La geografia física
El relleu
Morfològicament el país és una continuació de la Meseta espanyola, de la qual és l’extrem occidental, i participa, doncs, de la mateixa estructura geològica de la Península; un sòcol paleozoic format per sediments primaris intensament plegats, metamorfosats i injectats de formacions granítiques, sobre el qual s’han acumulat formacions sedimentàries i que els moviments tectònics terciaris han fracturat determinant-hi els trets del relleu actual. En conjunt, el relleu portuguès es presenta com un mosaic d’altiplans dessecats i d’altitud variable, bé que el sector septentrional ofereix un relleu més mogut. La superfície de la Meseta castellana ha estat afectada per nombroses fractures transversals que han dividit el sòcol en una sèrie de blocs allargats i desnivellats, mentre que el sector meridional només presenta un basculament vers l’Atlàntic. A part les dues grans regions oposades en tots els aspectes geogràfics que es troben a Portugal, el N i el S, hom pot distingir quatre sectors ben diferenciats: entre les valls del Minho i del Douro, diversos blocs que assenyalen el pas vers el massís galaic, el peneplà de la Beira, la fossa terciària del Tejo i del Sado i el peneplà de l’Alentejo. El sector nord (Entre Douro e Minho i Trás-os-Montes) és format per un conjunt de relleus de formes arrodonides i pesades, que constitueixen superfícies d’erosió tallades per les valls i depressions tectòniques, i que assoleixen altituds superiors als 1.300 m; són les serres do Gerês (1.400 m), Marão (1.329 m) i Montemuro (1.382 m), entre d’altres. Vers l’E aquestes serres perden altitud i llurs aplanats cims es confonen amb la Meseta castellana, de la qual estan separades pel Douro; vers l’W formen una àmplia banda de relleus aturonats d’alçades més modestes que arriben fins a la costa. La Beira i la fossa del Tejo constitueixen el sector central. La Beira és un peneplà de 900 a 600 m que davalla suaument des del N i que és dividit en Beira Baixa i Beira Alta per la prolongació de la Cordillera Central espanyola, on es troba el cim més alt del país (1.991 m) a la Serra da Estrêla, mola granítica formada per diversos altiplans esglaonats. Al S de la Beira Baixa s’obre l’àmplia depressió del Tejo i del Sado, d’uns 100 km d’amplada, que talla el territori de NE a SW i assenyala la divisòria entre les terres baixes del sud i les altes del nord. Recorreguda pel baix Tejo, és la major plana del país i constitueix una conca sedimentària de sorra i argila que presenta al vorell septentrional un front escarpat limitat per falles, mentre que el meridional és format per la flexió suau del peneplà de Alentejo. Aquest peneplà, que correspon al sòcol arrasat paleozoic de la Meseta espanyola, i el massís de l’Algarve formen el sector meridional de Portugal; és una regió de terres baixes, entre els 100 i 200 m, on s’aixequen diversos relleus residuals (Estremoz) i que és limitada al vorell meridional per la serra de l’Algarve, extrem meridional del país. La costa, que s’estén en una longitud de 850 km, des de la desembocadura del Minho a la del Guadiana, és en general rectilínia i baixa, sense altres accidents importants que els estuaris dels rius i els caps Mondego, Roca, Espuchel i São Vicente. Hi són abundoses les dunes i les barres de sorra que tanquen les desembocadures d’alguns rius i en alguns indrets donen lloc a la formació de marjals i albuferes.
El clima i la hidrografia
El territori portuguès s’inscriu dins el clima mediterrani per la latitud, però la proximitat a l’Atlàntic determina un augment de pluges a l’hivern i una atenuació de les temperatures estivals, bé que la influència oceànica és modificada per la presència de les muntanyes. Les terres més altes reben pluges que superen els 2.000 mm anuals, i a les regions que voregen la costa són d’uns 1.000 mm, mentre que al S i als llocs més abrigats només arriben als 500 mm anuals; una d’aquestes regions és la vall oriental del Douro, anomenada terra quente, illot climàtic que es caracteritza per la temperatura suau dels hiverns, en oposició a les terres fredes que l’envolten, i pels estius suaus i secs. Els estius calorosos i els hiverns freds amb una certa tendència a la continentalitat, propis de les terres de l’interior, s’oposen als estius relativament frescos i als hiverns suaus de les regions litorals. Al S es troba un clima típicament mediterrani. La major part del territori portuguès pertany hidrogràficament a les conques dels grans rius espanyols Tajo (Tejo), Duero (Douro) i Guadiana, que provenen de la Meseta castellana. El Tejo és navegable pràcticament en tot el seu tram portuguès per embarcacions de poc calat, i els principals afluents que rep són el Zêzere per la dreta i el Sorraia per l’esquerra. El Douro rep el Sabor, el Tua i el Tâmega per la dreta i el Coa per l’esquerra. El Guadiana i el Minho són rius fronterers i assenyalen part dels límits entre l’Estat espanyol i el portuguès, bé que el Guadiana penetra a l’interior del país i rega part de l’Alentejo. Els rius pròpiament portuguesos són pocs i curts; el Mondego és el més important, seguit del Vouga i el Sado.
La vegetació
La vegetació de la part septentrional del país, fins a la línia Coïmbra-Abrantes-Castelo Branco, és de caràcter atlàntic. El bosc natural hi és dominat pel roure pènol i, a les parts més poc humides, pel roure reboll. Al S d’aquesta línia i també a la part més continental de la conca del Douro el paisatge és, en general, boreomediterrani. Al bosc natural predominarien la surera, la carrasca i, de vegades, el garric arborescent. La relativa humitat del clima fa que als racons frescals hi hagi rouredes i que les riberes siguin sovint poblades de verneda. Només a l’extrem meridional de l’Algarve el paisatge pren caràcter austromediterrani i la clímax sembla que és una màquia de garric i llentiscle. La vegetació de les parts altes de la Serra da Estrêla és continuació de la del Sistema Central castellà i manifesta una certa influència boreoalpina. A tot Portugal la vegetació forestal ha estat molt alterada; actualment l’arbre més important és el pinastre, que al N recobreix landes atlàntiques i, a les terres mediterrànies, brolles d’estepes (Cistus ladanifer, etc.); també ocupen molta extensió les plantacions d’eucaliptus.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
Mercat de peix. Les indústries de conserva d’aquest producte són unes de les més importants de Portugal
© B. Llebaria
Portugal és un dels estats europeus occidentals en els quals la importància econòmica de l’agricultura ha persistit fins a temps més recents, sobretot pel que fa a població ocupada, però és també un dels estats on la importància relativa del sector s’ha reduït en menys temps: la població ocupada en aquest sector el 1981 (24%, que aportava el 9% del PIB) en tretze anys minvà més de la meitat (11%, que representava el 3,7% del PIB), respectivament. Amb una superfície conreada del 31,5% del total del territori, l’estancament tradicional de l’agricultura portuguesa ha estat atribuït a unes tècniques agràries rudimentàries (sobretot a Trás-os-Montes, Beira Alta i les Açores) i l’estructura de la propietat: grans latifundis del S (Alentejo; Algarve, com les Madeira, practica una arboricultura mediterrània), amb explotació extensiva amb conreus de guaret, i del minifundisme al N, dedicada als conreus de subsistència amb febles rendiments. Tot i aquesta estructura que en part subsisteix, el període 1986-94 el creixement mitjà del PIB agrícola fou del 4,4% anual, xifra indicativa dels canvis produïts al camp portuguès aquests anys. La major riquesa agrícola de Portugal, que constitueix el primer conreu comercial, és la vinya, la qual cobreix una extensió d’unes 200.000 ha i situa Portugal en el vuitè lloc entre els principals productors mundials de vi. De les comarques vinícoles més destacades cal assenyalar la vall del Douro, on es fa un dels vins de més gran fama, com és el porto; també és important el vi de Colares, a la comarca de Sintra, i el moscatell de Setúbal. Les patates, conreades sobretot al N, són un producte en expansió, com també ho és la bleda-rave sucrera. L’un i l’altre tendeixen a desplaçar el blat (tradicionalment el conreu hegemònic, localitzat sobretot al S, molt especialment a l’Alentejo) i, al N, el blat de moro, a causa de llur rendibilitat superior. L’olivera, conreu estès principalment al centre, ocupa un lloc inferior al de la vinya i la seva producció situa Portugal en el novè lloc de la producció mundial. De menys importància són el sègol, la civada i l’ordi. També destaquen l’arròs, els moniatos, els llegums, les hortalisses, especialment els tomàquets, i la fruita; d’aquesta última sobresurt la producció de pomes, peres, préssecs, llimones, taronges i, a les illes, bananes. El bosc ocupa el 36% de la superfície del país; de les sureres, esteses principalment a l’Alentejo i a la vall del Tejo (Ribatejo), se n’extreu sobretot suro, article bàsic d’exportació i del qual Portugal és el primer país productor. La producció de fusta (de pi, roure, eucaliptus) és exportada també en part. Hom aprofita les glans dolces (per al bestiar porcí), les castanyes i la resina. La ramaderia és secundària i poc desenvolupada; ocupa el primer lloc el bestiar de llana, seguit del porcí i del boví. La pesca és una activitat important per a la població de les zones costaneres i ha permès el desenvolupament d’una notable indústria conservera. L’espècie que va al capdavant és la sardina, que alimenta una important indústria conservera; segueixen en importància el lluç, el bacallà (de Terranova), la tonyina, el seitó i les ostres. Els ports principals són Setúbal, Aveiro, Peniche, Figueira da Foz, Leixões (el Porto), Nazaré i Viana do Castelo.
La mineria i la indústria
La riquesa minera de Portugal és considerable, però és modestament explotada, i en la seva producció es destaquen les pirites cupríferes o calcopirites, a la serra de Caveira; altres minerals d’importància econòmica són el tungstè, del qual Panasqueira és un dels jaciments més importants d’Europa, l’estany, el carbó (antracita en bona part), el ferro, el manganès, la sal, l’or i l’argent, el coure i productes de pedrera, com la calcària, el marbre i el caolí. Com a mineral energètic, a més de carbó s’extreu urani. Mancat d’hidrocarburs, Portugal n’ha d’importar, sobretot petroli. El 1997 s’inaugurà un gasoducte que, des d’Algèria via Marroc i Espanya proveïa Portugal de gas natural, cosa que ha contribuït a reduir considerablement les importacions de cru. La principal font energètica és la hidroelèctrica, amb una potència instal·lada de 4.469 MW (1995), d’un total de 9.378 MW. La producció d’electricitat abastà el 98% de la demanda el 1994. La indústria, que aportava el 26% del PIB i ocupava el 22% de la població activa a mitjan anys noranta, és un sector que també ha disminuït la seva importància relativa (30% del PIB i 25% de la població activa el 1981), malgrat que el creixement mitjà anual de la producció industrial fou del 4,1% en el període 1986-93. Es basa en la importació de primeres matèries o productes semielaborats (oleaginoses, ferro i cotó i altres fibres tèxtils). El sector principal és el del tèxtil, amb una sòlida tradició, que representa entorn d’una quarta part de les exportacions. Destaca la branca del cotó, concentrada al N del Douro (el Porto, Guimarães, Vila Nova de Famalição, Santo Tirso, etc.). Les altres branques són més disperses: la llana, el jute, les fibres artificials i les sintètiques. En general, el sector tèxtil és format per empreses de dimensions mitjanes o petites. Pel que fa a la indústria pesant, hi ha complexos siderometal·lúrgics a Seixal, Leixões i Villacova. Cal assenyalar també el funcionament a Vendas Novas i a Azambuja de fàbriques de muntatge d’automòbils. Al S de Lisboa hom ha instal·lat una gran planta de muntatge (Ford-Volkswagen). També és molt dinàmica la indústria química, en la qual la inversió de capitals estrangers té un paper importantíssim (Vila da Feira, Matrena, Tomar, etc.). Portugal fabrica pneumàtics i altres articles de cautxú, plàstics i resines, adobs nitrogenats i, com a productes bàsics, àcids sulfúric, nítric i clorhídric i sosa. També és important el complex petroquímic de Cabo Ruivo, sobre el Tejo, al N de Lisboa. Una nova refineria i un gran complex petroquímic han convertit Sines, port de l’Alentejo, en el centre del sector. De les indústries alimentàries, les principals són les de conserves de peix, les vinícoles i les de producció d’oli, a més de les de lacticinis, sucre, cervesa, conserves de fruita i d’hortalisses, i els pinsos compostos. Altres indústries destacables són la producció de ciment, la blanqueria i el calçat, la de pasta de paper i paperera i l’elaboració de suro. Són molt característiques i esteses la ceràmica i la fabricació de rajoles de majòlica; com a indústries vàries cal esmentar la d’aparells i aplics elèctrics, aparells de telecomunicacions, joieria i bijuteria, i el tabac.
Les comunicacions, el comerç exterior i els serveis
Les línies de ferrocarril, el 1995, sumaven un total de 2.885 km, 522 km dels quals eren electrificats. La línia principal recorre el país en direcció NS des de la frontera amb Espanya (Tui) a una distància variable del litoral (el Porto, Aveiro, Coïmbra, Lisboa, Faro) i seguint la costa meridional cap a l’E, passa a Espanya (Ayamonte).
Un dels carrers de Lisboa, ciutat on es troba un dels ports fluvials més importants de tot el país
© B. Llebaria
Diverses línies transversals enllacen amb aquesta línia principal i travessen la frontera est en direcció Salamanca, Badajoz o Càceres. Hi ha 72.206 km de carreteres (1995), un 80% dels quals són asfaltats, i 687 km corresponen a autopistes. El trajecte principal recorre també el litoral oest des del N fins a Setúbal. El Minho, el Lima, el Douro, el Tejo i el Guadiana són navegables, però només els 124 km del Tejo són aprofitats. El port principal és Lisboa, fluvial, de mercaderies i de passatge, però el supera en volum de tràfic el port petrolier de Sines. Cal esmentar a més els de Leixoẽs, Setúbal i Aveiro. L’aeroport principal és a Lisboa, però n’hi ha també al Porto, Faro, Ponta Delgada i Funchal. El transport aeri és realitzat per l’Air Portugal, antiga companyia nacional, i altres línies privades.
El comerç exterior portuguès presenta des del 1990 un dèficit al voltant del 14%-19% i es basa en l’exportació de confecció de productes tèxtils (26% el 1994), maquinària i equipament de transport (21%), calçat (8,7%), fusta i suro (6,2%) i productes químics (4,7%) en canvi de maquinària i equipament de transport —peces per al muntatge d’automòbils— (34,2%), productes alimentaris (12%), productes químics (19%), combustibles (9%), tèxtils (6,1%) i maquinària d’oficina (3,2%). Predominen els intercanvis amb estats de la Unió Europea (prop del 70% de les importacions i del 60% de les exportacions el 1995). Els principals proveïdors són Espanya (20%), Alemanya (14%), França (13%), Itàlia (8,5%) i els Països Baixos (4,3%), i els clients, Alemanya (19%), França (14%), Espanya (14%), la Gran Bretanya (12%) i els EUA (5%). El dèficit comercial és parcialment eixugat per les transferències (cada cop menors) dels treballadors a l’estranger, a les quals posteriorment s’han afegit els ingressos pel turisme, la branca del sector serveis (60% del PIB i 56% de la població activa el 1993) més dinàmica i amb més perspectives de creixement. Lisboa-Estoril, l’Algarve i Madeira són els principals centres turístics; els visitants procedeixen majoritàriament de l’Estat espanyol (74% el 1995). La banca portuguesa fou nacionalitzada gairebé totalment en 1974-76. El 1982 fou permès el restabliment de la banca privada, i el 1984 foren autoritzats 10 bancs privats. A partir del 1986 els bancs de capital públic foren autoritzats a constituir societats anònimes. Del 1989 al 1993 hom completà el procés de privatització del sector, després del qual, a banda del Banc Central (fundat el 1846), l’Estat només mantingué el control sobre dos bancs.
L’economia
Econòmicament, Portugal és un dels països menys desenvolupats de l’Europa occidental i presenta, llevat de Grècia, la renda per capita més baixa de la Unió Europea (9.740 $ el 1995), sensiblement superior, però, a la de qualsevol dels estats de l’antic bloc comunista. D’altra banda, des de la segona meitat de la dècada de 1990 Portugal és, en bona part gràcies a les ajudes que ha rebut dels altres membres de la UE, un dels països europeus que més ha crescut. Al llarg de la segona meitat del segle XX, en l’estancament crònic de l’economia portuguesa ha estat un factor determinant l’estructura de la propietat, que ha frenat el desenvolupament agrícola: el 1974, el 81% del total d’explotacions tenia una superfície inferior a 5 ha i només representaven el 18% de la superfície llaurable. En canvi, l’1% de les explotacions —amb extensions superiors a 50 ha— dominaven el 51% de la terra conreada. La dictadura implantada el 1928, d’altra banda, afavorí la concentració de l’activitat econòmica en grans grups monopolistes que també limitaren el desenvolupament de la indústria i els serveis. El 1953 el govern inicià una política de desenvolupament mitjançant plans sexennals, el resultat dels quals fou obstaculitzat, principalment, per la guerra colonial i l’emigració, però també per l’aïllament i el caràcter oligàrquic de l’ordenament institucional. El sector industrial, seguit del de transports i comunicacions, fou el que més es beneficià d’aquests plans i experimentà una considerable expansió, principalment pel pla dels anys 1968-73 i també a causa de la política d’atracció de capital estranger. La caiguda de la dictadura i la revolució del 25 d’abril de 1974 representaren l’inici d’una transformació de l’economia, que en un principi adoptà un sentit clarament socialista i un esperit intervencionista molt marcats. Els sectors econòmics clau foren nacionalitzats (transports, banca, siderúrgia, petroli, energia elèctrica, etc.). La reforma agrària del 1976 expropià més d’un milió i mig d’hectàrees i hom començà a organitzar la producció en cooperatives. La temptativa socialista fracassà pels mals resultats econòmics d’aquestes mesures i els desordres que en resultaren, però també per la inestabilitat i els enfrontaments polítics, als quals s’afegiren les dificultats derivades dels processos de descolonització, bàsicament l’estroncament de l’accés preferent a primeres matèries i el retorn de prop de 700.000 repatriats. L’any 1982 el viratge moderat del govern portuguès permeté revisar el procés de socialització, i hom començà a frenar les nacionalitzacions i a permetre l’establiment d’empreses privades en els sectors fins aleshores monopoli de l’Estat. Aquesta reforma i el nou rumb de les directrius econòmiques permeteren a Portugal ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (1985). Portugal pogué gaudir, des d’aleshores, d’unes ajudes molt favorables imprescindibles per a modernitzar la seva economia i atreure inversions estrangeres, millores evidenciades en el fort creixement del PNB (3,9% de mitjana anual en 1985-94), que ha incidit sobretot en els serveis (mitjana anual d’increment del 6,9% en 1986-93). El 1989 una nova reforma de la constitució n’eliminà els vestigis socialitzants i possibilità la reprivatització plena dels sectors estatitzats el 1976. Per tal de permetre la ratificació del Tractat de Maastricht, hom reformà un cop més la constitució (1992). El 1998 Portugal accedí a la tercera fase de la Unió Econòmica i Monetària dels estats membres de la Unió Europea. El 1994 l’atur afectava el 6,8% de la població activa.
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
La població de Portugal començà a registrar un increment elevat a partir del segle XIX, i així passà dels 3,1 milions que tenia el 1800 als 5,1 milions del 1900 i als 10,3 del 1990, malgrat l’intens corrent migratori. Per la seva vocació marinera i colonial, Portugal té una llarga tradició emigratòria vers les terres transoceàniques, emigració que al començament del segle XX i fins a la Primera Guerra Mundial assolí altes taxes; la major part dels emigrants es dirigien al Brasil i als EUA. La xifra de 80.000 portuguesos que deixaven el país cada any s’estabilitzà pels volts del 1935 en unes 35.000 persones. Això no obstant, fou els anys seixanta quan assolí la màxima intensitat; es calcula que entre els anys 1964 i 1969 més de mig milió de portuguesos deixaren el país, sense comptar l’emigració clandestina. Només el 1966 la xifra arribà als 120.239. També fou els anys seixanta que hi hagué un canvi en la destinació. Europa, i no Amèrica, acollí la mà d’obra portuguesa: França en primer lloc, seguida de l’Alemanya Federal, la Gran Bretanya i Suïssa. A partir del 1973, a causa del procés d’independència de les colònies africanes (Moçambic i Angola, principalment), minvà el ritme emigratori i començaren a produir-se retorns d’emigrants en massa vers la metròpolis. La densitat general (107,3 h/km2 el 1993) és poc representativa de la situació real del país, atesa la desigual distribució de la població; les densitats del litoral, del centre i del N (Braga, 280 h/km2; el Porto, 706 h/km2; Lisboa, 743 h/km2) contrasten amb les de la resta del país (Beja, 16 h/km2; Portalegre, 22 h/km2, i Bragança i Évora, 23 h/km2, entre les més baixes). La població és encara majoritàriament rural (64% el 1996, l’índex més alt de la Unió Europea). Les úniques ciutats que superen el mig milió d’habitants són Lisboa i el Porto. Malgrat que l’emigració ha actuat com un factor d’estabilització de la població, tradicionalment Portugal ha tingut una de les taxes de natalitat més altes d’Europa, tot i que ha anat reduint-se, especialment a partir de la dècada de 1980: 34,4‰ el 1956, 19,6‰ el 1974, 12,8‰ el 1985 i 11,1‰ el 1996, tendència que ha donat lloc a un alentiment del creixement vegetatiu, que cap a la meitat dels anys vuitanta esdevingué gairebé nul (0,3‰ el 1996). Portugal és un dels pocs estats europeus sense minories etniconacionals autòctones i, malgrat la identitat diferenciada d’alguns immigrants de les antigues colònies, la població destaca per la seva homogeneïtat.
La religió
De la població de Portugal continental i insular, el 94,8% professa, oficialment, la religió catòlica. Hi ha també petites comunitats formades per protestants, musulmans, jueus i hindús.
La catedral de la ciutat portuguesa d’Elvas, de l’any 1517, obra de Francisco Arruda
© B. Llebaria
El territori portuguès és dividit en tres províncies eclesiàstiques, regides cadascuna per un bisbe: Braga, Évora i Lisboa. Hi ha 19 diòcesis, dues de les quals foren creades el 1966, més la diòcesi de Macau (a la Xina). L’Església catòlica té una facultat de filosofia (jesuïta) a Braga i la Universitat Catòlica Portuguesa, a Lisboa, fundada el 1968. Té també una estació de ràdio (Rádio Renascença), que durant la Revolució del 1974 fou ocupada pels treballadors, però que el govern socialista li tornà amb una indemnització, i que finança el canal de televisió Televisão Independente, en funcionament des del 1993. El règim en què viu l’Església amb relació amb l’Estat és de separació, governada per una Concordata (1940).
L’ensenyament
La Llei de 6 de novembre de 1772 constitueix un dels primers intents en el món d’organitzar l’ensenyament primari oficial, al qual la revolució liberal donà nova empenta (1820). De tota manera, l’analfabetisme ha estat considerable fins a la darrera dècada del segle XX, que s’ha reduït de manera substancial: el 1970 la proporció d’analfabets sobre els majors de 15 anys era del 25,7% i el 1981, encara, del 22%, mentre que el 1995 baixà a l’11%. El primer intent de reorganització de l’ensenyament mitjà o preuniversitari des de l’edat mitjana fou fet pels liberals (1836), seguint els models del lycée clàssic francès. L’ensenyament tècnic fou organitzat a mitjan segle XIX (1852: primera escola industrial, al Porto). Amb el règim democràtic implantat el 1974, hom modificà el sistema educatiu, que actualment consta d’educació preescolar, no obligatòria, de tres a cinc anys; a partir de sis anys hom inicia l’ensenyament obligatori fins als 15, que, amb caràcter gratuït pel que fa a l’escola pública, comprèn tres cicles de quatre, dos i tres anys. L’ensenyament secundari no és obligatori i consta d’un cicle de tres anys d’educació general o bé de formació professional. L’ensenyament superior, dividit en universitari i tècnic (impartit als instituts politècnics), té una durada variable. El 1996 hi havia 16 universitats, dotze de les quals són de titularitat estatal.
La informació
Quant a la premsa, el primer diari (Diário Lisbonense) aparegué el 1809. Durant les lluites liberals la premsa tingué un gran desenvolupament, així com durant els setze anys que durà la Primera República (1910-26). La dictadura instaurada el 1926 imposà la censura, que durà fins el 1974. Aquest any fou implantada la llibertat de premsa i d’opinió, però la nacionalització de la banca, el 1975, indirectament nacionalitzà molts periòdics. La reforma constitucional del 1982 feu possible la reprivatització de la premsa, que tingué lloc en 1988-91. A banda dels esportius Bola (180.000 exemplars) i Record (132.000), els diaris de més tiratge a mitjan anys noranta eren Jornal de Notícias (90.000), del Porto, i, a Lisboa, el Correio de Manhã (85.000), Público (75.000) i Diário de Notícias (67.500). Dels setmanaris, molt per darrere de Maria, adreçat al públic femení (392.000), i Nova Gente (200.000), popular, se situen l’Expresso (160.000), seguit per O Independente (103.000). L’Emissora Nacional de Radiodifusão (ENR) fou fundada el 1935 amb un conjunt d’emissores que cobrí ràpidament tot el territori nacional. Durant l’època feixista hi havia també emissores privades, dirigides per persones de confiança del règim, la més important de les quals era Rádio Clube Português. Després del 1974, bona part de les emissores radiofòniques foren nacionalitzades dintre la xarxa de l’RDP (Radiodifusão Portuguesa). Una d’aquestes, Rádio Comercial, fou reprivatitzada el 1993. L’RDP ha impulsat cinc emissores regionals (nord, centre, sud, Açores i Madeira) i disposa d’un servei internacional i un altre per a Àfrica. L’Església catòlica controla Rádio Renascença, amb dos centres regionals. La televisió fou creada el 1956 (Radiotelevisão Portuguesa, RTP). El 1992 començaren a funcionar les retransmissions per satèl·lit d’RTP International i el 1997 d’RTP Africa. El 1990 fou anul·lat el monopoli estatal de la televisió i en 1992-93 començaren a emetre dos canals privats.
El govern i l’Administració
Des de la guerra civil entre liberals i absolutistes al començament del segle XIX (1822), Portugal, amb alguns breus intervals, sempre ha estat regit per una constitució. El règim instaurat amb el cop militar del 1926 imposà, el 1933, una nova constitució basada en les doctrines corporativistes del feixisme italià. Després del 1974, una de les primeres preocupacions del Moviment de les Forces Armades fou l’elecció d’una assemblea constituent, la qual, el 2 d’abril de 1976, aprovà i decretà una nova constitució de tipus socialista, que preveia la nacionalització d’importants sectors de l’economia i el protagonisme de l’Estat en tot tipus d’àmbits i d’iniciatives públiques. Instituïa també un Consell de la Revolució amb la finalitat de supervisar el govern i el Parlament. Després d’un període d’inestabilitat, el 1982 fou aprovada una reforma de la constitució que n’eliminà els aspectes més declaradament marxistes i hom suprimí també el Consell de la Revolució. Dues reformes subsegüents (1989 i 1992) donaren finalment al text constitucional un caràcter totalment liberal. Portugal és una república democràtica multipartidista. Deté el poder legislatiu un parlament unicameral (Assemblea de la República), de 230 membres, elegits per sufragi universal cada quatre anys. Quatre escons són reservats a representants de portuguesos residents a l’estranger. El president de la República, elegit cada cinc anys per sufragi universal directe, designa el primer ministre i, a proposta d’aquest, la resta de membres del govern. Després de l’emancipació de les darreres colònies, Portugal és format actualment pel territori que ocupa al continent europeu, dividit en divuit districtes, i els arxipèlags d’Açores i Madeira, definits com a regions autònomes amb govern i Parlament propis. El territori de Macau (a la Xina) estigué sota administració portuguesa amb un estatut especial fins al traspàs a la República Popular Xina el 20 de desembre de 1999. Portugal és membre de l’ONU, l’OCDE, el Consell d’Europa, l’EFTA, la Unió Europea i l’OTAN. Els partits polítics principals són el Partido Socialista (fundat el 1973), d’orientació socialdemòcrata, el Partido Social Democrata (1974), centrista, el Partido Popular (1974), de centredreta, i el Partido Comunista Português(1921), que des del 1974 ha concorregut a les eleccions encapçalant coalicions amb partits menors sota denominacions diverses.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Habitat ja en el Paleolític superior, s’hi desenvolupà la cultura magdaleniana (-15000 a -9000) amb tècniques derivades de l’àrea francocantàbrica. Durant el Mesolític, els seus pobladors s’alimentaren de mol·luscs, amb els quals confeccionaren eines (cultura asturiana). Durant el Neolític i l’Eneolític, el país rebé la influència de la cultura d’Almeria i s’hi desenvolupà una vida preurbana i una cultura megalítica pròpia. Durant les edats del bronze i del ferro, els pobladors de la zona nord crearen la cultura castreña, variant de la cultura dels castres, estesa per la Meseta central: poblats fortificats, habitatges circulars i construccions de pedra tallada. La cultura material d’aleshores presenta una primera fase caracteritzada per la metal·lúrgia del bronze i per la ceràmica decorada amb incrustacions blanques i vermelles. En una segona fase es desenvolupà la ceràmica de decoració incisa amb motius geomètrics i la metal·lúrgia del ferro, probablement introduïda pels celtes després del 900 aC. S’han trobat restes gregues a Alcácer do Sal i a Serra do Pilar. Vers el segle VI aC uns pobles celtes o celtitzats es repartiren el territori: els cempsis vivien a la regió central, els sefes a la costa, els dragans a la zona septentrional i els cinets a l’àrea meridional. Vers el segle III aC, hi ha tres grups celtes: els galaics al N, els cèltics al S i els lusitans al centre. Aquests darrers tenien una organització politicosocial col·lectivista i lluitaren contra els romans (193-61 aC). La més famosa d’aquestes lluites fou la dirigida per Viriat (147-139 aC). El país formà part de la Hispània Ulterior fins que August feu de la zona del S del Douro la Província Hispània Ulterior Lusitana. Al segle III, Dioclecià en completà l’organització administrativa delimitant la Gallaecia, una província autònoma al voltant de Braga. Sota els dominis sueu (409-585) i visigot (585-711), progressà la cristianització del país, dirigida pels bisbes de Braga. Des de la romanització, hi predominà la gran propietat (les villae), treballada per mà d’obra servil. La classe dirigent hispanoromana fou parcialment substituïda per la noblesa germànica.
L’edat mitjana
La penetració sarraïna a la terra d’Entre Douro e Minho resultà comparativament molt dèbil. Alfons III d’Astúries (866-910) conquerí i repoblà les contrades de Braga, Chaves i el Porto, arribà al Mondego i repoblà Lamego, Viseu i Coïmbra. La zona del S de Limia constituí un comtat del regne astur (Terra Portucalensis), vinculat al magnat gallec Hermenegildo Pérez. Ferran I de Castella i Lleó (1035-1065) realitzà l’ocupació definitiva de les terres del S del Douro i encomanà les terres compreses entre el Minho i el Mondego al mossàrab Sisenand Davidiz, i Garcia de Galícia encomanà el govern del comtat al noble Menendo Núñez. Però la reacció dels almoràvits, vencedors a Sagralias (1086), obligà a retrocedir vers el Mondego els cristians, que ja havien conquerit tot el territori situat al N del Tejo. Alfons VI de Castella i Lleó (1065-1109) demanà l’ajut de senyors estrangers i casà un d’aquests, Enric de Borgonya, amb la seva filla Teresa i lliurà a ambdós la Terra Portucalensis, situada entre el Minho i la comarca de Coïmbra i Santarém, amb caràcter hereditari i amb el títol comtal (1097). Enric de Borgonya aviat es posà al davant d’un moviment d’independència, oposat sobretot al comtat de Galícia; assolí la creació d’un arquebisbat propi (Braga, 1104) i, a la mort d’Alfons VI, es declarà independent. Mort Enric de Borgonya, el govern fou exercit per la seva vídua, Teresa de Portugal (1114-28). El moviment independentista fou ampliat pel seu fill Alfons Henriques (1128-85), considerat el fundador del regne portuguès, que derrotà els almoràvits a Ourique (1139) i amplià l’extensió del seu regne. El seu fill, Sanç I (1185-1211), i el seu net, Alfons II (1211-23), servint-se dels ordes militars, ocuparen l’Algarve. La pagesia, que rebé dels sobirans les llibertats consignades en les cartes dels concelhos, repoblà la terra i la defensà mitjançant la creació de milícies populars. L’autoritat reial es mantingué forta i no hi hagué règim feudal. Alfons II, amb l’ajut dels concelhos, atacà els privilegis del clergat i de la noblesa, però fou excomunicat pel papa Honori II. El seu successor, Sanç II (1223-48), s’enfrontà també a l’estament eclesiàstic, que el deposà. El seu germà, Alfons III (1248-79), menà una política contrària a l’oligarquia, cridà a corts els representants dels concelhos (Corts de Leiria, 1254) i fixà els límits de l’Estat portuguès amb la total ocupació de l’Algarve (1249). El seu successor, Denís I (1279-1325), fundà els Estudos gerais de Lisboa (1290), embrió de la futura Universitat, i estimulà l’agricultura i el comerç. Hom fundà la borsa de mercaders i aquests es feren presents als mercats de Londres i Bruges. Sota Alfons IV (1325-57) governaren els legistes, defensors de la raó d’estat, en nom de la qual fou executada Inés de Castro; hom creà l’organització judicial i administrativa del Portugal medieval, que es perpetuà fins al segle XIX. Després del regnat de Pere I (1357-67), Ferran I (1367-83) aspirà a la corona de Castella, contra la qual feu successives campanyes (1369-71, 1372-73 i 1381-82) sense èxit. A la seva mort, sense successió masculina, el seu gendre Joan I de Castella reclamà l’herència, amb el suport de la noblesa territorial, però la burgesia aclamà com a regent un germà bastard de Ferran, Joan d’Aviz, que fou proclamat rei (Joan I, 1385-1433) i derrotà el seu rival a Aljubarrota (1385). Començà aleshores una nova orientació política, marítima i colonial. La conquesta de Ceuta (1415) assegurà el control de l’estret de Gibraltar. L’infant Enric el Navegant (1390-1460) impulsà una política de descobriment sistemàtic de les costes africanes. Fundà a Sagres unes drassanes i una escola nàutica i cartogràfica, des d’on dirigí un seguit d’expedicions que donaren com a resultat el descobriment de Madeira (1418), les Açores (1432), el cap Bojador (1434), les costes de Riu d’Or (1436) i del Senegal (1445), l’arxipèlag de Cap Verd (1457) i el golf de Guinea (1460). Durant el regnat de Duarte (1433-38), la noblesa terratinent intentà l’expansió territorial al nord d’Àfrica, però hom fracassà en la conquesta de Tànger (1437). Durant la minoritat d’Alfons V (1438-81), l’infant Pere, duc de Coïmbra, nomenat regent (1438-49), estimulà l’expansió marítima, fixà les atribucions de la burgesia (“ordenances alfonsines”), curà de l’explotació econòmica dels territoris descoberts i encunyà el cruzado amb or de Guinea (1447). Derrotat i mort a Alfarrobeira (1449) per la noblesa aliada amb el clergat, fou succeït per Enric el Navegant i poc després pel sobirà mateix, que conquerí als marroquins Alcazarseguer (1458), Tànger i Arzila (1471) i estimulà la navegació pel litoral africà: hom descobrí São Tomé i Annobón i passà l’equador (1471). Alfons intervingué en els afers de Castella i es prometé a la princesa Joana la Beltraneja (1455), els drets de la qual defensà infructuosament en la batalla de Toro (1476) contra Ferran d’Aragó. Prometé també el seu fill Alfons amb Isabel, la filla gran dels Reis Catòlics (tractat d’Alcáçovas, 1479). Joan II (1481-95) orientà definitivament els objectius de Portugal vers la mar i centralitzà a Lisboa el comerç de les espècies orientals. Diogo Cão descobrí l’estuari del riu Congo (1482) i Bartolomeu Dias doblà el cap de les Tempestes (1487), rebatejat després com a cap de Bona Esperança, i descobrí l’oceà Índic. Quan Colom descobrí les illes de Cuba i Santo Domingo, Joan II considerà que, en virtut dels acords del tractat d’Alcáçovas, aquestes terres pertanyien a Portugal, però fou signat un nou tractat (Tordesillas, 1494), que reservava a la navegació portuguesa la zona situada fins a 370 llegües a l’W de l’arxipèlag de Cap Verd.
L’edat moderna
Imperi colonial portuguès
© fototeca.cat
En temps de Manuel I (1495-1521) els portuguesos continuaren vorejant les costes africanes i arribaren amb èxit a l’Extrem Orient. Vasco da Gama feu el periple d’Àfrica i arribà a Calicut, a l’Índia (1497-98), i, en un segon viatge (1502-03), descobrí les illes Amirante i establí factories a la costa del Dècan. Francesc d’Almeida, primer virrei de l’Índia portuguesa (1505-09), mantingué l’hegemonia portuguesa a l’oceà Índic en lluita contra els musulmans d’Egipte (victòria de Diu, 1508), i navegà fins a Ceilan i Madagascar. El seu successor, Alfons d’Albuquerque (1509-15), conquerí Socotra, Masqat, Ormuz (1506), Goa (1510) i Malaca (1511) i organitzà una expedició a l’arxipèlag de les Moluques. Els portuguesos arribaren a Siam, Dai-Viêt, Xina (1514-17) i Macau (1557). D’altra banda, Pedro Álvares Cabral arribà a les costes brasileres (1500). Manuel I establí el monopoli de la corona sobre el comerç de les espècies amb la creació de la Casa da India e da Guiné (1499). A Lisboa fluïren les espècies asiàtiques, el sucre de les illes i els esclaus negres. Una política d’alts preus de venda donà a la corona enormes beneficis. Ambicionant d’annexar-se Castella, Manuel I es casà successivament amb dues filles (Isabel, 1495, i Maria, 1500) i una neta (Elionor, 1518) dels Reis Catòlics. Durant el regnat de Joan III (1521-57), els venecians aconseguiren de competir amb els portuguesos. La introducció de la Inquisició a Portugal (1536) provocà l’emigració de molts comerciants i fou un obstacle per al progrés científic. La burgesia es trobava debilitada a causa de la intervenció de l’estat en els negocis, de la competència estrangera i de l’expulsió dels jueus. Molts nobles, funcionaris, guerrers i navegants que tornaven enriquits de l’Índia esdevenien rendistes i adquirien una gran part de les terres meridionals del país. La petita pagesia lliure es veié obligada a emigrar, amb la consegüent disminució de la mà d’obra. Eliminat gradualment de l’Extrem Orient, Portugal es dedicà a la colonització del Brasil. La producció de canya de sucre a Madeira, les Açores, el Cap Verd, São Tomé i el Brasil amb mà d’obra esclava de les factories de Guinea i Angola constituïa un monopoli de gran rendibilitat. El rei Sebastià (1557-78) considerà que el destí natural de l’expansió portuguesa era el nord d’Àfrica, però fou derrotat i mort a Alcazarquivir (1578). Després de l’efímer regnat del darrer descendent legítim de la Casa d’Aviz, el cardenal Enric (1578-80), es disputaren la corona portuguesa Felip II de Castella, net de Manuel I, que tenia el suport de l’oligarquia, i Antoni, prior de Crato, nebot del cardenal Enric, candidat de la burgesia i de les ciutats. Un exèrcit castellà derrotà el pretendent nacional a Alcántara (1580). Felip II fou proclamat rei a les corts de Tomar (1581). Durant la unió de Portugal a Castella, que havia de durar fins el 1640, foren consumats l’enfonsament del poder marítim portuguès i la destrucció del monopoli del comerç oriental, abandonat a mans d’anglesos i holandesos. Bé que les tropes castellanes protegiren les rutes portugueses, no pogueren evitar que els holandesos s’instal·lessin al Brasil i a les factories africanes de São Tomé i Luanda. Les dificultats econòmiques i les càrregues financeres imposades pel comte duc d’Olivares, ministre de Felip IV, provocaren insurreccions populars anticastellanes (1637). El descontentament culminà quan, en produir-se la revolta catalana del 1640, el comte duc d’Olivares requerí l’ajuda de tropes portugueses per anar contra Catalunya. La noblesa i la burgesia s’insurgiren amb l’ajut de Richelieu i proclamaren rei el duc de Bragança amb el nom de Joan IV (1640-56). Fou la Restauração. L’expulsió dels holandesos de São Tomé i Luanda (1648) i del Brasil (1654) compensà en part la pèrdua de les posicions asiàtiques: Malaca (1641), Mascate (1648), Tidore (1657), Ceilan (1658) i Cochin (1663). En canvi de la seva ajuda, Anglaterra obtingué Tànger, Azemmoûr i Bombai (1661). El successor de Joan IV, Alfons VI (1656-83), fou un sobirà políticament i mentalment incapacitat. Després de la regència de la seva mare (1656-62) i del govern del comte de Castelo Melhor (1662-67), el seu germà Pere fou proclamat príncep i hereu de la corona (1668). L’exèrcit portuguès, reorganitzat pel general francès Schönberg, defensà la independència de Portugal enfront de les tropes de Felip IV de Castella. Les victòries d’Elvas (1659), Ameixial (1663) i Vila Viçosa (1665) menaren al tractat de Lisboa (1668), pel qual la monarquia castellana reconeixia la independència de Portugal. Des del segle XV, Portugal, malgrat la introducció del blat de moro, que havia transformat la regió del Minho, s’havia mostrat incapaç de produir els cereals necessaris per a la seva població i, per tant, havia hagut de cercar altres mitjans de vida: les espècies, al segle XVI, i el sucre brasiler, al XVII. En declinar la producció sucrera a la fi del segle XVII, Portugal, mancat dels ingressos provinents de la venda dels productes colonials, hagué de reduir les compres a l’exterior. Pere II (1683-1706) prohibí la importació de sedes i cintes franceses i creà manufactures de drap a Covilhã, Fundão i Portalegre. Intervingué també en la guerra de Successió espanyola, primer a favor de Felip d’Anjou i després de l’arxiduc Carles d’Àustria, i ocupà temporalment Madrid (1705). L’any 1703 signà amb Anglaterra el tractat de Methuen, que ha estat considerat el responsable del subdesenvolupament industrial de Portugal, però que més que la causa fou la conseqüència de la feblesa del seu equipament manufacturer. L’arribada a Portugal de l’or descobert al Brasil (Minas Gerais, 1696) estimulà les compres a Anglaterra i acabà d’arruïnar la indústria nacional. Durant el regnat de Joan V (1707-50), l’or del Brasil estimulà artificialment l’economia i alimentà el tresor reial mitjançant l’impost del quinto. La cort menà una política de brillantor i prestigi. El rei embellí la capital i els seus voltants, i s’envoltà de consellers hàbils, com el cardenal da Mota i dom Luís da Cunha, que reforçaren l’autoritat monàrquica i feren minvar el poder de la Inquisició. Josep I (1750-77) encomanà el govern a Carvalho e Melo, marquès de Pombal, que en vint-i-set anys de govern absolutista modernitzà el país. Confià al comte Lippe la reorganització de l’exèrcit, reconstruí Lisboa (destruïda per un terratrèmol el 1755), segons una concepció moderna, centralitzà les finances de l’Estat, limità els privilegis dels nobles i del clergat, uniformà l’estatut personal dels portuguesos, abolí l’esclavitud a la metròpoli, eliminà tota distinció entre cristians “vells” i cristians “nous”, creà escoles reials (1759), el col·legi de nobles (1761) i una escola de comerç (1759) i reformà la Universitat de Coïmbra (1772). La lluita contra els privilegis suscità conspiracions de la noblesa, que foren reprimides amb energia (execucions del duc d’Aveiro i del marquès de Távora). Fins i tot els jesuïtes, acusats de complicitat en el complot de Távora, foren expulsats i llurs béns confiscats (1759); els ordes monàstics també foren depurats. Per lluitar contra la recessió dels productes brasilers que feia disminuir els ingressos del tresor, perseguí el contraban, afavorí les companyies monopolístiques, creà la Companhia da Asia, la Companhia do Grão-Pará e Maranhão, la Companhia de Pernambuco i Paraíba i la Companhia Geral da Agricultura das Vinhas do Alto Douro, i organitzà una Junta Real do Comércio. La persistència de la crisi econòmica el dugué a fomentar la implantació de manufactures creades amb l’ajut del tresor reial (1759-65). Maria I (1777-1816) afavorí la indústria i limità els privilegis de les grans companyies comercials. Amb la creació de l’Acadèmia de Ciències (1779), fou estimulat el desenvolupament científic i tècnic, alhora que una actuació més moderada de la censura facilitava la introducció de les noves idees filosòfiques. Però l’obertura ideològica es trencà des del 1789, quan l’intendent general de policia Pina Manique perseguí els afrancesats i els francmaçons. Napoleó obligà el govern portuguès a trencar la seva aliança tradicional amb la Gran Bretanya i a participar en el blocatge continental. La cort es refugià a Rio de Janeiro. Revoltats contra l’invasor, amb l’ajuda de les tropes angleses del general Wellesley, els portuguesos derrotaren Junot (Sintra, 1808) i expulsaren els francesos. Dues temptatives franceses per recuperar Portugal (Soult, 1809, i Massena, 1810) foren desfetes per Wellesley. Portugal, sota l’autoritat del vescomte Beresford, fou una veritable colònia anglesa durant dotze anys.
De la formació de la república a la dictadura de l’Estado Novo
Les invasions napoleòniques tingueren una enorme influència en la vida portuguesa. Els corrents liberals agafaren embranzida en entrar en contacte amb la divisió auxiliar britànica i, d’altra banda, amb els francesos. L’any 1820 l’exèrcit eliminà Beresford del poder, i la burgesia inicià la revolució liberal. Tingueren lloc les primeres eleccions (1820), fou extingit el Tribunal del Sant Ofici, abolida la censura i creat el Banc de Lisboa. El rei Joan VI abandonà el Brasil, on s’havia refugiat fugint de la invasió napoleònica, i tornà a Lisboa (1821), on jurà la Constitució (1822), basada en la doctrina de la sobirania nacional. Les noves relacions entre Portugal i el Brasil, que, en establir-s’hi la cort, havia obert els seus ports a totes les nacions i el 1822 es declarà independent, feien necessària la reestructuració de l’economia portuguesa; però la revolució liberal, que s’hi encaminava, sofrí un retrocés (Vilafrancada, 1823), bé que fracassà un cop d’estat de don Miguel, fill de Joan VI, amb el qual hom pretenia una involució més profunda (Abrilada, 1824). A la mort de Joan VI (1826), el seu successor, Pere IV —l’emperador del Brasil Pere I—, atorgà una Carta Constitucional —compromís entre la Constitució del 1822 i el manteniment de les prerrogatives règies— i abdicà la corona portuguesa a favor de la seva filla, Maria da Glória II (1826); però el 1828 don Miguel es proclamà rei absolut. Els liberals crearen un govern provisional a l’Ilha Terceira (1829) i, dirigits per l’emperador Pere, que abdicà la corona del Brasil a favor del seu fill, desembarcaren prop del Porto, ciutat que ocuparen immediatament (1832) i on resistiren durant un any, i, trencat el setge, entraren a Lisboa (1833). La guerra civil s’acabà amb la Concessió (després hom n’ha dit Convenció) d’Évora-Monte (1834). Foren abolits els vincles feudals, extingits els ordes religiosos i llurs béns (així com bona part dels béns nacionals), desamortitzats en subhasta pública (1834), abolides les corporacions i implantada la llibertat de comerç i d’indústria. En morir el regent don Pedro fou proclamada reina la seva filla Maria II (1834) i s’afermà en el poder la tendència conservadora, que aplegava terratinents, grans comerciants i banquers, l’Església i antics aristòcrates; però, a desgrat de comptar amb el suport de les potències europees, no reeixiren a estabilitzar el país. La burgesia industrial urbana, aliada amb la mitjana burgesia comercial, juntament amb les classes populars urbanes, s’imposà (setembre del 1836). De nou entrà en vigor la Constitució del 1822, fins que en fou aprovada una de nova (1828), intermèdia entre la del 1822 i la Carta. Els cartistes, però, pogueren neutralitzar els setembristes, i Costa Cabral restablí la Carta (1842). Enmig d’una aguda crisi financera, esclatà la revolta de Maria da Fonte (1846), que provocà la dimissió de Costa Cabral; però la intervenció d’Espanya i de la Gran Bretanya impedí el triomf de la patuleia (1847), i Costa Cabral tornà al govern (1848), fins que l’alçament del mariscal Saldanha (1851) posà fi al cabralisme i inicià la regeneració, en virtut de la qual s’estabilitzà la monarquia constitucional, de caràcter liberal. S’havia entrat en una etapa de reactivació mercantil de creixement agrícola i s’inicià el procés d’expansió cap a l’Àfrica. Durant el decenni dels setanta, tingueren lloc les conferències democràtiques del Casino (1871-72) i sorgiren les primeres organitzacions republicanes i socialistes. L’any 1887, el Grupo Comunista-Anarquista de Lisboa publicà la seva declaració de principis. I quan, havent entrat Portugal en una profunda crisi econòmica, el govern britànic li exigí la renúncia als territoris africans compresos entre Angola i Moçambic (1890), esclatà una onada d’indignació contra la Gran Bretanya i, també, contra el govern portuguès; el rei s’hi veié involucrat i esclatà al Porto la primera revolta republicana (1891). Des de mitjan segle, l’agricultura s’havia desenvolupat en una escala molt superior a la dels altres sectors de l’economia; disposava d’un mercat exterior ric i estable que estimulava innovacions tècniques i atreia les inversions de capitals. Mentrestant, la indústria es desenvolupava molt lentament. Es configurà, per tant, una estructura socioeconòmica de base agrícola, lligada al comerç exterior; i l’atròfia del sector industrial acabà impedint a l’agricultura la plena utilització del mercat interior potencial. Com a conseqüència, l’augment de població no fou absorbit per noves possibilitats de treball i es produïren emigracions en massa. Quan els mercats agrícoles exteriors experimentaren una notable reducció (1889-91), l’economia portuguesa no pogué adaptar-se a la nova conjuntura i el seu deteriorament arribà a crear al país una situació angoixant. L’afluència de la població a les grans ciutats havia potenciat el desenvolupament d’una mitjana i petita burgesia que no veia clar el seu esdevenidor i se sentia insegura. En un clima creixent de malestar, que des del poder hom intentava de resoldre restringint les llibertats democràtiques a partir del 1895, João Franco s’erigí en dictador (1907-08), d’acord amb el rei Carles I, que l’any següent fou assassinat. Destituït João Franco pel nou rei Manuel II, en les eleccions municipals (1908) i en les de diputats a corts (1910), els republicans obtingueren sengles victòries, i una revolució civil i militar proclamà la República (1910), amb Teófilo Braga com a cap del govern provisional. La República, amb una base feble de procedència burgesa i amenaçada alhora per conservadors monàrquics i un proletariat radicalitzat, patí una gran inestabilitat, de la qual és una mostra la quarantena de governs que se succeïren entre el 1911 i el 1926. La República corregué un fort risc amb les dictadures de Pimenta de Castro (1915) i de Sidónio Pais (1917-18). Ultra les contradiccions internes de la burgesia , la inestabilitat es veia agreujada pel descontentament de les classes populars que, procedents sobretot del camp (70% de la població ), havien d’emigrar al Porto , a Lisboa o a l’estranger. Tot i que hom promulgà una legislació progressiva en nombrosos aspectes (separació de l’Església i l’Estat, llei de vaga, llibertat sindical, llei del divorci, reglamentació de la jornada laboral, etc.), la reforma agrària no fou abordada. Com a conseqüència del que consideraven unes reformes insuficients, els sindicats s’inclinaren en bona part per la via revolucionària. D’altra banda, per tal de compensar la pèrdua del mercat europeu amb el colonial, s’incrementaren les inversions a Angola i Moçambic. L’amenaça d’ocupació d’aquestes colònies pels alemanys determinà, així mateix, la participació portuguesa en la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats. Els primers anys de la postguerra, la inflació i l’augment de la desocupació provocaren una creixent agitació social. A partir del 1923, tot i que sota la presidència de Teixeira Gomes, la situació econòmica millorà, una part del proletariat, inclinat cap a l’anarquisme, es mostrava hostil als governs de la República. La reacció de la burgesia a l’agitació anarquista, per la seva banda, fou decantar-se per solucions de tipus autoritari, avalades també per bona part dels intel·lectuals, seduïts pel feixisme italià aleshores en voga. El general Gomes da Costa feu un cop d’estat (1926) i, després de diferents governs militars, el 1928 el general Carmona esdevingué president de la República, i el professor António Oliveira Salazar, ministre de Finances i, més tard (1932), cap de govern. La dictadura militar, consolidada a desgrat d’haver de fer cara a importants revoltes (1927, 1928, 1931), desembocà en un règim corporatiu i autoritari (Estado Novo). Considerats il·legals tots els partits polítics, existí oficialment una sola associació política: la União Nacional, de la qual Salazar fou, també, el cap suprem. L’any 1936 foren creades dues organitzacions típicament feixistes: la Legião Portuguesa (militar) i la Mocidade Portuguesa (paramilitar i obligatòria entre els adolescents). Cap mena de pressió, d’atemptat ni de revolta no impedí la consolidació del salazarisme, que l’any 1940 assolí la màxima puixança. Amb motiu de la victòria dels aliats (1945), Salazar es veié obligat a donar una aparença democràtica al règim i convocà eleccions a l’Assemblea Nacional, a les quals pogueren concórrer lliurement tota mena de candidats; no legalitzà, però, els partits polítics. L’oposició, agrupada en el MUD (Movimento de Unidade Democrática), a desgrat de les adhesions que assolí de les grans masses, retirà la seva candidatura i, com en les eleccions anteriors (1934, 1938, 1942), fetes sense oposició, tots els diputats elegits foren de la União Nacional. Poc temps després, es desencadenà una vasta repressió contra els qui havien fet costat al MUD. En les posteriors eleccions, bé que s’aixecà transitòriament la censura, el candidat de l’oposició Umberto Delgado hagué de fugir en voler impugnar el triomf del candidat oficial Américo Tomás. Delgado inicià des de l’exili una campanya contra el règim salazarista (segrest del transatlàntic Santa Maria el 1961), però el 1965 fou assassinat. L’ocupació de les colònies de l’Índia (Goa, Damao i Diu) per l’exèrcit indi (1961), les revoltes militars i estudiantils i, sobretot, la rebel·lió de les colònies africanes els anys seixanta precipitaren la fi de l’Estado Novo. L’any 1968 Marcelo Caetano succeí Oliveira Salazar, i després d’una breu obertura cap a la democràcia tornà als mètodes dictatorials.
Els anys de transició (1976-1986)
La guerra colonial, cada cop més feixuga i impopular, provocà tensions a l’interior del règim i es resolgué en el cop d’estat del 25 d’abril de 1974, en el qual un sector de l’exèrcit (Movimento das Forças Armadas) ocupà el poder. Hom creà una Junta de Salvació Nacional que, presidida pel general António Sebastião Ribeiro de Spínola, havia d’establir les bases d’un règim democràtic. Els anys 1974-75 fou reconeguda la independència a les colònies africanes i a Timor Oriental.
La revolució dels Clavells (Portugal)
Les desavinences a l’interior de la Junta, que forçaren la dimissió de Spínola, i un intent de cop d’estat involucionista el 1975 afavoriren un tomb de signe esquerrà: fou creat el Conselho de Revolução, format per militars, amb amplis poders sobre el govern i per l’abril se celebraren eleccions per a l’assemblea constituent (restringides als partits d’esquerra), que donaren majoria relativa al Partido Socialista (PS) de Mário Soares.
Malgrat la inestabilitat política, el 1976 fou aprovada una constitució de tipus socialista que confirmava les prerrogatives del Conselho de Revolução. En les eleccions legislatives del mateix any (en què, a diferència del 1975, participaren tots els partits polítics), el PSP i Soares restaren en el poder. Pel juny, el general António dos Santos Ramalho Eanes, sostingut pel PS i pels partits moderats, assolí la presidència. Pel desembre del 1977 el govern socialista dimití després de greus tensions amb el president de la República i fou succeït (gener del 1978) per un gabinet de coalició del PS amb el Centro Democrático Social (CDS), que només durà mig any. Després de dos governs de curta durada, el 1979 el poder passà a l’Aliança Democrática (AD), coalició del Partido Social Democrata (PSD, malgrat el nom, de tendència liberal) amb el CDS i el Partido Popular Monárquico (PPM).
El líder del PSD, Francisco Sá Carneiro, esdevingué primer ministre. El nou govern, moderat i partidari de modificar la constitució, topà sovint amb el Conselho de Revolução i amb Ramalho Eanes. El 1980 hom convocà eleccions legislatives, que augmentaren la força parlamentària de l’AD i la mantingueren en el poder, i presidencials, que confirmaren Eanes com a cap d’estat. Pel desembre, Sá Carneiro morí en accident d’aviació i fou succeït per Francisco Pinto Balsemão, del PSD, el qual, malgrat nombroses vicissituds, es mantingué en el càrrec fins el 1982, any que hom aconseguí revisar la Constitució. El nou text abolia el Conselho de Revolução, subordinava les forces armades al poder civil i minvava les atribucions del president.
La inestabilitat política, però, continuà, i els canvis de govern s’anaren succeint. Pinto Balsemão fou succeït (1983) per Mário Soares, el qual formà un govern de coalició PS-PSD que s’enfrontà constantment amb el cap d’estat. Aquests anys hi hagué també un increment de l’activitat terrorista esquerrana duta a terme per les Forces Populars de 25 d’Abril —en les quals hom implicà l’antic dirigent revolucionari Otelo Saraiva de Carvalho—. Malgrat tot, el 1985 Portugal ingressà a les Comunitats Europees (des del 1993 Unió Europea).
De l’ingrés a les Comunitats Europees ençà
Aquest any, en trencar-se la coalició governamental, Mário Soares dimití; Eanes convocà eleccions generals anticipades, que portaren al poder un govern minoritari del PSD encapçalat per Aníbal Cavaco Silva. El 1986 Soares esdevingué cap d’estat (primer civil en seixanta anys que ocupava el càrrec). L’abril del 1987 Cavaco Silva dimití després d’ésser derrotat en una moció de censura. Soares dissolgué aleshores l’Assemblea i convocà eleccions anticipades, en les quals el PSD obtingué majoria absoluta.
Un cop reelegit, Cavaco Silva inicià un programa de reforma econòmica de caràcter netament liberal, que comportà la reprivatització de nombroses empreses i una major facilitat per als acomiadaments, motiu pel qual la conflictivitat laboral augmentà considerablement fins a culminar en una vaga general d’un dia el març del 1988, que tingué una gran incidència. Mentrestant, les accions de grups terroristes (especialment de l’FP-25) continuaren, malgrat l’enduriment de la legislació antiterrorista.
El 1987, Portugal signà amb la Xina Popular un acord per a transferir el territori de Macau a aquest país el 1999. Les eleccions legislatives del juny del 1989 donaren al Partido Social Democrata (PSD) el 50,2% del total de vots, però les municipals del desembre del mateix any significaren un canvi en la tendència, de manera que els socialistes, en tàndem amb els comunistes, conqueriren les alcaldies de ciutats tan importants com Lisboa i Porto.
D’altra banda, Mário Soares fou reelegit a la presidència de la república el gener del 1991 amb el 70,4% dels vots, i aquest resultat feu que Cavaco Silva, del PSD, per tal de no perdre la majoria absoluta, oferís suport al programa presidencial en allò que no interferís el liberalisme econòmic del seu partit, que revalidà la majoria l’octubre del 1991. La revisió de la Constitució permeté la privatització d’algunes empreses que havien estat nacionalitzades arran de la revolució dels Clavells, fet que suposà un important ingrés per al Tresor.
L’ingrés a la Comunitat afavorí un notable creixement econòmic i, com passava amb altres nous estats membres del sud d’Europa com Espanya i Grècia, una important injecció de recursos en forma de subsidis. A curt termini, aquest creixement tingué les consegüents contrapartides de la inflació i del desequilibri de la balança de pagaments. La recessió mundial iniciada el 1992, que repercutí en l’economia portuguesa amb l’augment del dèficit públic i de l’atur, i els nombrosos casos de corrupció descoberts el 1994 perjudicaren el govern del PSD, que perdé les eleccions legislatives del 1995 davant el PS (44% dels vots).
D’aquesta manera es posà punt final al període de deu anys de govern socialdemòcrata i de “cohabitació” entre aquest i el president socialista. El nou cap de govern, el socialista António Guterres, formà un govern en minoria. En les eleccions presidencials, el gener del 1996, el socialista Jorge Fernando Branco de Sampaio, que substituïa Mário Soares com a candidat, derrotà el candidat socialdemòcrata Cavaco Silva i fou escollit nou president de la república.
El juliol del 1996 es constituí a Lisboa la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP), integrada per set països (Portugal, Brasil, Angola, Cap Verd, Moçambic, Guinea-Bissau i São Tomé i Príncipe), amb la qual es pretenia desenvolupar els lligams polítics, diplomàtics, econòmics i culturals de la comunitat lusòfona i reforçar-ne el pes en l’escena internacional. El camí cap a la moneda única europea fou especialment suau per a Portugal, que a la vegada que complí els criteris de Maastricht rebaixà la taxa d’atur i incrementà la capitalització de l’economia sense perill de recaigudes.
En aquest context, el govern s’atreví a reformar la constitució perquè poguessin votar els immigrants en les eleccions presidencials quan hi hagués tracte de reciprocitat per part dels estats d’origen. També es feren tres referèndums, al maig, al juny i al novembre del 1998, sobre l’aprovació del Tractat d’Amsterdam, la interrupció voluntària de l’embaràs i la regionalització del país. Dels tres, només s’aprovà el del Tractat d’Amsterdam, amb un índex d’abstenció molt elevat. El 20 de desembre de 1999 es negocià el lliurament definitiu de Macau a la República Popular de la Xina.
Les eleccions generals de l’octubre del 1999 foren àmpliament guanyades pel governant Partido Socialista, dirigit per António Guterres. Durant la segona meitat de l’any, el govern dugué a terme una intensa activitat de mediació per a fer intervenir les Nacions Unides en el conflicte de Timor Oriental, excolònia portuguesa. El gener del 2001 el socialista Jorge Sampaio obtingué el 55,8% dels vots en els comicis presidencials i fou reelegit president.
Després d’una dècada al capdavant de la Unió Europea pel que fa al ritme de creixement, Portugal entrà als primers anys del segle XXI en una pronunciada recessió (increment del PIB del 3,3% el 2000, de l’1,8% el 2001, del 0,4% el 2002, del –0,8% el 2003 i del –1,3% el 2004). Tot i satisfer el 1999 els criteris de convergència de la Unió Econòmica i Monetària (EMU), el 2001 Portugal fou, amb un fort increment del dèficit, el primer dels estats de la UE a trencar el Pacte d’Estabilitat i Creixement. La recuperació del creixement presentava la dificultat afegida de la pèrdua d’ajuts de la UE per l’ingrés de nous membres el 2004. Tot i això, el gener del 2002 l’euro substituí l’escut.
Després de la reelecció de Jorge Sampaio el gener del 2001, els mals resultats del Partido Socialista en les eleccions municipals del desembre provocaren la dimissió del primer ministre, António Guterres, que fou substituït en el càrrec per José Manuel Durão Barroso el febrer del 2002, el partit del qual, el Partido Social Democrata, guanyà les eleccions legislatives del març. A l’abril fou investit el nou govern de centredreta, format per ministres del PSD i el dretà Partido Popular, i amb Barroso com a primer ministre.
Barroso presentà la dimissió el juliol del 2004 per tal d’ésser elegit president de la Comissió Europea i fou substituït en el càrrec per Pedro Santana Lopes. En política exterior, Portugal fou, amb Espanya, Itàlia i Dinamarca, un dels estats de la UE que donà suport a la intervenció angloamericana de l’Iraq, cosa que li reportà tensions amb França i Alemanya, que hi eren contraris. El febrer del 2005, el Partido Socialista guanyà per majoria absoluta (120 escons sobre 230) les eleccions legislatives, i el seu líder, José Sócrates Carvalho Pinto de Sousa, esdevingué nou cap de govern. Els estius dels anys 2003 i 2005 incendis de gran magnitud devastaren extenses zones del país.
Tot i la seva victòria incontestable, les mesures del nou govern per a fer front al dèficit del país (molt superior als límits acceptats per la UE) amb mesures d’austeritat provocaren una onada de mobilitzacions entre els funcionaris. El malestar s’evidencià en un fort retrocés dels socialistes en les eleccions municipals de l’octubre i en una forta abstenció. El gener del 2006, Aníbal Cavaco Silva guanyà les eleccions presidencials i esdevingué el primer president de centredreta del país des del restabliment de la democràcia. El descontentament popular per les mesures d’austeritat continuà el 2007 amb manifestacions massives al març.
Al mes següent fou aprovada una nova legislació que ampliava les condicions i els terminis de l’avortament, reforma que comportà una forta contestació, especialment dels sectors més propers a l’Església. Al juliol Portugal es feu càrrec de la presidència de torn de la UE, i al desembre fou aprovat el Tractat de Reforma de la Unió Europea, dit també de Lisboa, que el Parlament portuguès aprovà l’abril de l’any següent. Aquest any la cambra donà el vistiplau a una reforma ortogràfica molt debatuda, per la qual s’adoptaven diverses normes vigents en la variant brasilera.
El novembre del 2008, en consonància amb la resposta d’altres estats europeus a les conseqüències de la crisi financera global, el govern portuguès anuncià la nacionalització d’un important banc per tal de rescatar-lo de la fallida imminent. Tot i aquesta i altres mesures, l’empitjorament de la crisi feu témer la possibilitat de la fallida del país, a causa sobretot dels elevats nivells de dèficit i de deute, que a mitjan 2010 se situaven en poc més del 9% i més del 80% del PIB, respectivament, mentre que l’atur superava l’11%. Portugal esdevingué, així, un dels estats candidats a una operació de rescat de la UE de l’àrea mediterrània. Les mesures dràstiques d’austeritat del govern provocaren una gran oposició popular.
El setembre del 2009 se celebraren eleccions legislatives, en les quals, amb una abstenció propera al 40%, els socialistes continuaren com a partit més votat, si bé amb un descens considerable que li feu perdre la majoria absoluta (36,5%, 8 punts per sota dels resultats del 2005, i 96 escons), davant el PSD, que mantingué els resultats (al voltant del 30% i 78 escons). El conservador Centro Democrático Social-Partido Popular (CDS-PP) se situà com a tercera força, amb el 10,4% i 21 diputats, seguit de prop pels comunistes del Bloco de Esquerda (BI), amb el 9,2% (16). La coalició de comunistes i ecologistes, amb el 7,4%, se situà en darrer lloc (15).
José Sócrates formà un govern en minoria. El gener del 2011 Aníbal Cavaco Silva fou reelegit en la primera volta a la presidència. Tanmateix, la participació en aquests comicis fou tan sols del voltant del 50%. La fragilitat del govern Sócrates es posà en evidència en haver-se d’enfrontar al gravíssim estat de l’economia i haver d’aplicar les dures mesures d’ajustament que des de la Unió Europea s’exigien a Portugal, i que esdevingueren molt impopulars. La derrota al març en la votació d’uns pressupostos que preveien fortes retallades en la despesa pública comportà la dimissió en bloc del govern. Sócrates continuà com a cap de govern interí i al mes següent sol·licità oficialment a la Unió Europea el rescat financer. L’ajut, que ascendia a uns vuitanta mil milions d’euros, es condicionava a una sèrie de dràstiques retallades i un estricte pla d’austeritat supervisat estretament per la UE.
En les eleccions anticipades del 5 de juny de 2011, l’abstenció tornà a ser de prop del 50% i el Partido Social Democrata obtingué una victòria clara front al Partido Socialista. Els socialdemòcrates, encapçalats per Pedro Passos Coelho, asseguraren la majoria absoluta a la cambra (124 escons sobre 230) pactant amb el CDS-Partido Popular un govern de coalició dedicat molt prioritàriament a l’aplicació del pla d’austeritat. Enmig del deteriorament progressiu de l’economia, el govern posà en pràctica les retallades més dures fetes en cinquanta anys amb l’objectiu de complir els termes de dèficit imposats per la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu. Malgrat les nombroses vagues i l’enfonsament del PIB, el setembre del 2012 aquestes institucions ampliaren el termini perquè Portugal complís les condicions del rescat. El maig del 2014 Portugal sortí tècnicament del rescat, i amb un atur més reduït, un fort retrocés en el creixement i un gran augment de la pobresa. A l’agost, el govern rescatà el Banco Espírito Santo, la primera entitat del país, per a evitar que la seva fallida imminent enfonsés encara més l’economia. Entre el novembre del 2014 i el març del 2015 dimitiren el ministre de l’Interior i un alt càrrec d’Hisenda per acusacions de corrupció, i l’ex-primer ministre José Sócrates fou arrestat, acusat d’evasió fiscal i blanqueig de capitals.
Les eleccions del 4 d’octubre de 2015 situaren de nou la coalició CDS-PSD, que es presentà amb el nom de Portugal à Frente, com la força més votada, bé que sense majoria absoluta (102 escons sobre 230). Passos Coelho fou nomenat primer ministre, però el seu govern en minoria caigué el 10 de novembre davant una moció de censura. Després de noves negociacions, socialistes, comunistes, el Bloco de Esquerda (partit de l’esquerra alternativa) i ecologistes acordaren la formació d’una coalició de govern d’esquerres, en el qual el socialista António Costa, exalcalde de Lisboa, fou nomenat primer ministre el 24 de novembre. El nou govern, centrat a posar fi a les retallades, es comprometé també a respectar les normes pressupostàries de l’eurozona i a mantenir l’aliança amb l’OTAN. El 24 de gener de 2016 se celebraren eleccions presidencials, en les quals el socialdemòcrata Marcelo Rebelo derrotà clarament el socialista Jorge Sampaio.
El govern de coalició de Costa aconseguí mantenir-se gràcies sobretot a les mesures antiausteritat, que pogué compaginar amb uns bons resultats econòmics i amb el compliment dels objectius macroeconòmics dictats per la Unió Europea. Entre els assoliments més destacats cal esmentar la disminució de l’atur i l’augment del salari mínim. Tanmateix, el govern rebé dures crítiques pel bloqueig de la despesa pública, la gestió de l’onada d’incendis de l’estiu del 2017, que provocà un centenar de víctimes mortals, i la corrupció, la qual tingué en els processaments de l’ex-primer ministre José Sócrates (2017) i de l’exministre de Defensa José Azevedo Lopes (2019, després de la dimissió l’any anterior) els casos de més ressò. En les eleccions del 6 d’octubre de 2019 el PS liderat per Costa fou el partit més votat (108 escons), mentre que el PSD, a l’oposició, patí una davallada (89 escons), i l’abstenció arribà a una xifra rècord (51,4%). Dies després, Costa i els socialistes arribaren a acords amb els antics socis de govern per a la formació d’un govern en solitari amb suports externs.