La geografia
Situada a les ribes escarpades del Vltava, entre les confluències de l’Elba i del Berounka, al centre mateix de la conca hidrogràfica bohèmia, oposa una vora esquerra escarpada i travessada per petits afluents, on hi ha els barris Hrad Čany i Malá Strana (‘ciutat menor’), a una vora dreta oberta, en la qual s’aixequen la Staré Město (‘ciutat vella’) i la Nové Mesto (‘ciutat nova’). Ultra els nombrosos barris nous construïts d’ençà del segle XIX, entorn de la plaça Václavské, l’expansió urbana s’ha produït per absorció de nuclis veïns, com els de Michle, Vršovice, Zižkov, Libeň i Strižkov, a la dreta del riu, i Košiře, Střešsovice i Bubeneč, a l’esquerra. Centre administratiu i polític, és també un important centre industrial: indústries alimentària, química, mecànica de precisió, confecció, sabates, cervesa. L’arribada de l’oleoducte des d’Ucraïna i de Bratislava ha comportat la creació d’un gran complex petroquímic i de refineries. És el primer nus ferroviari de l’Europa central. Té aeroport internacional. Centre d’ensenyament superior.
La història
Habitada des del Neolític, al segle IX esdevingué, amb els premíslida, la fortalesa més important de Bohèmia, gràcies als castells de Hrad i de Vyšehrad. Al seu entorn, sobretot d’ençà que Boleslau II la convertí en bisbat (975), s’hi establiren nombrosos mercaders i artesans, jueus en llur majoria. Otakar II fundà (1257) la Malá Strana, reservada als colons germànics. Atenyé la màxima esplendor al segle XIV sota l’emperador romanogermànic Carles IV, que en féu la capital del seu Imperi; fundà la Nové Město, la universitat (1348), la catedral de Svat Vít i el pont Karlův Most i així inicià la reunió d’ambdues ciutats en un únic municipi (realitzada el 1518). A partir de la Primera Defenestració de Praga (1419), la població esdevingué purament txeca. Després de la revolta antihabsbúrgica (1547), perduda l’autonomia, cedí la importància i la capitalitat a Viena. La Segona Defenestració de Praga (1618) i la guerra dels Trenta Anys convertiren la ciutat en una capital provinciana. La renaixença nacional, com a reacció contra el centralisme de Josep II, culminà amb la revolució i la convocatòria d’un primer congrés paneslavista (1848). Sufocada la rebel·lió per Windischgrätz —el setge durà fins el 1853—, els txecs obtingueren la majoria a les eleccions municipals del 1861 i la llengua txeca entrà a les escoles. Assetjada pels prussians, hi foren signats els preliminars de pau pau de Praga. Al final de la Primera Guerra Mundial fou capital de la Txecoslovàquia independent. Sofrí una dura opressió nazi (1939-45) i fou escenari del cop d’estat que portà els comunistes al poder (1948), així com de l’ampli moviment de liberalització conegut per primavera de Praga, que finí amb la invasió de tropes del Pacte de Varsòvia (1968).
Monuments destacats de Praga
L’església de Nostra Senyora de Tyn, a la ciutat de Praga
© B. Llebaria
De l’antic nucli de la ciutat (l’actual Hradčany) resta el castell Hrad, iniciat de fusta al segle IX i substituït per obra de pedra (segles XI-XII), les restes del qual, juntament amb bona part de l’antiga església dedicada a la Mare de Déu (~915) i de la rotonda de Svat Vít (926-928), es troben sota els edificis actuals; a l’època gòtica i, sobretot, al Renaixement hi foren afegits nombrosos edificis i sofrí diverses transformacions. L’aspecte actual és del temps de Maria Teresa. El monument principal de Hradčany és la catedral, Svat Vít, bastida sobre la rotonda primitiva per Mateu d’Arras i P. Parler (1348); conté frescs del segle XIV i un tresor riquíssim. Entre d’altres construccions romàniques cal destacar el monestir de les benedictines (segle XII), el convent dels maltesos i el palau episcopal; d’entre les gòtiques, la sinagoga Staronová (segle XIII), la façana del palau comunal de Staré Město, el Carolinum, seu de la universitat (1348), la torre Prašna (segle XV), etc. L’obra renaixentista i la barroca configuren l’aspecte de la ciutat: els palaus Schwarzenberg, Sternberk, Černin, etc., les esglésies Panny Marie Vítězné (on hi ha el famós Nen Jesús, Pražske Jezulátko), la dedicada a Sant Nicolau (obra de C. Dientzenhofer, en 1704-45). Nombrosos edificis del segle XIX alteraren el caràcter de la ciutat; fou transformada la plaça central Václavské amb la construcció del Národní Muzeum, on s’apleguen importants col·leccions d’art. Praga esdevingué a la darreria del segle XVII i, sobretot, al XVIII un centre musical d’una gran activitat. Fou l’única ciutat que sabé apreciar la vàlua de Mozart; per aquest motiu, aquest dedicà a la ciutat la seva simfonia número 38, titulada Praga, i la seva òpera Don Giovanni (1787). La vida musical de Praga continuà essent intensa al segle XIX i s’hi manté en l’actualitat; la ciutat té tres teatres d’òpera (Národní Divadlo, Sala Smetana i Teatre Jan K. Tyl), diverses sales de concerts (Sala Dvořák, Sala Janáček, etc.) i s’hi celebra un festival internacional de música a la primavera.