Professor a Pàdua (1488-96 i 1499-1509), a Ferrara (1496-99 i 1509-10) i a Bolonya (1511-24), en la polèmica amb els averroistes defensà l'alexandrisme i en fou representant. A De immortalitate animae (1516) sostingué que l’ànima intel·lectual, vinculada a la sensitiva, és mortal com aquesta. Sostingué la doctrina de la doble veritat, posada en circulació pels averroistes. Les influències estoiques i naturalistes són paleses a De fato, libero arbitrio, praedestinatione providentia Dei libri quinque (1520), on intentà de conciliar l’oposició entre lliure albir i destí, i a De naturalium effectuum admirandorum causis sive de incantationibus liber (1556), on explicà el miracle com un fet purament natural que pot ésser conegut i dominat mitjançant un aprofundiment en el coneixement de les forces ocultes de la natura.