a banda la patata i els cereals) en l’agricultura polonesa. Cal esmentar la bleda-rave, de la qual és un dels primers productors mundials, les fibres tèxtils (cànem i lli), el llúpol i el tabac. La ramaderia és principalment porcina i bovina. Hom n’obté carn, llet i cuirs. El bosc cobreix el 28% del territori, però l’explotació forestal és poc significativa. Polònia ha bastit una notable flota pesquera d’altura, que opera sobretot a l’Atlàntic N (lluç i arengada).
La mineria i la indústria
Polònia disposa d’unes reserves minerals notables malgrat la intensa explotació a què són sotmeses de fa temps. El mineral més abundant és el carbó, principal recurs energètic del país, del qual hom exporta la major part. S'extreu principalment a la conca de l’Alta Silèsia, però també a les de Lublín, Wałbrzych i Nowa Ruda. Hom extreu també lignit i hulla coquitzable a la conca de la Baixa Silèsia. Són també importants les reserves de sofre del SE del país (Tarnobrzeg). Els anys cinquanta foren descoberts a la Baixa Silèsia (Głgów) jaciments de coure, que ha esdevingut el mineral metàl·lic més important i un capítol important de les exportacions, com també ho és el plom, localitzat al S del país. Altres produccions estimables són les de zinc, argent, níquel i magnesita i sal gemma. L’extracció de petroli, als Carpats, és insuficient i minvant. Té entitat, en canvi, l’extracció de gas natural. El nucli principal ha passat dels Carpats a la depressió de Sandomierz, per on passen els gasoductes de Przemyśl a Varsòvia, amb prolongació cap al N i cap a la conca de l’Alta Silèsia. Al S de Poznań ha nascut una nova zona d’extracció de gas. La indústria és distribuïda irregularment, car es concentra a Silèsia, a Cracòvia i al centre (Varsòvia-Łódź). Al N, els centres industrials més importants són a Szczecin i Gdańsk. La siderúrgia es basa en el coc local i el ferro importat; una gran part de la producció de ferro fos i d’acer es produeixen a la fàbrica de Nowa Huta (Cracòvia), producció que no assolien les 15 fàbriques antigues de l’Alta Silèsia. Altres plantes importants són a Częstochowa i a Ostrowiec. La fosa de zinc i plom es concentra a Katowice, Bukowno i Miasteczko-Ślaskie. La producció d’alumini es basa en l’alúmina importada d’Hongria. Més important és la metal·lúrgia del coure, una de les primeres del món. És molt desenvolupada la construcció de maquinària pesant, una gran part de la producció de la qual és exportada: vaixells, vagons, màquines eines, equips per a centrals tèrmiques, per a la mineria, indústria química, automòbils, locomotores, etc. Les àrees i els centres fonamentals de la construcció de maquinària són Silèsia, Varsòvia, Poznań, Gdańsk, Gdynia, Szczecin, i els voivodats de Kielce i Lublín. La indústria química disposa de recursos considerables: sofre, sal comuna, gas natural i productes derivats del coc; es destaca la producció d’adobs nitrogenats i de fosforita, àcid sulfúric, sosa, superfosfats, fibres sintètiques, cautxú, plàstics i productes farmacèutics. Gairebé tota la refineria es concentrava a Płock, receptora del petroli en brut de l’antiga URSS per l’oleoducte “de l’Amistat”. Posteriorment sorgiren refineries importants a Gorlice, Jedlicze, Czechowice, Gdańsk i Trzebinia. La indústria tèxtil és una de les branques més antigues; es concentra essencialment a Łódź i Silèsia. Hi destaquen els filats de cotó, fibres sintètiques i artificials, llana (vuitè productor), lli i cànem (segon), jute, els teixits i la confecció de flassades. És molt estesa la indústria alimentària, particularment la sucrera, la farinera, de la cervesa i altres begudes, dels lacticinis, les indústries càrnies, de la margarina i de les conserves de peix. Completen les indústries lleugeres les de la pell i el calçat, el tabac, la fusta i el paper. Augmenten en importància les relacionades amb la construcció (ciment i vidre), les d’electrodomèstics i l’electrònica. Pel que fa als recursos energètics, al final dels anys vuitanta prop del 80% de l’energia procedia del carbó, que alimentava estacions hidroacumuladores (Porombka).
Els transports i les comunicacions
La major part del transport de mercaderies i passatgers s’efectua per carretera (364.000 km). El ferrocarril (26.000 km) és el segon mitjà de transport. Hi ha uns 4.000 km de vies navegables. L’artèria fluvial principal és el riu Oder, enllaçat per afluents i canals amb el Vístula. Aquest, pel seu afluent Bug, arriba a enllaçar per un canal amb la xarxa ucraïnesa (Prip'at’, afluent del Dnièper). L’Oder enllaça, pel seu afluent alemany Spree i pel Havel, amb l’Elba i la xarxa alemanya, molt més transitada. La navegació marítima se centra en tres ports: Szczecin, Gdynia i Gdańsk. Els aeroports principals són a Varsòvia, Łódź, Cracòvia i Breslau.
El comerç exterior
Després de l’abolició del règim comunista polonès el 1990 i de la dissolució de l’URSS (1991), Polònia, que havia gaudit d’un lloc privilegiat en el proveïment tant de combustible sòlid i primeres matèries com d’articles manufacturats als països del COMECON, hagué de reorientar el seu comerç exterior, que el 1992 presentava un saldo negatiu. Les principals importacions són, per ordre d’importància, la maquinària i l’equipament de transport, els combustibles, productes químics, alimentaris i de consum. Les exportacions comprenen maquinària i equipament de transports, ferro i acer semielaborats, productes químics i carbó. El principal client i comprador és Alemanya, seguit a molta distància en les importacions per Rússia, Itàlia, el Regne Unit i els Països Baixos, i en les exportacions pels Països Baixos, Itàlia i Rússia. La unitat monetària és el złoty.
L’economia
Polònia, que abans de mitjan segle XX era un país primordialment agrícola, amb la instauració d’un règim comunista (1947) fou sotmès a una industrialització accelerada. Basant-se en el model soviètic de col·lectivització (del qual hom havia exclòs, en una mesura important, el sector primari) i planificació, el govern posà un èmfasi especial en la indústria pesant, però l’esforç inversor que comportà aquesta orientació repercutí en un creixement preocupant del deute extern i de la inflació a partir dels anys setanta. La carestia que acompanyà les mesures del govern per a fer front a aquesta situació fou un dels factors determinants de les revoltes dels anys vuitanta. Per altra banda, els elements d’economia de mercat que el règim introduí foren insuficients per a corregir les deficiències de l’economia dirigida. Aquestes es feren plenament paleses el 1990, en què fou abolit el règim comunista i s’introduí l’economia de mercat: alta concentració de l’economia en un sector (la indústria pesant), sobredimensionat, de tecnologia obsoleta, baixos rendiments i generador de perjudicis medioambientals, negligència de la demanda interna de béns de consum, etc. El programa de reprivatització i reforma econòmica, iniciat ja el 1990, en el qual tingueren una participació important l’FMI, el Banc Mundial i el recentment creat BERD, s’hagué d’enfrontar no tan sols a la necessitat de crear un sector privat sòlid sinó també a la lluita contra la inflació, el deute extern i l’atur (15,7% el 1994), que provocà un considerable malestar social. El 1992 la renda per habitant de Polònia era de 1.960 $.
La geografia humana i la societat
El creixement de la població de Polònia, que a mitjan anys vuitanta presentava un índex del 10,2‰, disminuí el 1992 a un 3,1‰. La densitat mitjana de població és elevada (123 h/km2 [1992]), bé que el repartiment no és homogeni, car el sud assoleix una densitat de 217 h/km2, mentre que al NE només és de 49 h/km2. La població urbana representa el 62,1% de la població (1993); les ciutats més importants són Varsòvia, Łódź, Cracòvia, Breslau, Poznań i Katowice, entre altres. Fins el 1945, per la seva condició geogràfica de cruïlla de pobles i la disposició canviant de les seves fronteres al llarg de la història, l’actual territori de Polònia presentava una població d’una gran heterogeneïtat: les regions occidentals de Silèsia i Masúria, i Pomerània al N, tenien majoria de població alemanya. La presència d’ucraïnesos a l’E (Chełm, Nowy Sacz) era important. La població jueva, asquenazita i d’expressió ídix es concentrava a les ciutats, i era una de les més importants d’Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, l’extermini de milions de persones, sobretot de jueus, la fugida o la deportació de moltes altres i, en acabar la conflagració, l’expulsió dels alemanys de les regions de l’W i el N del país i d’ucraïnesos i bielorussos de l’E, així com l’arribada de polonesos procedents de l’URSS, convertiren Polònia en un dels estats ètnicament més homogenis d’Europa. Actualment el predomini dels polonesos és absolut (98%); a l’E i al NE, hi viuen també ucraïnesos i bielorussos, i al S, eslovacs; hi ha petits grups de gitanos, jueus, russos i lituans. La majoria de la població polonesa és cristiana: més del 90% professa el catolicisme; l’Església ortodoxa autocèfala polonesa és la següent confessió en importància. República Socialista fins el 1989, el 1992 fou aprovada una constitució interina, en vigor fins a l’aprovació d’un nova constitució. El parlament és format per dues cambres: el Senat, els 100 membres del qual són elegits cada quatre anys per províncies, i la Dieta (Sejm, antic òrgan unicameral), formada per 460 membres elegits per un sistema mixt proporcional i majoritari cada quatre anys. El president, elegit de forma directa per cinc anys, disposa d’amplis poders i és cap de les forces armades. El Consell de Ministres, encapçalat pel primer ministre, és la més alta autoritat executiva de l’estat i aplica les resolucions del Sejm, davant del qual és responsable. Administrativament, Polònia és dividida en 16 províncies (voivodats), que eren 49 abans del 1999. Polònia és membre de l’ONU, del BERD, del Consell d’Europa i del GATT, entre altres organismes.
La història
Els orígens
La formació de Polònia
© fototeca.cat
A les terres entre l’Oder i el Bug es constituí en el curs del segle X i al voltant de la tribu eslava dels polans un principat regit per la família Piast, les primeres notícies fidedignes del qual pertanyen a l’època de Miecislau I (~960-992), considerat el fundador de l’estat polonès; la seva conversió al cristianisme (966) fou seguida per la dels seus súbdits, la creació del bisbat de Poznań (968) i la submissió a la Santa Seu, a fi de garantir la independència del país, amenaçada per l’imperi Germànic. El seu fill Boleslau el Valent (992-1025), per tal de fer cara a l’expansió alemanya vers l’est, temptà d’unificar tots els eslaus occidentals sota la seva sobirania —el 1024 prengué el títol de rei—, conquerint Silèsia, Lusàcia i Moràvia, i aconseguí d’alliberar Polònia de la tutela eclesiàstica germànica amb l’erecció de l’arquebisbat de Gniezno (1000). Sota Miecislau II (1025-34), Casimir I (1034-58), Boleslau II (1058-79) i Ladislau Herman (1079-1102), menys afortunats que llurs antecessors en la lluita constant amb l’Imperi, les fronteres poloneses retrocediren, mentre la capitalitat del regne passava de Gniezno a Cracòvia. Boleslau III Bocatort (1102-38) completà la submissió dels pomeranis i recuperà alguns territoris entre l’Oder i l’Elba, però, a la seva mort, per tal d’evitar lluites fratricides, dividí el regne entre els fills; així inicià la fragmentació del país en una vintena de ducats quasi independents, fet que, en el segle i mig següent, facilità extraordinàriament la penetració germànica: Silèsia (1163) i Pomerània occidental (1181) foren annexades a l’Imperi; els Cavallers Teutònics, vinguts el 1226 en ajut del duc Conrad de Masòvia per combatre els prussians i lituans, encara pagans, s’imposaren a qui els havia cridats i sotmeteren àmplies zones del litoral bàltic. A les terres no sotmeses als feudals alemanys també es feu sentir la influència germànica: camperols, comerciants i artesans arribats de les terres a l’oest de l’Oder crearen una munió de pobles, impulsaren la vida urbana i difongueren el dret, la tècnica i l’art de llur país d’origen. La reunificació territorial, impulsada per la clerecia i per la petita noblesa terratinent (szlachta), fou obra de Ladislau Łokietek (1306-33), vencedor dels Hohenzollern de Brandenburg i de l’orde Teutònic, i del seu fill Casimir el Gran (1333-70), que, si bé hagué de renunciar a Silèsia a favor de Bohèmia (pau de Višegrad, 1335), recobrà Masòvia, Galítsia i Volínia i inicià l’expansió de Polònia per les planes russes i ucraïneses. Els Estatuts de Casimir (1347) fixaren les bases administratives i polítiques del regne polonès, la Universitat de Cracòvia (1364) assegurà la vinculació del país a la cultura occidental, i les activitats mercantils i artesanes —sovint en mans de jueus, armenis i grecs— tingueren un període d’expandiment. Casimir, l’últim representant de la dinastia Piast, designà successor el seu nebot Lluís I d’Hongria, que, per obtenir l’aquiescència de la noblesa, amplià els seus privilegis en detriment de la monarquia; en morir (1382), els nobles imposaren la fi de la unió amb Hongria i donaren la corona a Eduvigis, filla segona de Lluís; el seu matrimoni amb el duc Jagelló de Lituània —que, en convertir-se al cristianisme, prengué el nom de Ladislau (II)— comportà la formació d’una extensa confederació lituanopolonesa, que aviat esdevingué la principal potència de l’Europa oriental.
L’època d’esplendor
La unió facilità la derrota de l’enemic comú, l’orde Teutònic, a Grünwald-Tannenberg (1410), i la subsegüent recuperació de Samogícia i altres terres (primera pau de Toruń, 1411). Després de Ladislau III (1434-44), mort a Varna lluitant contra els turcs, Casimir IV (1444-92) estabilitzà la frontera oriental i, a instàncies de les ciutats prussianes, reprengué victoriosament la guerra contra els Cavallers Teutònics; pel segon tractat de Toruń (1466), l’orde cedí la regió de Chełm (Kulm) i la Pomerània de Gdańsk i feu vassallatge per la Prússia oriental. Quan alguns anys després Casimir IV aconseguí per al seu fill Ladislau els trons de Bohèmia (1471) i d’Hongria (1490), la dinastia Jagelló esdevingué hegemònica a l’est europeu, fet que esperonà l’hostilitat de l’imperi Alemany —regit pels Habsburg, també aspirants a les corones txeca i hongaresa— i del principat de Moscòvia i, alhora, comportà el feixuc compromís de defensar la cristiandat de l’escomesa otomana. A més, aquesta política expansiva hagué d’ésser pagada amb concessions a la noblesa: pels estatuts de Nieszawa (1454) el rei renuncià a dictar disposicions d’ordre militar o fiscal sense el consentiment dels nobles; el 1468 Casimir IV hagué d’ampliar els privilegis nobiliaris, i a la seva mort l’actitud de l’aristocràcia dugué a la ruptura temporal de la unió lituanopolonesa. En els anys de separació —regnat de Joan Albert, (1492-1501)—, es configurà definitivament la Dieta (Sejm), composta de dues cambres: el Senat, successor de l’antic Consell reial, i la Cambra dels diputats o Dieta pròpiament dita, reunint els representants de les assemblees provincials de nobles. Alexandre I (1501-06) restablí la unió, ratificada en acordar les dietes lituana i polonesa que en el futur el rei de Polònia seria sempre gran príncep de Lituània (Unio perpetua, 1501); però en la Dieta de Radom (1505) hagué d’acceptar el Nihil novi: ni els reclutaments de tropes ni les noves lleis i els nous tributs no tindrien validesa sense la conformitat de la Dieta. La revaloració de les explotacions agràries per l’exportació de cereals i productes forestals —facilitada des del 1466 amb la recuperació de la façana bàltica— i la consolidació del seu poder, incitaren l’oligarquia nobiliària a una readscripció dels camperols a la terra (“segona servitud de la gleva”, a partir del començament del segle XVI). Malgrat l’afebliment de l’autoritat reial, els darrers Jagelló tingueren un notable paper dins el concert europeu. Segimon I el Vell (1506-48) feu de Cracòvia el centre difusor més important de l’humanisme i de l’art renaixentista a l’est d’Europa i tractà d’impedir la propagació del luteranisme i del calvinisme, que només arrelaren en limitats sectors de la noblesa i de la burgesia; els russos li arrabassaren Smolensk (1514), però imposà la seva sobirania —nominal— damunt la Prússia oriental, erigida en ducat en secularitzar-se l’orde Teutònic (1525). El seu fill Segimon II August (1548-72), l’últim sobirà de la dinastia Jagelló, dugué l’estat lituanopolonès a la seva màxima expansió territorial (annexió de Livònia i vassallatge de Curlàndia), i a la Dieta de Lublín (1569) veié proclamada la unió indissoluble de Polònia i Lituània, que a partir d’aquest moment tingueren una única Dieta. Mort sense descendència (1572), la Dieta s’atribuí nous poders en detriment del sobirà i elegí rei Enric de Valois, que hagué de ratificar els Pacta Conventa (1573), que consagraven el caràcter electiu de la monarquia i atorgaven als nobles el dret de revoltar-se i fer armes contra el rei quan creguessin que aquest havia violat les lleis. En renunciar Enric (1574), fou designat el voivoda de Transsilvània Esteve Báthory (1575-86); excel·lent estadista, reforçà la presència polonesa a la Bàltica per tal d’assegurar l’exportació bladera i de contenir l’enemic de l’est, Rússia, que a través de Livònia cercava una sortida a la mar; unit a la Suècia de Joan III, vencé el tsar Ivan IV el Terrible, al qual imposà el tractat de Iam Zapolski (1582). El projecte d’un bloc suecopolonès, hegemònic al nord-est europeu, semblà fer-se realitat quan a la mort d’Esteve Báthory fou elegit Segimon III Vasa (1587-1631), fill de Joan III de Suècia. Segimon III, campió de la Contrareforma a Polònia, restringí la tolerància de què havien gaudit luterans i calvinistes en els regnats precedents, tractà de sotmetre a Roma els ortodoxos de Bielorússia, Rutènia, etc. (Acta d’Unió de Brest- Litovsk, 1595); i, en morir el seu pare i ésser coronat rei de Suècia (1592), emprengué en aquest país una desafortunada política procatòlica que provocà el seu bandejament del tron suec (1604). La unió, pretenent integrar forces contraposades, havia fracassat.
La decadència i els repartiments de Polònia
Els repartiments de Polònia (1772-95)
© fototeca.cat
L’enfrontament armat pel domini de la Bàltica entre la catòlica Polònia i la luterana Suècia fou desfavorable als polonesos, que hagueren de cedir Livònia (treva d’Altmark —1629—, renovada el 1635 a Stumsdorf). Tampoc l’èxit no coronà la intervenció polonesa a Rússia durant l’"època de les pertorbacions”, car, si bé es recuperà Smolensk i Černihiv (treva de Doulino, 1618), la inflexibilitat de Segimon III feu fracassar la candidatura del seu fill Ladislau al tron dels tsars. Ladislau IV (1632-48) resolgué —momentàniament— el litigi amb Rússia, que renuncià a tota pretensió damunt Curlàndia, la Livònia interior i Estònia (pau de Polanov, 1634) i tractà de fer efectiva la sobirania polonesa al país de Zaporižž'a (baix Dnièper). L’entronització de Joan Casimir (1648-68) semblà ésser el senyal per a una ofensiva general contra l’estat lituanopolonès, que feu perillar la seva existència: els cosacs de Zaporižž'a, Rússia, Dinamarca, Suècia i els Hohenzollern de Brandenburg i Prússia, per espai de dotze anys, llançaren llurs tropes damunt el país, que fou arrasat i veié sensiblement reduïda la seva població (primera guerra del Nord). La divisió de la noblesa per motius religiosos i econòmics (rivalitats entre catòlics i ortodoxos, creixent dependència de la petita noblesa respecte als magnats) i l’adopció per la Dieta, el 1652, del liberum veto (les decisions haurien d’ésser preses per unanimitat, i un sol vot contrari impediria l’aprovació) dificultaren la submissió dels cosacs —que obtingueren l’ajut del tsar Aleix de Rússia— i l’expulsió dels invasors. Pel tractat de Wehlau (1657) i les paus d’Oliwa (1660) i Andruszowo (1667), Polònia renuncià a la sobirania sobre Prússia i cedí a Suècia la Livònia interior i a Rússia la Ucraïna oriental i Smolensk. Després del desafortunat regnat de Michał Korybut Wiśniowiecki (1669-73), Joan III Sobieski (1674-96) deturà uns quants anys el procés de disgregació de Polònia i salvà l’Europa central d’una gran escomesa otomana (alliberament de Viena, 1683). A partir de la mort de Joan Sobieski s’incrementà la ja habitual intervenció de les potències estrangeres en els afers interns polonesos. Amb l’ajut del tsar Pere I fou elegit August II (1697-1733), que feu costat al seu protector i a Dinamarca durant la segona guerra del Nord. A l’atac d’August II contra Livònia i Estònia respongué Carles XII de Suècia envaint Polònia (1702) i fent elegir un nou sobirà, Estanislau I Leszczyński (1704). Vençuts els suecs pels russos i restablert en el tron August II (1709), augmentà la dependència de Polònia respecte a Rússia, que, a la mort d’aquell (1733), s’alià amb Àustria per imposar el seu candidat, August III, enfrontant-lo al sostingut pel partit nacional, Estanislau Leszczyński, que comptava amb l’ajut de França, Baviera, Espanya i Savoia. La guerra de Successió de Polònia (1733-35) donà el tron a August III, que anys més tard, no obstant declarar-se neutral, veié el país devastat per les tropes que intervingueren en la guerra dels Set Anys; a les devastacions s’uní la més absoluta anarquia, derivada de la manca d’autoritat reial i de la paralització de la Dieta pel liberum veto. Des de mitjan segle XVIII la penetració de les idees il·lustrades i el desvetllament de la consciència nacional, gràcies principalment a l’activitat educativa de l’orde dels Piaristes, abocaren a la formació d’un ampli partit reformista. Estanislau II Poniatowski (1764-95), malgrat haver estat elegit sota la pressió de les baionetes russes, feu seus els projectes de renovació. Però Frederic II de Prússia i Caterina II de Rússia, amb el pretext de defensar les minories protestant i ortodoxa, impediren qualsevol canvi que permetés el redreçament de Polònia. El fracàs de la revolta dels nobles nacionalistes integrats en la Confederació de Bar (1768) fou seguit pel primer repartiment de Polònia (1772), realitzat a instàncies de Frederic II, el qual rebé la Prússia occidental o Prússia reial, llevat de Gdańsk i Toruń; Àustria s’annexà Galítsia, i Rússia obtingué Bielorússia, amb Vitebsk i Mohilev. Aquesta amputació de 211.000 km2 refermà la necessitat de profundes reformes: monarquia hereditària, supressió del liberum veto, exèrcit permanent de 100.000 homes, accés de la burgesia a la Dieta i a l’administració, millora de la situació dels camperols, etc. La Dieta dels Quatre Anys (1788-92) se’n feu ressò i les recollí en la nova constitució promulgada el 3 de maig de 1791. El descontentament que provocà en el sector més conservador de la noblesa fou atiat per Rússia i Prússia, que, “per restablir l’ordre”, aboliren la constitució i procediren al segon repartiment de Polònia, aprovat per la “Dieta muda” de Grodno (1793): Rússia s’atribuí Polèsia, Podòlia i part de Lituània, i Prússia la Posnània i les ciutats de Toruń i Gdańsk. El 1794 les revoltes de Varsòvia i Vílnius contra els repartiments i contra la tutela russa foren l’inici d’una insurrecció general, dirigida per Tadeusz Kościuszko; vençudes les forces patriotes per les molt més nombroses tropes prussianes i russes, Polònia fou objecte d’un tercer repartiment (1795), pel qual desaparegué com a estat independent. Rússia obtingué Volínia i la resta de Lituània; Prússia, la ciutat de Varsòvia i una àmplia plana al seu NE; i Àustria les regions de Cracòvia, Lublín i Sandomierz. Arran de la pau de Tilsit (1807), a les terres poloneses arrabassades a Prússia Napoleó creà un estat semiindependent, el Gran Ducat de Varsòvia, engrandit el 1809 amb Cracòvia, Lublín i part de Galítsia. Esfondrat l’imperi napoleònic, el congrés de Viena (1815) desmembrà el Gran Ducat: atorgà la Posnània, Toruń i Chełm a Prússia, convertí Cracòvia en república independent i constituí el restant territori regne de Polònia, amb el tsar de Rússia com a sobirà. La consciència nacional es mantingué molt viva tant en els polonesos que hagueren d’emigrar com en els que restaren a la pàtria sotmesos a Rússia, Àustria o Prússia, les quals, en un primer moment, es mostraren “tolerants”. Però, a partir de la insurrecció general de la Polònia russa del 1830-31 —fracassada en part per la divisió dels revoltats en blancs o autonomistes i roigs o independentistes, i brutalment reprimida pel mariscal Paskevič—, les tres potències opressores emprengueren l’"extirpació del polonisme”, és a dir, la germanització de Posnània i Galítsia i la russificació de la Polònia sotmesa al tsar. El 1846 una temptativa insurreccional dirigida des de Cracòvia donàl’ocasió a Àustria per a annexar-se la ciutat, darrer vestigi de la independència polonesa. L’ampli moviment revolucionari del 1848 no tingué gaire ressò a la Polònia russa, i a Posnània i a Galítsia es traduí en reivindicacions autonomistes, parcialment ateses en el cas galitsià (estatut del 1861). Pel gener del 1863 es desencadenà una nova insurrecció a la Polònia russa, des d’on s’estengué a Lituània; sufocada al cap de més d’un any de resistència, s’intensificà la russificació: prohibició de l’ús públic de la llengua polonesa, persecució del catolicisme, etc. Un procés paral·lel tingué lloc a la Posnània, on els polonesos hagueren de lluitar contra la germanització de l’escola i de l’administració, contra la Kulturkampf bismarckiana i contra l’expropiació de llurs terres a favor d’immigrants alemanys. La derrota russa davant el Japó (1905) encoratjà la lluita independentista dels polonesos sotmesos al tsar, que a partir d’aquest moment s’organitzaren en partits polítics. Des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (agost del 1914) russos, austríacs i alemanys, per tal d’obtenir la col·laboració tant dels polonesos a ells sotmesos com la dels radicats en territori de l’adversari, no cessaren de fer ofertes autonomistes i àdhuc d’independència: el 1916, ocupada la Polònia russa per les potències centrals, aquestes anunciaren la creació d’un estat polonès independent, però les condicions imposades foren rebutjades pels patriotes. La crisi interna de l’imperi rus, la derrota d’Àustria i Alemanya, l’actitud favorable dels països occidentals (concretada en l’acceptació del punt tretzè dels “catorze punts” de W. Wilson) i l’esforç de tot el poble polonès menaren, els darrers mesos del 1918, a l’alliberament i a la independència de Polònia. Pel gener del 1919 es formà un govern de concentració nacional presidit per I.J. Paderewski, que tingué com a tasca principal la fixació dels límits del nou estat; el tractat de Versalles erigí Gdańsk en ciutat lliure, proposà plebiscits per a algunes zones (Alta Silèsia, sector meridional de la Prússia oriental) i restablí la frontera occidental existent el 1772; la frontera oriental motivà un conflicte amb l’URSS (guerra polonesosoviètica), resolt temporalment pel tractat de Riga (1921), que donà a Polònia la Galítsia oriental, Volínia i una part de Lituània. Els enfrontaments entre nacionaldemòcrates, socialistes, populistes moderats i populistes radicals, les dissensions entre la població polonesa i les minories alemanya, bielorussa, ucraïnesa, lituana, etc., i la crisi econòmica (devaluació monetària, aturada momentàniament el 1924 amb la creació d’una nova moneda, el złoty) afavoriren el cop d’estat de Józef Piłsudski (maig del 1926); Piłsudski mantingué les institucions parlamentàries, però minvant progressivament les seves atribucions a favor del poder executiu. A la seva mort (1935), el “règim dels coronels” accentuà la “dictadura sense dictador” i adoptà una política ambigua respecte al III Reich, fins que les annexions d’Àustria i dels Sudets feren comprendre que la víctima següent de Hitler seria Polònia (Segona Guerra Mundial, campanyes de Polònia).
La Polònia independent
La conferència de Jalta (febrer del 1945) fixà —sense intervenció polonesa— en la línia Curzon la frontera oriental de Polònia, a la qual, poc més tard, com a compensació, la conferència de Potsdam donà Gdańsk, part de la Prússia oriental i les terres fins als rius Oder i Neisse. Mentrestant, la pugna entre el govern polonès exiliat a Londres i el Comitè de Lublín (sostingut per l’URSS) es resolgué a favor d’aquest últim, que, ampliat, esdevingué govern d’unitat nacional, sota la presidència d’E. Osóbka-Morawski. Immediatament s’inicià la reconstrucció del país, duríssimament castigat per la guerra i per les persecucions dels ocupants nazis (la població havia davallat de 35 a 24 milions entre el 1939 i el 1945; Varsòvia i moltes altres ciutats havien estat arrasades; les instal·lacions industrials estaven inutilitzades, etc.). Les eleccions per a la Dieta, pel gener del 1947, donaren el triomf (90% dels vots) al bloc governamental, encapçalat pel Partit Comunista, i comportaren l’eliminació de l’escena política dels partits de l’oposició; Boresław Bierut fou elegit president de la República i Józef Cyrankiewicz primer ministre. El 1948 el Partit Comunista absorbí el Partit Socialista i prengué el nom de Partit Obrer Unificat Polonès; el 1950 fou aprovat un pla sexennal de transformació socialista de les estructures econòmiques poloneses (1950-55), i el 22 de juliol de 1952 una nova constitució definí Polònia com una democràcia popular. El rigor de les normes de producció i l’augment del cost de la vida, en part derivats d’una planificació molt centralitzada i rígida, provocaren protestes i vagues, que, atiades per grups hostils al règim, abocaren a la insurrecció de Poznań (juny del 1956). Poc després, l’elecció de Władysław Gomułka com a secretari del Partit Comunista (octubre del 1956) inicià una política més flexible i més d’acord amb la realitat del país: atenuació del centralisme (creació de consells obrers), actitud més respectuosa envers l’Església, major atenció a la producció de béns de consum, fins aleshores sacrificada a favor de la indústria pesant, etc. La victòria de Gomułka i l’exclusió del poder dels estalinistes (1957) consolidà aquesta liberalització, permeté d’incrementar les relacions comercials i polítiques amb els països occidentals i comportà una menor dependència respecte a l’URSS. Malgrat les dificultats econòmiques dels anys 1962-65, Gomułka es mantingué al poder fins el desembre del 1970, que, a causa d’una greu crisi social i política, fou desplaçat per Edward Gierek. Aquest, però, no aconseguí la millora de les condicions de vida de la població, que començà a manifestar un descontentament que anà en augment, agreujat, també, per la manca de llibertats.
L’ensorrament del comunisme i l’establiment d’un sistema democràtic
La crisi arrossegada des dels anys setanta es traduí en successius canvis a la cúpula del govern (P. Jaroszewicz fou substituït per E. Babiuch i aquest per J. Pińkowski) al llarg del 1980. Mentrestant, hi hagué al país importants manifestacions de protesta contra la congelació dels salaris i l’augment del cost de la vida. A l’agost, l’estat accedí a les reivindicacions dels vaguistes i a tolerar els sindicats obrers independents.
Pel setembre Lech Wałęsa i altres líders sindicals de les drassanes de Gdańsk, grup que havia representat l’avançada de la contestació al règim, constituïren Solidarność, els estatuts de la qual (on hi havia un reconeixement del paper dirigent del Partit Comunista) foren legalitzats pel novembre del mateix any. Les repercussions en el si del partit foren immediates; el setembre del 1980 Gierek fou reemplaçat per S. Kania i aquest per W. Jaruzelski (octubre del 1981). Les concessions puntuals del règim, però, no feren minvar l’agitació social: entre moltes altres reivindicacions, Solidarność acordà de sol·licitar eleccions lliures.
La deterioració econòmica del país, la creixent pèrdua de control del règim sobre els esdeveniments i la pressió soviètica acabaren en una resposta autoritària el 1981: pel desembre el consell d’estat —funció col·lectiva del cap de l’estat— proclamà la llei marcial. Fou instaurat un Consell Militar de Salvació Nacional presidit per Wojciech Jaruzelski (primer ministre des del gener), que detingué alguns líders del partit i membres de Solidarność (prohibit el 1982). Tot i l’amnistia decretada, el segrest i assassinat del sacerdot Jerzy Popiełiuszko (1984) reactivà la contestació al règim. Zbigniew Messner, successor de Jaruzelski al capdavant del govern (1985) continuà la mateixa política.
El 1987 el govern sofrí una derrota en un referèndum (boicotejat per Solidarność) en què proposava radicals canvis polítics i econòmics. El fracàs de les negociacions de Messner amb els sindicats i l’Església provocà la seva caiguda i fou succeït per Mieczysław Rakowski. En una “taula rodona” de febrer del 1989 s’arribà a un compromís entre comunistes i Solidarność. Aquesta, impel·lida per les bases, havia de prendre responsabilitats en la direcció del país, tot renunciant, però, a la presidència per no malmenar la política exterior.
Després de les eleccions del juny, Jaruzelski fou elegit president, mentre que Rakowski ocupava la presidència del PCP. Jaruzelski hagué d’acceptar al govern una coalició encapçalada per Solidarność i presidida per un dels seus líders, Tadeusz Mazowiecki. El desembre següent el parlament abolia el paper dirigent del partit comunista per adoptar una economia de mercat.
Els primers anys de democràcia: crisi econòmica, inestabilitat política i tensions amb l’Església catòlica
Amb les eleccions del desembre del 1990, ja plenament democràtiques, Wałęsa accedí a la presidència de la República (desembre). La dispersió dels principals dirigents de Solidarność entre un gran nombre de partits polítics legalitzats o en espera de ser-ho afeblí l’organització i, per la seva banda, els dirigents eclesiàstics pressionaren els diputats perquè deroguessin la llei de l’avortament del 1956 —el papa Joan Pau II, en una visita que hi feu el 1991, arribà a comparar les víctimes dels avortaments amb les dels camps d’extermini nazis—, els bisbes aconsequiren que el catecisme fos d’ensenyament obligatori a les escoles, i, a instàncies eclesiàstiques, Wałęsa feu que la constitució provisional del 1992 (adaptació democràtica circumstancial de la constitució estalinista de 1952) no recollís el principi de la separació d’Església i Estat.
En l’àmbit econòmic, la recessió industrial es veié agreujada per l’enfonsament del mercat soviètic, i l’augment de la pobresa fou motiu de preocupació. Aquest panorama es reflectí en les eleccions legislatives de l’octubre del 1991: baixíssima participació (40%), dispersió del vot i mals resultats per al bloc catòlic (26% dels vots emesos) mentre que el 70% dels votants es mostraren contraris a la liberalització econòmica.
Amb el consentiment de Wałęsa, l’Església continuà esforçant-se per consolidar la seva influència en l’escena política polonesa: continuaren les pressions eclesiàstiques per aconseguir la prohibició total de l’avortament i per fer del catolicisme la religió oficial de l’Estat. L’Església tampoc no fou aliena al ressorgiment d’alguns brots d’antisemitisme. Els intents de Wałęsa per a controlar el legislatiu provocaren constants enfrontaments i una gran inestabilitat.
De les eleccions legislatives de l’octubre del 1991 en sortí un govern de coalició de centreesquerra, dissolt el juny del 1992 i substituït per una nova coalició de set partits que, minada pels desacords interns, donà pas a la convocatòria d’eleccions generals anticipades pel setembre del 1993. Aquestes foren guanyades per una coalició d’esquerres formada pels partits Aliança Democràtica de l’Esquerra (excomunistes) i Aliança dels Camperols, encapçalada per Waldemar Pawlak, el qual esdevingué primer ministre. Arran d’aquest nomenament s’endurí el conflicte entre els poders executiu i legislatiu i, fent ús del seu dret de vet, Wałęsa interferí constantment en l’acció de govern en nombrosos aspectes: control dels sous, nomenaments als mitjans de comunicació públics, política fiscal, etc.
Pel que fa a l’economia, la severitat de la conversió al sistema de mercat comportà fortes restriccions per a la majoria de la població, a part del malestar creat per l’augment de l’atur. La tensió entre Wałęsa i el govern arribà al seu punt màxim el febrer del 1995, quan, arran de la negativa del president a aprovar el pressupost i de les seves amenaces de dissoldre el parlament, Pawlak dimití i fou substituït en el càrrec per Józef Oleksy.
Període constituent
En les eleccions presidencials del 1995 Wałęsa fou derrotat pel candidat excomunista Aleksander Kwaśniewski (Aliança Democràtica de l’Esquerra). El gener del 1996 Oleksy dimití en ésser acusat d’espiar per a l’URSS i, dissolta aquesta, per a Rússia; fou substituït en el càrrec per Włodzimierz Cimoszewicz. Al febrer un referèndum convocat per l’expresident Wałęsa sobre la política de privatitzacions del govern resultà invalidat per la baixa participació (el 30%). La fallida de les emblemàtiques drassanes de Gdańsk (bressol de Solidarność), sancionada per un tribunal l’agost del 1996, fou molt criticada per l’oposició, que acusà el govern de no haver intentat salvar l’empresa.
L’absolució de l’expresident Jaruzelski (1996) per part del Tribunal Constitucional, acusat de la repressió derivada de la imposició de la llei marcial el desembre del 1981, enfrontà el govern i l’oposició, així com la liberalització de l’avortament aprovada pel Parlament malgrat la ferma oposició de l’Església i el Vaticà.
En política exterior, després de la dissolució de l’URSS el govern polonès buscà la reconciliació amb Rússia i mantingué relacions tenses amb els estats bàltics —els quals acusà de discriminar les minories poloneses—, alhora que intentava l’aproximació a l’Europa Occidental amb un tractat de cooperació amb la UE i amb la petició d’ingrés a l’OTAN, cosa que provocà tensions amb Rússia.
L’abril del 1997 el Parlament polonès aprovà la primera constitució democràtica en seixanta anys, que garantia les llibertats civils i econòmiques i mantenia separats l’Estat i l’Església catòlica. L’octubre del mateix any se celebraren eleccions generals, que guanyà la coalició de dretes Acció Electoral Solidaridat, i Jerzy Buzek fou nomenat primer ministre. El 25 de maig de 1997 s’aprovà la nova constitució, que obtingué el 52,7% dels vots.
Integració al bloc occidental
S'inaugurà així oficialment una nova etapa, durant la qual el president, l’excomunista Aleksander Kwaśniewski, havia de cohabitar amb un Parlament i un primer ministre sobre els quals no podia exercir cap mena d’influència. Les eleccions del setembre del 1997 foren guanyades per una coalició de 30 partits de dreta i centredreta anomenada Aliança Electoral de Solidaritat (AWS). Qüestions com la incorporació a la Unió Europea i a l’estructura de l’OTAN foren fonamentals, juntament amb les reformes que s’havien d’emprendre amb aquest objectiu.
Les privatitzacions i reestructuracions de sectors estratègics com la mineria, la siderúrgia o l’armament provocaren nombroses protestes durant tot l’any 1998, i al desembre es declararen en vaga la mineria i la sanitat, i a la vegada esclataren conflictes amb organitzacions de camperols que denunciaven la competència dels productes subvencionats de la Unió Europea.
El març del 1998 s’iniciaren negociacions per l’adhesió a la Unió Europea, i el març del 1999 Polònia entrà a l’OTAN.
A partir del 1999, el creixement de l’economia començà a alentir-se i l’atur se situà en el 12%; el creixement de la inflació i la caiguda de les inversions estrangeres conduïren la coalició de govern liderada per Jerzy Buzek a una situació d’inestabilitat. Els primers anys del segle XXI, en contrast amb la dècada de 1990, Polònia alentí el seu creixement i les institucions financeres internacionals i la UE n’assenyalaren com a responsables interns l’insuficient grau de liberalització, les resistències a privatitzar certs sectors estratègics i les inversions en empreses públiques inviables, el dèficit d’infraestructures i una economia submergida molt estesa que repercutia negativament en la fiscalitat. L’estancament feu augmentar l’atur de manera preocupant (17,5% el 2003).
El maig del 2000, la coalició de govern entre l’Aliança Electoral de Solidaritat (AWS) i la Unió Liberal (UW) es trencà arran de la polèmica de la substitució del primer ministre Buzek i els desacords en política econòmica. En les eleccions presidencials de l’octubre fou reelegit Aleksander Kwaśniewski, i en les presidencials de l’octubre del 2001 la coalició de l’Aliança per a l’Esquerra Democràtica (SLD) aconseguí pràcticament la majoria absoluta, mentre que el partit sorgit de l’AWS perdé la representació.
El socialdemòcrata Leszek Miller fou nomenat primer ministre, però, arran de la creixent impopularitat de la seva gestió i de les dissensions en la coalició de govern, dimití el maig del 2004, i el mes següent fou succeït per l’antic ministre de Finances Marek Belka.
Polònia se significà en l’àmbit internacional quan, poc més d’un any abans de l’ingrés a la UE i amb motiu de l’enderrocament del règim de S. Ḥusayn i la ulterior ocupació de l’Iraq encapçalada pels EUA (març del 2003), donà suport a la iniciativa i se situà al capdavant dels antics estats satèl·lits de l’est d’Europa, i desplegà tropes de suport en aquest país (tot i que l’abril del 2005 n’anunciaria la retirada). La posició polonesa, contrària a la de França i Alemanya, creà una certa tibantor amb la UE.
Altres tensions prèvies a l’ingrés es manifestaren al desembre, quan Polònia es pronuncià en contra de la revisió a la baixa de la representació als òrgans de la UE acordada al tractat de Niça. Com a resposta, Alemanya i altres països amenaçaren amb la reducció dels fons europeus.
De l’ingrés a la Unió Europea ençà
Polònia ingressà a la UE el maig del 2004, després d’haver presentat la candidatura el gener del 2002, ratificada el juny del 2003 en referèndum.
Els resultats de les eleccions generals de l’octubre del 2005 assenyalaren la irrupció del partit Llei i Justícia (PiS), creat el 2001 pels bessons Lech i Jarosłav Kaczyński, que aconseguí 155 dels 460 escons del Sejm i 49 dels 100 senadors. Lech Kaczyński fou nomenat president i Kazimierz Marcinkiewicz primer ministre d’un govern en minoria.
El nou govern destacà pel perfil acusadament tradicionalista, ostensiblement catòlic, preocupat per la moral (destacaren les remarques desfavorables envers els homosexuals d’alguns dels seus líders), i la reticència envers les reformes econòmiques i la integració a Europa.
Les eleccions de l’octubre del 2007 suposaren el canvi en el govern i la fi de l’hegemonia dels germans Kaczyński al capdavant del país: la Plataforma Cívica (PO) obtingué el 43,7% dels vots, amb Donald Tusk com a líder, que fou declarat primer ministre, mentre que Lech Kaczyński continuava com a president del país.
Des de l’inici del seu mandat, Tusk intentà recompondre les malmeses relacions amb la Unió Europea (especialment amb Alemanya). Durant l’any 2008 continuaren les negociacions entre els Estats Units i Polònia per a la instal·lació d’un sistema de míssils en territori polonès. Això va portar a enfrontaments diplomàtics amb Rússia, que considerà que era una amenaça per a la seva seguretat.
L’any 2009, i en el context de la crisi econòmica mundial, Polònia recorregué a la nova línia de crèdit flexible de l’FMI, que permeté incrementar les reserves a 20.500 milions de dòlars.
El setembre del 2008 el general i ex-cap d’estat de la Polònia comunista, Wojciech Jaruzelski, fou encausat amb motiu de la imposició de la llei marcial del 1981.
Aquests anys, el difícil veïnatge amb Rússia per raó de les bases militars de l’OTAN i per l’amenaça en els talls del subministrament de petroli a conseqüència del conflicte entre Rússia i Bielorússia (2007) es veié també complicat per diversos greuges històrics de Polònia envers Rússia, en particular per la massacre de Katyn (1939), en la qual més de 20.000 soldats polonesos foren assassinats per la policia secreta soviètica. Durant tota la guerra freda, l’URSS acusà l’Alemanya nazi d’aquest crim, però des del 1990, les autoritats soviètiques, i després russes, en reconegueren l’autoria, bé que la desclassificació dels documents, l’esclariment i el reconeixement de responsabilitats progressaren amb molta lentitud, cosa que fou motiu addicional d’enrariment de les relacions russopoloneses.
L’abril del 2010, amb motiu de la commemoració del setantè aniversari de la matança, l’avió de la delegació polonesa que es dirigia a l’acte s’estavellà als voltants de Smolensk, ciutat russa propera a Katyn. A més del president Lech Kaczyński, en l’accident moriren l’antic president a l’exili Ryszard Kaczorowski, el cap de l’estat major i diversos càrrecs del govern, alts funcionaris i comandaments militars.
Prengué possessió de la presidència en funcions Bronisław Komorowski, en el càrrec fins a la celebració d’eleccions presidencials anticipades, previstes per al juny-juliol, en les quals s’enfrontaren Jarosłav, germà bessó del president difunt, i el mateix Komorowski, el qual finalment derrotà en segona volta i el 53% dels vots el seu adversari. Al juliol, els governs dels EUA i Polònia confirmaren l’acord per a la instal·lació d’un escut antimíssils en territori polonès. El juliol del 2011 Polònia es feu càrrec per primer cop de la presidència rotatòria de la Unió Europea.
L’octubre del 2011 la Plataforma Cívica encapçalada novament per Donald Tusk revalidà per majoria absoluta la condició de partit de govern en les eleccions legislatives i es convertí en el primer partit que guanyà dues convocatòries consecutives des de la caiguda del comunisme. La nova legislatura s’inicià amb una consolidació de l’adhesió de Polònia al bloc occidental. El gener del 2012 l’exministre de l’Interior Czesław Kiszczak fou condemnat a presó en absència per l’actuació en la llei marcial del 1981, mentre que l’excap del Partit Comunista Stanisław Kania, fou absolt. En el camp diplomàtic, arran de la crisi ucraïnesa que esclata el 2014 s’agreujà la tensió amb Rússia: el govern polonès fou un dels primers a denunciar l’annexió de Crimea i a qualificar Rússia de “part agressora”. En política interna, malgrat que Polònia fou un dels estats membres de la UE que millor respongué a la crisi econòmica global que esclatà el 2008, el 2013 es produïren les mobilitzacions més massives en anys, que posaven de manifest la insatisfacció pels elevats nivells de desocupació i els baixos salaris. El setembre del 2014 el primer ministre Donald Tusk dimití el càrrec per ocupar la presidència del Consell Europeu. Fou rellevat per Ewa Kopacz. El maig del 2015 el conservador Andrzej Duda, del partit Llei i Justícia, s’imposà a Bronisław Komorowski en les eleccions presidencials, i en les parlamentàries de l’octubre aquest partit conservador posà fi, amb l’assoliment de la majoria absoluta, a vuit anys de govern liberal.
Beata Szydło, de Llei i Justícia, esdevingué la nova cap de govern (substituïda el desembre del 2017 per Mateusz Morawiecki). El nou executiu conservador, d’un tradicionalisme catòlic molt acusat, protagonitzà un tomb radical amb relació al seu predecessor liberal. Els canvis afectaren sobretot a la legislació relativa al poder judicial i als mitjans de comunicació, a través dels quals el poder executiu assolia un control decisiu en el nomenament dels seus membres i en el seu funcionament. Aquests projectes de reforma desfermaren una allau de protestes contra el que fou qualificat d’involució democràtica, i donà també lloc a crítiques de la Unió Europea. El juliol del 2017 el president Duda vetà la llei de reforma del Tribunal Suprem i l’octubre del 2018 el Tribunal de Justícia de la UE n’ordenà la retirada. La magnitud de les mobilitzacions fou també el factor que decidí el PiS a no votar a favor d’una llei de prohibició total de l’avortament. El govern també hagué d’enfrontar-se al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per permetre la tala d’arbres centenaris al parc nacional de Białowieża, un bosc declarat patrimoni de la humanitat (abril del 2018), bé que poc després (desembre) Katowice acollí una cimera sobre el canvi climàtic. La bel·ligerància del govern polonès contra les acusacions d’antisemitisme es posà de manifest amb una controvertida Llei de l’Holocaust (2018), que prohibia les expressions que suggerissin complicitat de Polònia en l’extermini de jueus durant la Segona Guerra Mundial. També en el camp de la memòria històrica d’aquest període, però d’un to molt diferent, fou el perdó demanat públicament a Polònia pel president del Bundestag alemany Walter Steinmeier en ocasió del 70è aniversari de l’inici del conflicte (setembre del 2019). Malgrat les mobilitzacions massives de l’oposició i les crítiques des de la UE, el PiS rebé un ampli suport en les eleccions al Parlament Europeu del 2018, en què passà de compartir la primera posició amb Plataforma Cívica a primer partit polonès, amb una clara diferència. Aquesta posició hegemònica es repetí en les eleccions legislatives de l’octubre del 2019, en les quals el PiS retingué la majoria absoluta tot i perdre alguns diputats, i Mateusz Morawiecki fou reelegit primer ministre.
En les eleccions presidencials del 2020, el president Andrzej Duda, membre del PiS, fou reelegit en el càrrec amb el 51% dels vots, només dos punts per davant del candidat de Plataforma Cívica, l’alcalde de Varsòvia Rafał Trzaskowski.
El govern conservador de Morawiecki mantingué la seva política contrària a l’estat de dret, i el maig del 2023 entrà en vigor l’anomenada Llei Tusk, que preveia la creació d’una comissió que, sense ordre judicial, podia excloure polítics de càrrec públics per un període de deu anys, pel fet de considerar-los influenciats pels interessos russos. Aquesta llei, aplicable als polítics actius des del 2007, fou considerada per l’oposició un mecanisme per impedir la participació de l’ex primer ministre Donald Tusk en les eleccions previstes per al mateix 2023, i provocà manifestacions i protestes al país. Davant les crítiques també manifestades per la UE i els Estats Units, el president Duda introduí esmenes a la llei, la més destacada de les quals era que la comissió emetria opinions però no imposaria sancions com la inhabilitació, i que els polítics afectats podrien recórrer les acusacions davant la justícia ordinària i no l’administrativa.
Les eleccions parlamentàries, celebrades el 15 d’octubre de 2023, donaren la victòria al PiS de Jarosław Kaczyński, amb el 35,38% dels vots. La Coalició Cívica, encapçalada per Donald Tusk, i que inclou el partit Plataforma Cívica que presideix, fou la segona força del país amb el 30,70 % dels vots i 157 diputats. Els 194 diputats aconseguits pel PiS foren insuficients per a formar govern, i finalment Tusk comptà amb el suport de tots els parlamentaris opositors i fou elegit primer ministre l’11 de desembre.