Vida i obra
Tercera generació familiar amb vocació jurídica —net d’advocat i fill de procurador dels tribunals—, inicià els estudis universitaris a la Universitat de Barcelona el 1925 a les facultats de Filosofia i Lletres, on conegué Antonio de la Torre, i de Dret (1926-31), on tingué de professor Galo Sánchez.
Tingué també una notòria actuació política. Els anys trenta fou president d’Acció Catòlica i de la Lliga Regionalista a Arenys de Mar. Després de les eleccions municipals del 1934 fou regidor de Cultura i Assistència Social, i alcalde segon d’Arenys, des d’on aquell mateix any impulsà la creació de l’Arxiu Històric Municipal i Notarial d’Arenys de Mar (acord municipal del 1934, i patronat rector i bases del seu estatut, del 1935), que prengué el nom de Fidel Fita (Arxiu Històric i Museu Fidel Fita) l’any 1957, d’on, la dècada de 1940 fou nomenat arxiver honorari del municipi, encara que sempre fou el veritable director. També impulsà la construcció del Grup Escolar Joan Maragall. Arran de la Guerra Civil hagué de renunciar a exercir el càrrec per tal d’amagar-se. El 1939 retornà al consistori, i en 1952-57 fou alcalde de la mateixa vila, i el 1954 fou nomenat diputat provincial. En 1955-57 creà la Biblioteca Popular i el Museu Municipal d’Arenys. S’adherí a la causa monàrquica fins ben entrats els anys seixanta.
Amb una gran projecció a la seva vila d’Arenys en tots els àmbits (polític, cultural, artístic, científic, social), fou autor d’una abundosa i sòlida producció, desenvolupada fora del circuit universitari, que reflecteix el profund coneixement de les diverses matèries que mereixeren la seva atenció, així com les seves múltiples facetes professionals, sense deixar de banda la dedicació a l’advocacia, que exercí fins que se’n retirà el 1979.
Com a historiador, s’ocupà de nombrosos aspectes i temes vinculats als territoris de l’antic vescomtat de Cabrera, terra on conflueixen els bisbats de Girona i Barcelona, i per a l’estudi dels quals la seva abundosa producció esdevingué una peça clau, de consulta indispensable. Tractà qüestions d’història de l’art, d’arqueologia, de costums, d’història notarial, de l’antiga marina catalana, o d’història del dret, al mateix temps que exercí una tasca notable com a paleògraf i arxiver, sense deixar de banda ni les qüestions d’àmbit local ni l’activitat de projecció que un focus de cultura com l’arxiu ha de tenir.
Tot i que publicà els seus treballs tant en monografies i obres col·lectives com en revistes científiques d’especialitat, moltes de les seves recerques aparegueren en publicacions locals o comarcals. No solament publicà articles de gran interès per a la història d’Arenys o d’altres pobles dels encontorns en aquestes revistes, sinó que des de la publicació de la Circular de l’arxiu (1959-66) impulsà la difusió dels coneixements històrics i dels seus fons. La dificultat que podria suposar la localització i la consulta d’alguns d’aquests treballs es veié pal·liada per la publicació, el 1989, en tres volums, del seu Recull d’estudis d’història jurídica catalana, que, al costat d’altres contribucions, n’aplega un bon nombre.
Elaborà escrits sobre història de l’art, la majoria referits a mostres de l’art religiós conservat a la vila o als seus artistes (com el que el 1967 dedicà al retaule conservat a l’església), i treballs d’història vinculats estretament a la seva localitat, com el modèlic estudi de l’escola de pilots d’Arenys: Estudi dels pilots. Ensayo monográfico sobre la Real Escuela de Náutica de Arenys de Mar (1960), publicat també en català el 1993 (Estudi dels pilots. Assaig monogràfic sobre la Reial Escola de Nàutica d’Arenys de Mar).
Una de les facetes més destacades de la seva producció fou la que tingué relació amb la seva feina com a arxiver i paleògraf. Així, publicà diversos inventaris dels fons de l’Arxiu d’Arenys: Inventari dels pergamins de l’Arxiu Històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar (1984), i, en col·laboració amb J. Rodríguez Blanco, del de Calella: Inventari dels pergamins de l’Arxiu Històric Municipal de Calella (1990), i també del notarial d’Arenys: Catàleg de l’Arxiu Històric Notarial d’Arenys de Mar (1992). Són especialment útils, pel seu coneixement de les fonts, els seus treballs de metodologia, tant els que fan referència a les orientacions per a l’ús dels fons com els que expliquen les característiques dels documents notarials medievals. En són exemple Característiques paleogràfiques dels llibres notarials catalans fins el 1351 (1962) i la monografia, en col·laboració amb M. Josefa Arnall, L’escriptura a les terres gironines (segles IX-XVIII) (1993).
La dedicació a les fonts esmentades li permeté estudiar, principalment, la documentació de caràcter notarial, camp en el qual fou un especialista reconegut. Cal destacar, en aquest sentit, des dels estudis dels primers manuals notarials, com el d’Alcover (“Manual d’Alcover [1228-1229]”, juntament amb M.J. Arnall et al., Rubrica, 1989), fins als estudis sobre com arribaren a Catalunya els usos notarials des d’Itàlia, tot passant per la història relacionada amb els notaris en el sentit més ampli, el conflicte de la notaria de Girona i l’estudi i la pacient localització dels diversos personatges que apareixen en el text literari que recull el viatge de Pere Porter a l’infern, que edità i anotà a Viatge a l’infern de Pere Porter. Entre la realitat i la ficció (1999). El seu interès es manifestà també en el tractament dels aspectes jurídics del feudalisme, de l’emfiteusi, dels remences, dels mals usos, de les jurisdiccions i dels castells.
Una altra faceta que cal destacar, que ja és present en alguns dels treballs esmentats, fou la tasca que dugué a terme com a editor de textos. Des de la publicació d’un document o d’un conjunt de documents —tant si acompanyen en apèndix els seus treballs com si en constitueixen l’objectiu primordial (les ordinacions i els capítols del vescomtat de Cabrera, o les processals del 1962)—, fins a la publicació d’El cartoral de Santa Maria de Roca Rossa (1985), el de Sant Pol (Diplomatari del monestir de Sant Pol de Mar, 1966) o el de la comanda de Sant Celoni (Un cartoral de la comanda de la Milícia hospitalària a Sant Celoni, 1962), i també de processos de cort, com el corresponent a les corts generals de la corona d’Aragó de 1362-63 (Actas de las Cortes Generales de la Corona de Aragón de 1362-63, 1982). Bon coneixedor de la història eclesiàstica, destaquen en la seva producció els treballs sobre les fonts dedicats tant a les constitucions sinodals de Girona (Consuetudines Dioecesis Gerundensis, 1953; Constitucions sinodals de Girona de la primera compilació, 1967, amb la col·laboració de Tomàs Noguer) com a les conciliars tarraconenses (Constitucions conciliars tarraconenses de 1229 a 1330, 1974-75), i l’útil nomenclàtor sinodal del bisbat de Girona (Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, 1965).
Avesat a la documentació medieval, tractà també dels Usatges, pel que fa als documents anteriors al segle XIII que en reflecteixen l’aplicació. I estudià, igualment, el procediment d’emancipació de la seva vila natal, si bé anteriorment ja havia dedicat atencions i esforços al règim municipal, tant de Blanes, amb l’edició del llibre de privilegis, com de Calella, encara que dintre d’aquest àmbit cal destacar especialment l’edició que feu, l’any 1988, de Les col·leccions de costums de Girona (tema sobre el qual treballà al llarg de quatre dècades i sobre el qual ja havia escrit en la nova enciclopèdia jurídica Seix el 1953). Aquesta vinculació constant amb els temes gironins és present també en El testamento parroquial gerundense en el siglo XIV (1963), en el qual, a més, conflueixen aspectes, igualment constants en la seva producció, de règim municipal i d’història del dret.
Com a jurista estudiós del dret català, destacà la seva preocupació per l’aplicació pràctica del dret propi, que també es manifestà en el vessant d’historiador del dret. La seva obra del 1952, en col·laboració amb V. Sandalinas Florenza, sobre les disposicions de les Constitucions i altres drets de Catalunya que continuaven vigents, amb la voluntat de fer-los accessibles, n’és un clar exponent. El dret català, més enllà d’un seguit de principis legals, és considerat la viva expressió del sentit jurídic d’un poble, que continua viu tot i les circumstàncies adverses que l’han afectat directament o indirectament des de la promulgació dels decrets de Nova Planta (1715-16). Per obviar les dificultats que genera la consulta de les seves fonts, ambdós autors publicaren el text original i la traducció al castellà d’aquells textos de la compilació del 1704 que consideraren encara vigents i aplicables, amb anotacions i comentaris. L’interès i la utilitat de l’obra quedaren palesos des del moment que la seva publicació s’inserí en la línia d’una llarga tradició que abraça títols rellevants i significatius en la història del dret català, tant de textos (amb les obres de P.N. Vives i Cebrià de 1833-38, o d’A. Bacardí del 1869) com de fonts (amb la reedició facsímil de la compilació del 1704 feta pel Col·legi d’Advocats de Barcelona el 1909 i impulsada per Maspons i Anglasell). Mereix una menció especial la seva contribució a la nova enciclopèdia jurídica Seix l’any 1953 (base de la introducció que feu a la reedició facsímil de Constitucions i altres drets de Catalunya..., 1995), en què, en ocupar-se de la legislació de la cort, feu un tractament singular de la compilació i els seus elements i recollí la seva posició del dret propi davant el panorama del dret comú medieval, configurant-lo com una especialitat d’un dret general fortament arrelat al territori per la tasca dels juristes. S’ocupà també del Corpus iuris (1992).
Altres treballs seus són d’història de l’art (Un siglo de arte religioso en San Martín de Arenys, 1942; Noticias de artistas arenyenses en el siglo XVII, 1943; El retablo mayor de Arenys de Mar obra de Pau Costa, 1944; Un retablo de Agustí Pujol, 1948), de metodologia (Algunas orientaciones para utilización de los fondos de las secciones históricas en los archivos notariales, 1960), estudis històrics (Roig i Jalpí i el prior de Meyà, 1960; Un fogatjament desconegut de l’any 1358, 1964; El llibre de Santa Cristina de Lloret , 1977) i d’història jurídica catalana (Constituciones de Cataluña, 1953; El testamento parroquial gerundense en el siglo XIV, 1963; El llibre de la Universitat de la vila de Blanes, 1969; La successió de Guillem Umbert de Brasella, 1974; Senyors i pagesos, 1978 i 1982; La sentència del castell de Lloret, 1983; Entre l’emfiteusi i el feudalisme, 1984; Relació jurídica de la remença i els mals usos a les terres gironines, 1986; Motivacions jurídiques de la sentència arbitral de Guadalupe, 1987). A més de participar com a especialista en congressos i simposis dels diversos àmbits sobre els quals treballà, col·laborà en obres de referència.
Fou membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la de Belles Arts de Sant Jordi. Rebé, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi (1987), la Creu de l’orde de Sant Raimon de Penyafort (1989), la Medalla d’Honor del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1992), la medalla de la Universitat Pompeu Fabra (1998) i la Medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya (2005). El 1989 fou nomenat col·laborador científic del Departament de Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona.
Lectures
- Domènech i Moner, J.: “Josep Maria Pons Guri, tot un personatge”, Quaderns de la Selva, 12 [“Estudis en honor de Josep M. Pons Guri”, 1], Santa Coloma de Farners 2000, p. 8-31.
- Palou i Miquel, Hug.: “Bibliografia de Josep M. Pons Guri”, Quaderns de la Selva, 12 i 13 [“Estudis en honor de Josep M. Pons Guri”, 1 i 2], Santa Coloma de Farners 2001, p. 3-22