Estudià a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona (1897-1901). El 1911, de manera fortuïta, s’orientà professionalment cap a l’àmbit publicitari. És considerat l’introductor de la publicitat a Catalunya i a l’Estat espanyol. Ensenyà publicitat a la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona (1915). Fou director tècnic de Fama, empresa dedicada a la publicitat, i l’any 1919 fundà la revista Fama, on donà a conèixer les seves teories. Fundà el Club Publicitari de Barcelona, a partir del 1939 anomenat Publi-club. S’instal·là a Madrid (1928-35), on dirigí l’empresa de publicitat Veritas. Retornat a Barcelona, creà la seva pròpia agència de publicitat. El 1939 fou un dels fundadors de l’agència OESTE (Organizaciones, Estudios y Servicios Técnicos Especializados). Impartí centenars de conferències.
Els seus estudis sobre el tema revelen una vocació excepcional: La publicidad de nuestro tiempo (1916), Una nueva técnica. La publicidad científica (1917), L’ensenyament comercial i la formació comercial de venedors hàbils (1918), Técnica de la publicidad (1921), Publicidad racional (1935), El poder de la publicidad (1939), Publicidad combativa (1953), etc. Publicà també articles sobre la matèria en la revista Comercio. Revista de los negocios modernos i en el diari El Día Gráfico (1914), pioner de la incorporació de la fotografia.
Col·laborà en les revistes i diaris Catalunya Artística, Auba, Art Jove, Joventut i El Poble Català, del qual el 1909 assumí la direcció de la pàgina literària. Inicialment signà amb el seu cognom autèntic, Prat Jabal·lí, que després modificà. El 1904 obtingué la flor natural dels Jocs Florals d’Olot. Com a poeta se situa en la línia del Modernisme, especialment pel que fa al seguiment de models francesos, des de Ronsard fins als corrents poètics finiseculars del simbolisme, el decadentisme i el parnassianisme. També hi ha rastres de la influència de Joan Maragall i alguns trets de ressò carnerià. Proposà la creació d’una poesia elitista i espiritualitzada. Defensà, amb Alexandre de Riquer i Jeroni Zanné, la utilització del sonet com la forma poètica més excelsa. Publicà els reculls El temple obert (1908), en què fusiona un misticisme medievalitzant i un classicisme d’arrel pagana; Poemes de la terra i del mar (1912), de caràcter més aviat paisatgístic; Oracions ferventes (1912), on predomina la temàtica amorosa; X-HP (1932), una experiència avantguardista que l’autor qualificà, irònicament, de “calaverada literària”, i Moments (1962), un conjunt de poemes inèdits escrits al llarg dels darrers trenta anys. També donà a conèixer l’aplec de narracions infantils Contes del vent (1909) i la traducció en un volum de dues obres de Molière: Esganarel i L’amor metge (1910).