Estudià a Solsona i es doctorà en teologia a Roma. Nomenat bisbe de Sogorb-Castelló (1951), es destacà per l’ajut als marginats. A la postguerra fou, juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, l’única jerarquia dels Països Catalans que defensà la llengua del poble en la litúrgia i en l’ús públic. Donà suport a la revista Ressò; sobresortí al concili II del Vaticà per les seves intervencions renovadores: L’Església davant el Concili (1962). Nomenat, després d’una campanya d’un cert abast popular, arquebisbe de Tarragona (1970), experimentà a la diòcesi una pastoral coordinada i promogué l’esperit d’una església solidària, amb especial atenció als sacerdots, als laics i als joves. Impulsà la campanya de pacificació, la creació d’institucions (grup de biblistes, ecumenisme, etc. ) i la catalanització de la diòcesi. Cal destacar els seus esforços per fer sentir la veu de la Conferència Episcopal Catalana. El 1982 presentà la renúncia, per raons d’edat, a la seu tarragonina i el 1983 li fou nomenat un successor en la persona de Ramon Torrella i Cascante.