Situació i presentació
El terme municipal de Pontós, d’una extensió de 13,62 km2, és situat a l’interfluvi del Fluvià i de la Muga, en les serres de poca elevació (altituds màximes inferiors als 160 m) que marquen la terminació de la plana al·luvial. S’estén entre el Fluvià, límit meridional amb Bàscara, i la riera d’Àlguema, afluent del Manol, que fa de divisòria septentrional amb el terme d’Ordis. Altres municipis veïns són Borrassà, al N, Garrigàs, a l’E, i Navata i Vilademuls (el Pla de l’Estany), a l’W. El territori és drenat, a més, per petits cursos torrencials, com la riera de Pontós, que pertany a l’aiguavés del Fluvià. Hi ha boscos de pins, alzines i roures. El municipi de Pontós, a més del cap de terme i nombroses masies disseminades, inclou el poble agregat de Romanyà de Besalú o d’Empordà, i el veïnat del Castell.
La carretera estatal N-II cap a França coincideix en un bon tros amb el límit termenal de llevant amb Garrigàs. A la vora hi ha el traçat de l’autopista AP-7. El poble de Pontós es comunica amb la carretera general per un ramal, i un altre ramal, que travessa la part septentrional del municipi, porta al poblet de Canelles (del terme de Navata).
El topònim, que prové de Pontons, deu tenir l’origen en l’existència de ponts, etimologia que s’avé amb les característiques del lloc, situat entre dos rius.
La població i l’economia
La tendència demogràfica del terme fou positiva durant els segles XVIII i XIX. El 1718 hi havia 226 h i 613 el 1860. La població davallà fins els anys noranta, moment en què es va recuperar tímidament (193 h el 1991, 223 h el 2001 i 229 h el 2005).
La base de l’economia és l'agricultura i la ramaderia. Hi ha una extensa zona de regadiu dedicada a hortalisses, farratge i arbres fruiters. Hi predomina, però, el secà, on es conreen cereals i farratge. Hi resten algunes oliveres i poques vinyes. Es cria bestiar porcí, oví i boví. Algunes activitats industrials derivades de l’agricultura complementen l’economia. Hom acut al mercat de Figueres i, secundàriament, al de Girona. Al sector oriental del terme, vora la carretera estatal, s’hi han instal·lat alguns hostals.
El poble de Pontós
El poble de Pontós, a 94 m d’altitud, és situat en una petita vall, entre el puig del Castell, a migdia, i el puig de la Torre de l’Àngel al nord. Tenia 201 h el 2005. L’església és al NE, en la part més enlairada del poble. Aquest és centrat per la plaça Major, en la qual hi ha algunes cases força interessants: Can Vilà, amb un gran portal adovellat i finestres motllurades del segle XVI, és situada al nord, i Can Verdaguer, amb finestres conopials i porta adovellada del 1760, a migdia. Fora d’aquest nucli de població hi ha els veïnats del Castell i de la Pobla, a part nombroses masies.
L’antic castell de Pontós (124 m d'altitud), a migdia del poble, ha estat l’origen del barri del Castell. Encara resten prou vestigis d’aquesta edificació per a endevinar-ne la planta, rectangular, molt allargada, seguint la forma del planell superior del turó on és emplaçat. Els murs de llevant i de ponent, que es conserven en un bon tros, són atalussats i tenen sageteres a la part superior. S'hi diferencien paraments de dues etapes constructives, una que podria ser dels segles XII-XIII i una altra de més tardana. No hi ha record del lloc concret on s’aixecava la seva capella de Santa Maria. Les cases del barri del Castell són dels segles XVIII i XIX, i es construïren aprofitant els murs que restaven de la fortificació.
El poble celebra la festa major d’estiu de Santa Anna, pel juliol, i la festa major de Sant Martí al novembre.
Altres indrets del terme
La torre de l’Àngel
La torre de l’Àngel (146 m d’altitud) s’aixeca isolada dalt d’un turó, uns 500 m al N de Pontós. Joan Amades en recollí la llegenda que fa referència a la invasió de Felip l’Ardit segons la qual, després de la traïció per part dels defensors del castell de Pontós al rei català, només li restaren fidels els d’aquesta torre i gràcies als seus senyals els francesos pogueren ser vençuts.
L’ermita de Santa Anna de Pontós
L’ermita de Santa Anna de Pontós, a la part oriental del terme, vora el límit amb Garriga, es construí a tocar del camí de França, prop de l’Hostal de la Barca, indret per on el camí vell travessava el riu. La carretera es desvià vers ponent a l’altura de Santa Anna quan es construí la passarel·la, després pont, de Bàscara. L’ermita resta situada entre la carretera i el camí vell. És un edifici de caràcter popular dels segles XVI i XVII, amb una galilea davant la façana principal de llevant. L’ermita i la casa de l’ermità, adossada a la seva banda meridional, formen un sol cos d’edifici.
El Mas Castellar
A la part septentrional del terme, vora la riera d’Àlguema que hi corre encaixada, hi ha l’extens jaciment arqueològic del Mas Castellar, al cim d’una serra de formes ondulades (altitud màxima de 154 m), des d’on es domina una bona part de l’Alt Empordà. El jaciment ha proporcionat materials des del segle VI aC fins a la segona meitat del segle II aC.
Romanyà de Besalú
El poble de Romanyà de Besalú, també dit Romanyà d’Empordà és a la vora esquerra del Fluvià, al sector SW del terme. El 2005 tenia 28 h empadronats. Els seus masos s’esglaonen pels marges i replans de la terrassa del riu, en molts trams encinglerada.
El lloc, que pertanyia al comtat de Besalú, i la seva església són esmentats el 899 (“Sancti Amaterii ... in villa quae dicitur Romagnano”) en un precepte atorgat per Carles el Simple al seu vassall Esteve. El 1017 el papa Benet VIII confirmà l’alou i l’església de Romanyà com a possessió del monestir de Sant Pere de Camprodon.
El nom del lloc sembla clar que s originà en el nom de persona llatí Romanianus, derivat de Romanus.
L’església parroquial de Sant Medir i Sant Celdoni de Romanyà és romànica, del segle XII, d’una nau amb absis semicircular, que ha sofert algunes reformes tardanes (segle XVIII) i ha estat restaurada. Pocs metres al N de l’església parroquial, prop d’una font, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Lorda (1890).
A migdia de l’església hi ha el Mas Roca, amb elements medievals. La masia anomenada el Castell, a ponent del terme, vora el rec del Castell, que fa de límit amb Navata, i prop del poblet de Canelles, d’aquest darrer municipi, conserva alguns elements de fortificació; és un edifici del segle XVII, amb un fragment d’aparell, inserit en el mur de llevant del mas, que podria ser medieval. En aquest lloc hi devia haver una petita fortalesa, precedent de la masia fortificada, a la primeria del segle X, ja que un document del 914 precisa que el vilar de Canelles limitava amb el terme de la “villa que dicunt Castelet” fins a la font i el torrent i el terme de Romanyà. Sembla que cal identificar aquest lloc de Castelet amb el mas del Castell. El torrent esmentat, que neix d’una font, ha de ser el rec del Castell, el qual fa de límit termenal.
El poble de Romanyà de Besalú celebra la festa major al setembre.
La història
El lloc és documentat el 979, en una donació al bisbe de Girona d’un alou situat a Pontonos, del comtat de Besalú. Segons una butlla del papa Benet VIII, del 1017, el monestir de Sant Pere de Camprodon també tenia un alou a Pontós. Els comtes de Besalú també hi posseïen béns. El castell de Pontós tingué una gran importància estratègica perquè es trobava, com el veí de Creixell, en la frontera oriental del comtat de Besalú, davant del d’Empúries. El 1374 la jurisdicció del castell de Pontós i del seu terme fou venuda per Joan I a Francesc Sagarriga, que també adquirí la baronia de Creixell, a la qual pertanyia Pontós, castell que esdevingué centre de la baronia. Durant la Guerra Gran, el 1795, hi tingué lloc la batalla de Pontós, en la qual els miquelets i sometents catalans, amb l’ajut de l’exèrcit, derrotaren els francesos. Al novembre del 1808 hi hagué un tempteig al castell entre les forces de Saint-Cyr i les d’Álvarez de Castro, de l’exèrcit de Catalunya.