L’edifici
El conjunt és format per l’església, reconstruïda, i per les ruïnes de les dependències canonicals, que segurament s’estenien al nord i al sud del temple.
L’església consta d’una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals de mig punt. A la capçalera hi ha tres absis semicirculars, disposats en forma trevolada entorn d’una cúpula, suportada per quatre trompes angulars i coronada per un cimbori. Els tres absis van precedits d’arcs presbisterals en gradació. L’absis central té tres nínxols semicirculars emmarcats per una arquivolta sostinguda per semicolumnes de capitell esquemàtic. Al llarg dels murs de la nau hi ha un banc de pedra seguit.
A la façana sud s’obren tres finestres, dues de doble esqueixada, i una convertida en porta. A la nord se situen dues finestres, la porta d’accés, resolta amb un arc de mig punt, i un arcosoli gòtic d’arc apuntat. La façana oest disposa d’una finestra geminada amb columna i capitell mensuliforme, i una porta, més petita, d’arc de mig punt. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al tambor de la cúpula, per sobre de la teulada dels absis, hi ha una altra finestra.
L’exterior de l’edifici s’ha restaurat molt, sobretot el cimbori, reconstruït a partir dels vestigis que n’havien pervingut. Té forma de prisma octagonal i consta de dos nivells de finestres geminades a cada façana, emmarcades per decoració llombarda. Pel que fa a les façanes de la nau, l’oest no té decoració, mentre que la sud i la nord presenten un fris continu d’arcuacions sota el ràfec. La decoració de les façanes absidals consisteix en motius llombards de dues arcuacions entre lesenes, acompanyats de finestres cegues. L’aparell constructiu ha estat molt uniformitzat en el curs de la restauració.
S’hi conserven dos sarcòfags de pedra d’època romànica. El que es troba a l’interior es va decorar amb cinc cercles inscrits per motius vegetals i animals (un bou i un griu rampant) i envoltats d’una orla. El segon sarcòfag és a l’exterior, al costat de l’antiga necròpoli; conserva la tapa amb relleus molt malmesos i a la capçalera hi ha una creu grega esculpida.
La història
L’església es documenta per primera vegada en un judici que s’hi va celebrar el 1024. Posteriorment hi ha noves notícies del castell i de l’església en un nou judici. L’any 1057, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona apareix com a posseïdor del castell i les seves pertinences. L’església, vinculada al bisbat d’Urgell, fou parròquia des del s. XI i fins al s. XIV, quan aquestes funcions es van traspassar a la canònica de Santa Maria i Sant Pere. Va rebre importants donacions del comte Ermengol VI d’Urgell per a fundar-hi un monestir benedictí, fundació que no va reeixir. S’hi instituí, en canvi, una canònica augustiniana a partir del 1169, quan el senyor del castell de Ponts, Pere de Puigverd, la va donar al bisbe d’Urgell. Va ser sempre un petit priorat, amb un prior i quatre canonges. Els béns territorials que posseïa la canònica, gràcies a donacions, li van permetre de subsistir fins al primer terç del s. XIX, quan fou destruïda parcialment per les tropes absolutistes. Des del 1975 s’han dut a terme tasques de reconstrucció i restauració integral de l’església.